Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

El grup que obrí les portes a la Mediterrània

L’empremta d’Al Tall en l’escena ‘folk’ i tradicional va més enllà de la dissolució del grup

Al Tall en l'any 1982 en la gravació del disc 'Tocs i vares'. Ampliar foto
Al Tall en l'any 1982 en la gravació del disc 'Tocs i vares'.

“Per a mi és com si a un rocker li telefonara Mick Jagger i li diguera ‘mira que Keith Richards s’ha trencat la mà i aquesta nit has de venir a tocar amb nosaltres perquè no tenim guitarrista’”. Aqueixa és la sensació que va experimentar el dolçainer Pep Juste Mama, el dia que Vicent Torrent el cridà per substituir Xavier Ahuir en un concert d’Al Tall a Xàtiva fa sis o set anys.

“Estava l’altre dia en un festival de Vilanova i la Geltrú i a les tres de la matinada uns mallorquins agafaren unes dolçaines i es posaren a tocar El cant dels maulets”, comenta Miquel Gil. “Aqueixa és una de les cançons que han transcendit d’Al Tall, que la gent ha fet seua i això”, emfatitza, “no és broma, és una cosa molt difícil; Serrat i Sabina en tenen unes quantes i Al Tall, també ”.

Hi ha músics que assoleixen l’excel·lència. N’hi ha que copien bé i n’hi ha que s’expressen com poden. I n’hi ha que canvien les coses. Entre aquests últims hi ha Al Tall, que recentment n’ha anunciat la dissolució. En aquesta darrera hora convé recordar que Al Tall va començar a donar forma al folk contemporani valencià des que es van constituir, el 1975. Per això “ha estat un referent per als qui fem música folk”, constata Toni Torregrossa, alma mater d’Urbàlia Rurana, la formació també de referència que va revitalitzar l’escena folk valenciana al principi dels 90, després de la crisi generalitzada de les darreries dels huitanta. Aquest grup tan rellevant no va estar exempt de la influència de la tasca innovadora del grup que fundaren Vicent Torrent, Miquel Gil i Manuel Miralles. “A banda de la seua aportació en posar lletra i cançons al valencianisme popular”, reconeix Torregrossa, “per a nosaltres l’empremta d’Al Tall va ser obrir-nos a la Mediterrània”, encara que explorant vies distintes.

El grup l'Ham de Foc.
El grup l'Ham de Foc.

Efectivament, com recorda Torregrossa, Al Tall es va capbussar definitivament en la Mediterrània en participar durant els anys 80, 81 i 82 en els Rescontres de la Mar que organitzà el músic occità Jan Maria Carlotti. Era el primer festival dedicat a les músiques mediterrànies. De l’experiència viscuda en el primer, celebrat a la ciutat provençal d’Arles, va nàixer el 1981 la Trobada de Músiques del Mediterrani de València, un espai concebut per a compartir l’ampli escenari sonor del mare nostrum; se’n van fer 10 edicions i hi van desfilar alguns dels noms més representatius dels països riberencs, des dels Músics del Nil fins a Elena Ledda, Muluk el-Hwa o Cristos Leontis, sense oblidar el decisiu Carlotti al capdavant de Mont Joia ni la Nova Compagnia di Canto Popolare. Aquests dos últims eren uns dels màxims exponents de la riproposta, un concepte interpretat per Al Tall com “la creació moderna partint dels sons bàsics i les formes tradicionals de musicar”, que en el cas del grup valencià s’han eixamplat des de la tradició musical del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya, “fins al marc més ampli del conjunt de la música mediterrània amb una fusió d’estils”, com s’explicava en el llibret de Vergonya, cavallers, vergonya, l’àlbum del 2006.

“Si no haguera estat per Al Tall, el meu recorregut no hauria sigut el mateix”, diu convençut Eduard Navarro, un multiinstrumentista molt sol·licitat que ha treballat amb un gran nombre de formacions, des de Ritme Trencat o Tres Fan Ball fins a L’Ham de Foc, passant pel primer Urbàlia Rurana i Miquel Gil, a més d’intèrprets de música antiga, i que ara està amb Mara Aranda i Solatge. “Tenia dèsset anys i van publicar Quan el mal ve d’Almansa, un disc que em va descobrir una manera de treballar la música d’ací i també la manera de fer encaixar les lletres amb la música tradicional”. Amb el seu primer grup, Ritme Trencat, treballaven “algunes músiques mediterrànies, amb ritmes amalgamats i va ser per la influència d’Al Tall i la Trobada de Músiques del Mediterrani”. De fet, amb aquest grup Navarro va tocar en l’última de les trobades. Aquest músic polivalent, que va col·laborar, a més, en dos àlbums d’Al Tall, reconeix també que el marcaren “les lletres reivindicatives del grup, tan apegades a les arrels del poble”.

