L’últim paisatgista

Ha eixit un dia inesperadament fred i rúfol. Així i tot anem fins a la Muntanyeta dels Sants, al bell mig dels arrossars de Sueca, on hem quedat amb el pintor Josep Esteve Adam. Titllar-lo com l’últim paisatgista valencià és una exageració, però periodísticament és un titular amb força, i la idea, comptat i debatut, és plausible. Esteve Adam és un dels darrers pintors que conec que pinta del natural, a plein air, seguint els passos de Lozano i Michavila. Me’l trobe a la Muntanyeta, arredossat, amb la gorra clavada i amb un folre polar cordat fins al coll. Fa fred, però la vista és fantàstica, com de seguida em fa reconéixer, justificant així aquell escenari, del tot inusual en aquesta sèrie. I em conta l’anècdota següent: “Un dia em vaig trobar amb el mestre Francesc Lozano. Havia plogut molt i feia un fred de mil dimonis. Li vaig dir: ‘Hui no deu haver anat al camp!’. Ell em va mirar divertit i em va contestar: ‘No he pintat, però he estat en el paisatge’”. Nulla dia sine linea seria el lema de Lozano, si l’entenguérem com cap dia sense dibuixar, o almenys sense eixir al camp, sense explorar, encara que siga mentalment, el paisatge, les possibilitats que té. “La Muntanyeta dels Sants ofereix un paisatge inesgotable. Cada dia és distint… Cada dia i cada hora! Des de fa un quant temps, no tan sols apunte darrere el llenç el dia, sinó també l’hora”, diu Esteve Adam. Quan arribem ha acabat una taula a l’oli, en què es veuen els arrossars, i al fons, la ratlla fosca de la mar. L’acompanya Juanvi, un entusiasta amateur de l’art, que també pondera amb encert les possibilitats d’aquell escenari. “Si Cézanne haguera tingut la Muntanyeta dels Sants!”, exclama ara Esteve Adam, rient. Aquella imatge és divertida i li demane que la desenvolupe. “Sí, la muntanya de Santa Victòria està molt bé, però què haguera pintat Cézanne amb aquest paisatge! Uf! Buenooo…”. També és un argument plausible: m’imagine Paul Cézanne, carregat amb el cavallet, acompanyat del barbut Camille Pissarro, enfrontant-se al motiu albuferenc. Aquells camps treballats, aquelles línies rectes, aquells malves i grisos del cel, tot apunta a un paisatge impressionista, a una vista de les que feia el malcarat pintor d’Ais des del Toulounet. “Mira com ha canviat el paisatge en molt poc de temps! Això de fer una fotografia i pintar basant-s’hi no és pintura! Jo gaudisc ací, al camp!”.

Es fa el silenci. Hi ha arribat un ornitòleg i ha plantat la ullera al nostre costat, enfocant-la cap a l’ullal de Baldoví. Més enllà hi ha un altre ullal, una taca de verd fosc, d’aigües espesses, envoltada del verd grisenc del canyar. Al voltant s’estenen els camps de l’arrossar, inundats, amb un verd pristi que creix entre solcs fangosos. Esteve Adam trau un quadern de camp i un estoig amb unes aquarel·les: és de la casa anglesa Winsor-Newton, una capseta perfectament pensada per a anar a pintar al camp. “Els anglesos fan aquestes coses… Com que els agrada tant la natura, ho tenen tot ben pensat”. Sobre el full del quadern fa una pinzellada llarga d’un gris blavenc. Després repeteix el moviment, per la part inferior, amb una pinzellada de verd fosc ampolla. Amb un pinzell més fi, pinta el canyar, amb bruns i ocres i blancs.… A poc a poc, aquella imatge va prenent consistència i assemblant-se meravellosament (la pintura sempre és un acte numínic, a un pas de la màgia) al panorama que s’estén davant nostre. Li comente que el pintor Alfred Sisley sempre començava pintant el cel i que deia que, depenent de la manera com li havia quedat, sabia si el quadre funcionaria o no. Hi està d’acord, i Juanvi remata dient que “el cel ho és tot”. Esteve Adam continua pintant i diu: “De vegades, no saps què eixirà… En la pintura també hi ha una certa improvisació… Dius, ‘Xe, això no m’ho esperava’ i segueixes per aquell camí, a veure on et condueix”.

