Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
OPINIÓ

Exercicis de cal·ligrafia interior

Haurem de convenir que 'en minúscules' és un títol que necessàriament ens ha de posar en guàrdia.

El nom fa la cosa? No voldria encetar una discussió bizantina sobre fins a quin punt el títol d’una producció artística ens coacciona a una recepció determinada, però és cridanera l’aparent precisió amb què Aljub ha titulat fins ara els seus treballs: Escarbant en la memòria (Cambra Records, 2004), una estrena discogràfica en què esbossaven les línies mestres del discurs musical que han anat desplegant, fonamentat en la recreació de les formes més orientals que custodia la tradició valenciana —ritmes coixos, melodies modals—; Afluències (Picap, 2009), en què exploraven al costat dels Krama i amb les respectives veus feliçment amalgamades, els territoris limítrofs dels seus universos estètics; i Portes (Picap, 2010), un treball d’expansió que, sense renunciar als pressupòsits inicials, mirava d’ampliar-ne l’àrea d’influència a la recerca d’un botí expressiu més destacat.

Aljub, ‘en minúscules’

2012

Autoedició

Amb aquests precedents onomàstics, haurem de convenir que en minúscules és un títol que necessàriament ens ha de posar en guàrdia. Un fet que immediatament ratifica el mateix Joansa Maravilla en la capçalera del llibret tan bonic que acompanya el disc —amb dibuixos de Francis Bartual, disseny de Joanra Estellés i lletres manuscrites per Joan Paredes.

En efecte, les minúscules del nom, lluny de ser gratuïtes, apel·len a dos fets decisius i complementaris: d’una banda, el capteniment que alimenta els textos, exercicis de cal·ligrafia interior, d’introspecció quotidiana, que tornen a situar les petites coses de cada dia en una nova escala de valors; i de l’altra, el redimensionament del projecte Aljub que, al contrari del que ocorria en els treballs anteriors, caracteritzats per una certa exuberància instrumental i per la concurrència d’una plèiade de col·laboradors ben llarga, aposta ara per la condensació i la concreció: un únic cantant —Josep Pérez, que aporta una delicada sensibilitat a l’acabat final—, una formació bàsica i compacta —la completen Jota Martínez, Xavi Alamán i Andrés Belmonte— i una sonoritat molt cenyida als dictats del llaüt i les flautes —especialment el nai.

La imposició d’aquesta nova metodologia de treball a la fórmula ja consolidada —Aljub continua intervenint sobre els tresors ocults de la Fonoteca de Materials i els cançoners de Salvador Seguí— dota el disc de la continuïtat i la coherència que abans se’ls resistia, propicia fenòmens de retroalimentació ben interessants —la balada tradicional Demà de matinet, per exemple, s’investeix d’un aire nou en aquest context— i, en retirar tots els vels accessoris, fa resplendir el cos primordial de la proposta amb tota la seua lluminositat. Paga la pena aturar-se en la intensitat continguda d’Apologia de la disbauxa, construïda sobre una albada de Ribesalbes; el despullament emocional de Com un glop d’aigua, en què la faena dels llaüts aprofundeix la mirada en l’espill que constitueix el text; o, en fi, la superba La meua caòtica col·lecció d’anònims essencials en la qual, no tan sols superen amb nota el tour de force que implica posar lletra a la melodia d’una dansa per a dolçaina, sinó que aconsegueixen transmetre fidelment l’esperit de celebració i agraïment que aquella conté.

És difícil preveure si l’esperit inquiet i inconformista de Maravilla deu haver trobat finalment ací un camí expedit per a endinsar-s’hi o ben aviat ens sorprendrà amb algun nou gir inesperat; el ben cert és que, d’una manera o altra, a poc a poc i amb bona lletra —ara minúscula—, va escrivint una de les trajectòries més interessants del recent folk valencià.