“Es posa massa diner públic en coses culturals que no generen recursos”

El Festival de Jazz de Barcelona inicia, dilluns vinent, una tanda de concerts per commemorar els 20 anys de vida del Jazzsí, el club que regenta el Taller de Músics. Del 26 de novembre al 3 de desembre, totes les tardes (20.30 h), diferents grups de l’escola passaran per l’entranyable escenari del carrer Recasens de Barcelona. Jazzsí no és un club més, ja que es va pensar, i així segueix funcionant, com una eina perquè estudiants i professors posessin en pràctica els estudis realitzats a les aules. La sala allotja una programació diària oberta a tots els estils i inclou tant jam sessionscom concerts de grups ja establerts.

Lluís Cabrera (Arbuniel, Jaén, 1954), fundador del Taller de Músics i president de la fundació del mateix nom, no amaga el seu orgull en parlar d’aquesta iniciativa. “Jazzsí va néixer el 1992”, recorda somrient, “per facilitar que els alumnes s’oblidessin del programa d’estudis i pugessin a un escenari a contrastar el seu treball davant d’un públic”.

Pregunta. La idea fundacional d’un local on l’estudiant s’enfrontés al públic va resultar reeixida, i sembla que l’estan repetint a la seva nova seu de Sant Andreu, on imparteixen el cicle superior, no?

Resposta. És cert. Prop de Can Fabra, on tenim la nova escola, hi ha l’Espai Arts, una associació cultural jove amb la qual col·laborem en la mateixa línia perquè sigui un punt de trobada dels estudiants de les tres escoles superiors de Barcelona. És important que no tot acabi a les aules, que puguin intercanviar idees, provar coses i llançar-se a l’escenari.

P. És curiós, per no dir preocupant, que Barcelona tingui tres escoles de música moderna de grau superior (SMUC, Liceu i Taller), més que ciutats com per exemple París.

R. Sí, no és lògic. Quan neix la SMUC s’entra en una espiral política. La meva teoria és que, si el Conservatori no fos municipal i la ciutat no hagués estat llavors en mans socialistes, la Generalitat, on llavors manava CiU, no hauria creat la SMUC. Reduint-ho molt, és el mateix que va passar amb el Teatre Lliure i el Teatre Nacional de Catalunya. La Generalitat va voler muntar una escola de música sense tenir en compte les experiències anteriors, clàssiques o modernes. Al mateix temps, el Liceu havia absorbit l’Aula, així que, quan va accedir a ser una escola superior, ja en teníem dues amb les mateixes ofertes i encara quedava el Taller, que subministràvem tant professors com alumnes a totes dues. Ara tenim tres escoles, una anomalia donada per les circumstàncies polítiques.

P. Tres escoles que estan graduant un bon nombre de músics que després, en el paupèrrim panorama actual a Catalunya, tenen problemes per tocar.

R. És un tema complicat. El Taller sempre ha tingut un servei de management, i puc assegurar que la gent més avançada tenen una pila de bolos. Pel nostre perfil, la majoria dels alumnes estan en actiu, en precari però en actiu. Un professor em va dir que ser músic és saber controlar els horaris: ensenyes, assages, toques, acompanyes, graves... El que ho té molt dur és aquell que vol viure solament de la seva música.

P. S’albiren solucions?

R. Buscar noves etiquetes i nous mercats. En aquest món globalitzat no pots fer el mateix que estan fent a Nova York. Els músics nòrdics, per exemple, han creat una etiqueta i els funciona. Aquí el futur està en la trobada del jazz i del flamenc, o de la música tradicional catalana. Jazz jondo o cat jazz, i sortir fora de la Península, però si l’hi dius als músics et diuen que vols fer-te ric a la seva esquena. Ho haurien de veure així els mateixos músics.

P. El flamenc seria una de les vies de futur?

R. A Catalunya encara tenim una certa estigmatització amb el flamenc. No parlo de discriminació, perquè vénen grans bailaores i omplen, però en el cante és diferent. A determinats sectors catalans el quejío flamenc encara els fa una mica de por perquè és excessivament emocional i el català mitjà (m’hi incloc) això de les emocions ho té una mica oblidat o deixat de banda, ens costa entrar en aquests tipus de coses. En realitat, el que s’exporta des de Catalunya, l’Institut Ramon Llull en té les dades, té a veure molt amb el flamenc, i les institucions haurien de promocionar més coses com la rumba. I no diuen que no, però... L’any vinent és el centenari de Salvador Espriu i també de Carmen Amaya. Jo ja he proposat a diverses instàncies que tinguin el mateix rang i m’han dit que sí, però de moment l’Any Espriu ja té un comissari, encara no nomenat per l’avançament de les eleccions, i de Carmen Amaya no se n’ha dit res. No s’hauria d’oblidar que el primer grup flamenc que va tocar a l’Havana, sis mesos al teatre Taló el 1860 —José Luis Ortiz Nuevo ho ha documentat—, cantava solament en català i en caló.

P. El Taller de Músics rep subvenció?

R. Per l’ensenyament no; per la difusió, alguna cosa. El nostre pressupost anual és de poc més de quatre milions d’euros, dels quals les diverses institucions cobreixen un 12%. És a dir, generem el 88% del total. Si aquests paràmetres s’apliquessin a altres empreses, públiques o privades, deixarien d’existir. No proposo que s’apliqui ni que aquesta hagi de ser la rasadora, però s’haurà d’arribar a convenis amb contractes programa que t’obliguin a generar recursos. Les administracions estan fent malbé la indústria cultural posant massa diners en coses que no generen recursos. Els grans contenidors oficials de cultura són intocables, però alguna vegada caldrà fer aquest debat i ens pujaran els colors. Pot estar passant que els estrats més pobres, que no els utilitzen, són els que els estan pagant perquè els utilitzin altres estrats socials que podrien pagar més per exposicions, òperes, concerts, obres teatrals... Un país ha de mantenir unes estructures, però s’han de mantenir d’una forma sostenible, o no?