"Si Cézanne haguera tingut la Muntanyeta

El seu apunt és preciós, com tots els que té en aquell bloc, i en molts altres, que han estat molt elogiats pels crítics d’arts, entre els quals hi ha Juan Manuel Bonet, amb qui manté una amistat des de fa molts anys. “Reivindique el paisatge! Alguns ens veuen com a demodés, però en el paisatge hi està tot, o quasi tot… És el pas a l’abstracció… Pintors com Rothko, com Ràfols-Casamada, han estat paisatgistes excel·lents! A mi no em molesta que em diguen demodé!”. Estic totalment d’acord amb ell, fins i tot aquesta idea que ell expressa ha aparegut en molts dels estudis anteriors: la necessitat de retornar al paisatge, d’eixir fora de l’estudi, de pintar la realitat. “Si els nostres paisatges hagueren estat més pintats, més estudiats, més volguts, possiblement no s’hauria produït una destrucció de la costa valenciana tan salvatge!”, proposa Esteve Adam. Em mira i somriu: “Jo sóc un supervivent de l’antiga escola de Belles Arts, aquella que era animada per Lozano, Amérigo, Genaro Lahuerta… Amb el trasllat al Politècnic es va modernitzar, però allò va ser fatal per al paisatgisme. Jo hi he vist estudiants copiant un paisatge de Sorolla d’una fotografia, en lloc d’anar-se’n al camp!”.

De nou ha canviat el paisatge sobre la marjal: ara s’hi estén una boira minsa, que esborra l’horitzó. Uns pinsans passen volant, i deixen un rastre de pinzellades blanques, i una puput crea una ona de color canella, just al davant de l’ornitòleg. Damunt nostre un grup de corbs volen formant una V, camí de terres més càlides i llunyanes. Li dic si ell no empra la càmera i em diu que sí, que naturalment. Però que del natural és d’on es prenen les millors sensacions. “Luis Arcas pintava en l’estudi. Valentí Pla li feia el revelatge a color de les fotografies, en gran format. L’obra d’Arcas és esplèndida, les coloracions de les margues, les barrancades, l’ús de l’espàtula, el maneig del pinzell… Ho tenia tot, Arcas! I era molt bona persona”. Li pregunte per altres paisatgistes que admire, contemporanis seus. Em parla de Calo Carratalá i Marcelo Fuentes. I afig el nom de Ximo Michavila: “Ximo em deia: ‘sóc un pintor de paisatge!’. I així és, la seua sèrie sobre l’Albufera naix de l’estudi del natural, i s’endinsa en l’abstracció”.

Pintors com Rothko, com

Comença a plovisquejar i arrepleguem els estris. Per camins marjalencs arribem fins a Algemesí, on Josep Esteve Adam té l’estudi, al carrer de Ribera. És un espai perfectament dissenyat, un cub, amb un finestral ample que mira al nord, per on entra “una llum perfecta”. Un jardinet interior, amb una llimera i uns xiprers que projecten una pau seràfica i plena, esponjosa, ideal per al cultiu de l’art. En l’estudi Josep Esteve Adam treballa els quadres més grans, basant-se en els seus apunts. En aquell moment enllesteix un quadre important de la vista des del Micalet de València, un treball de simetries, d’escaire i cartabó realment impressionant. És un regal que vol fer a la seua néta Eva. En l’estudi hi ha també els seus treballs de retratista, rostres d’amics amb els quals es reuneix tots els dilluns, capitanejats per Leonardo Borràs, escultor i mestre benvolgut de tants i tants artistes de la Ribera, i en què tampoc no falta Pepe Pellicer, un altre pintor paisatgista excel·lent. En aquell ambient, a Esteve Adam se’l veu feliç, realitzat, fins i tot diríem que en la plenitud pictòrica. Li ho comente i em diu que sí, però que li ha costat molt, que no ha estat fàcil: “Mon pare s’oposava al fet que pintara… En canvi, ma mare sempre em va fer costat! Què en faríem, de l’art, sense les mares!…”. M’explica les seues peripècies de joventut per seguir el seu camí, els anys passats a Lugo, les penúries, les dificultats (“no m’han regalat res!”). “De mon pare vaig heretar la serietat pel que fa a la faena, el rigor, la tenacitat, l’esforç…”, diu ponderant unes coses i altres.

Em mostra el retrat d’un amic, Josep Escartí, un dels pocs llauradors de pedra picada que queden a Algemesí. És un retrat poderós, amb moltes energies condensades. “Amb ell anava a esporgar els tarongers, en aquells dies de dificultats. Encara conserve la destral… I un campet de tarongers, que em llaure jo mateix”. Li pregunte si mai ha pintat el tarongerar i em diu que no, que no li abelleix pintar-lo. “El taronger no és un arbre agraït”, diu. Pense que s’equivoca i que és una llàstima que aquells horts de la Ribera ningú no els haja pintat com es mereixen. En la conversa s’esmenta el nom de Teodor Andreu Sentamans, contemporani de Joaquim Sorolla i un dels pocs que va fixar aquelles entrades als horts, amb els tarongers amb taronges pengim-penjam i les altíssimes palmeres coronant el mas. “Un dia Genovés em va dir que l’única cosa que ell no pintaria en sa vida seria un taronger! Té una tonalitat verda tan lletja!”, diu. Però tot seguit afig: “És clar que Antonio López va pintar uns codonys verdaderament meravellosos…”. Mira la llimera que creix en el pati, amb unes llimes que comencen a groguejar. “Potser m’anime amb la llimera”, conclou rient. Pot ser un primer pas molt interessant.