Al Tall va interpretar el concepte musical de la 'riproposta'

“Al Tall és la meua escola, com a músic i com a persona”, assegura Miquel Gil, que va formar part de la banda des de l’inici i durant més de 10 anys. “Només tenia 16 anys quan formarem el grup. Vaig tenir la sort de trobar-me amb Vicent Torrent, que tenia les idees clares; crec que és un deixeble d’Alan Lomax, en el sentit d’entendre la música tradicional de transmissió oral com una part del patrimoni, superant el concepte de folklore i tractant-la com una música de futur oberta a la convivència amb altres llenguatges”. Gil, que és probablement la veu més reclamada i celebrada de la música en valencià, diferencia entre el període de la Transició, quan “la influència social d’Al Tall va ser molt considerable”, i el període que arranca amb Xarq Al-Andalus (1985), el disc gravat amb Muluk el-Hwa a partir de poetes andalusins, que “ha influït tota una nova generació de músics que van aprofitar la manera d’entendre les músiques de transmissió oral que va marcar Al Tall”. Calcula un inventari de més de 200 cançons, de les quals al voltant d’una desena “han deixat de ser propietat d’Al Tall i han passat a ser propietat del poble valencià”. Gil parla de cançons com Tio Canya, La processó, Darrer diumenge d’octubre, Lladres… i, per descomptat, El cant dels maulets.

En Envit a vares (2006), gravat en directe a Algemesí, Pep Juste Mama va tenir una segona oportunitat de col·laborar, com a mestre de l’escola de dolçaina d’aquesta població de la Ribera, en temes com ara Tio Canya o el mateix El cant dels maulets. “Jo vaig tocar música tradicional per ells”, manifesta sense reserves. “Ells m’influïren a l’hora de començar a investigar i a interessar-me per la música tradicional valenciana i mediterrània i per ells vaig començar a tocar la dolçaina”, diu aquest prestigiós dolçainer, mestre i director de colla de dolçaines que començà estudiant guitarra clàssica al conservatori i s’interessà després pel blues i altres músiques foranes fins que va caure a les seues mans una casset gravada amb el doble recopilatori Al Tall, deu anys.

El grup Urbàlia Rurana.
El grup Urbàlia Rurana.

Dels Sonadors de la Guaita, un grup al qual pertany Juste, deia Vicent Torrent que feien “folkdur”, una etiqueta que en algun moment s’ha adjudicat també a Al Tall i que agrada a Torrent. El fundador d’Al Tall detecta en diferents músics la incorporació d’aspectes parcials de la seua manera d’abordar i entendre la música tradicional i veu que la qüestió de la mediterraneïtat està bastant assumida. Es veu reflectit en músics com Miquel Gil, Eduard Navarro, Efrén López o Joansa Maravilla. En aquest últim, es fixa especialment quant a la utilització de ritmes trencats. Li crida l’atenció l’ús de l’afinació temperada de L’Ham de Foc. I, fins i tot, esmenta Obrint Pas, perquè incorpora aspectes de música tradicional en la seua aposta mestissa.

“Per a molts de nosaltres que que ens sentim identificats amb les músiques del Mediterràni, la primera notícia la vam tenir gràcies a Al Tall”, confessa Efrén López, fundador de L’Ham de Foc i implicat després en diversos projectes. La primera música en valencià que va sentir en l’escola era la de Tio Canya. Manuel Miralles els va deixar els instruments per al primer disc de L’Ham de Foc. “Vaig acabar tocant el llaüt turc desprès d’escoltar un músic de les Trobades del Mediterràni”, recorda i ho vincula, no per casualitat, a les dos eixides que té en l’agenda ara: unes setmanes a Istambul per a gravar i tocar amb músics turcs i alguna setmana més a Grècia.

Jordi Reig, baixista d’Al Tall i professor de musicologia, recorda que en el passat van haver-hi grups que seguiren més o menys fidelment el camí marcat per Al Tall, com Corranda, Cadafal, Saó, All-i-Olii, una mica menys, Aplec. No obstant això, amb la perspectiva que dóna el fet d’haver tancat un projecte de quasi 38 anys, Vicent Torrent no acaba de veure grups o artistes “que facen cançons populars pròpies de l’època actual, amb lletres sobre les coses que ens afecten a nosaltres, i que utilitzen com a vehicle un llenguatge musical tradicional identificable com a nostre”. Recuperat de la primera impressió després de conéixer la decisió de posar fi al projecte Al Tall i d’haver-se sentit “un poquet orfe” amb la notícia, Miquel Gil, que ha mantingut viva la relació amb els socis fundadors d’Al Tall, ara pensa fer “la vida impossible” a Vicent Torrent i Manuel Miralles “perquè no amollen la guitarra”.


Más información