Uns forats encara per omplir

Victus és una obra extraordinària que recolza en una sòlida base bibliogràfica, com es pot veure quan parla amb detall del món dels enginyers o es refereix a la vida de Barcelona durant el setge borbònic, un relat que beu d’una font immillorable, les Narraciones históricas de Francesc de Castellví, testimoni dels fets i bon historiador. Això fa que Victus tingui una credibilitat immensa.

Aquesta esplèndida novel·la històrica ajuda a entendre aquell període sense fer concessions gratuïtes a la mitificació ni al victimisme, sinó més aviat al contrari, perquè hi traspua ironia i un punt d’irreverència molt saludable. El poble, en el sentit més genuí, n’és el protagonista. Però això no exclou que hi sobresurtin personatges d’una peça, plenament compromesos amb la defensa de la ciutat, com ara el general Antonio de Villarroel i el comerciant Sebastià Dalmau. Victus ofereix una imatge colpidora de les misèries de la guerra, dels instints humans més bàsics i de les seves baixeses en aquell context, del divorci entre el món de la política i el de la realitat, de les incongruències de la resistència. El contrast entre la mentalitat dels castellans i la dels catalans també hi és ben present. També retrata molt bé l’ambient de la Barcelona assetjada i el leitmotiv de la resistència: la defensa de les llibertats de Catalunya, no gens etèries sinó imprescindibles per als seus habitants, i que Voltaire admirà.

Victus apareix en un moment historiogràfic que, al llarg de tres dècades, ha fet avenços molt remarcables en el coneixement del moment crucial de la Guerra de Successió. Sabem bé el context internacional, els motius que van induir els catalans a trencar l’obediència a Felip V per fer costat als aliats i entronitzar Carles III. També els avatars de la guerra a Catalunya; el paper de la propaganda per incidir en una opinió pública cada cop més influent; les raons de la resistència de 1713-1714 en el marc de les converses de pau d’Utrecht; la repressió (contra els filipistes i contra els austriacistes que va donar lloc a un gran exili); la pèrdua de l’Estat i del sistema de representació política, substituïts per l’absolutisme i la militarització.

Ara bé: alguns temes no han rebut prou atenció. Un d’ells, l’anàlisi de la dinàmica social de la guerra. És a dir, quin va ser el suport, la implicació dels grups socials en cada conjuntura (1705, 1707, 1713-1714). O quin va ser l’entorn social i econòmic (homes de negocis, proveïdors, prestamistes) dels dirigents que prenien les decisions en cada un d’aquests moments. La fugida a Mataró, ja en mans dels borbònics, dels grups benestants (nobles, canonges, alguns comerciants) quan la Junta de Braços va decidir resistir marca un punt d’inflexió decisiu cap a la radicalització política que també es va reflectir en el govern de la ciutat. I tampoc disposem d’una història de la guerra, en termes militars.

En tot cas, el que no necessitem són interpretacions fàcils de caire romàntic o mitificador (que proliferaran) que enlairin herois, miquelets, combats i escaramusses, que ens facin recular en termes de ciència històrica. De fet, qualsevol interpretació que pequi de simplisme i obviï la gran complexitat del conflicte ens serà de ben poca utilitat, no solament per a la comprensió del passat sinó també per construir el futur del nostre país.

Joaquim Albareda catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra i autor, entre d’altres, del llibre La guerra de Sucesión de España (1700-1714)