Selecciona Edición
Entra en EL PAÍS
Conéctate ¿No estás registrado? Crea tu cuenta Suscríbete
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

Vint-i-un contes obligats

Olid i Dedeu es consagren amb uns reculls on exploran el paper de la dona ara

Les dones, reals i de porcellana, protagonitzen els relats d'Olid i Dedeu.
Les dones, reals i de porcellana, protagonitzen els relats d'Olid i Dedeu.

Hi ha llibres que convé llegir, si el que es vol és estar pendent del talent que es cou a casa. Els reculls que acaben de publicar les joves Bel Olid (Mataró, 1977) i Alba Dedeu (Granollers, 1984) són d’aquesta mena de llibres. Ho són d’entrada per confirmar que, amb La mala reputació i L’estiu no s’acaba mai, Olid i Dedeu s’han consolidat com dues narradores fermes i dotades. Com dues contistes, de fet, que equilibren la nòmina de conreadors del gènere que ha fet fortuna a Catalunya des de la irrupció de Monzó i Pàmies, tots ells sota l’aixopluc de Moncada, Calders i Rodoreda.

Així, al costat dels Guixà, Bagunyà, Zabala, Puntí, Serés, Erra, Márquez, Sala, Pagès, Garcia Tur i Puigdevall, on fins ara només hi havia dones com Company, Moliner o Ibarz, aquests 21 contes s’aixequen com a referència obligada. La qual cosa, és clar, no vol dir que siguin obres rodones, o no tant com sí que ho són alguns dels seus relats, en especial els sorprenents Res no té lloc i Celobert amb papallones, en el cas d’Olid, i els penetrants De porcellana i Les germanes pel que fa a Dedeu.

En tot cas, els dos reculls permeten i en part demanen una lectura en paral·lel, ja que els seus relats convergeixen en una exploració de les relacions personals, els vincles familiars i els papers de la dona en la societat. Més urbana, directa i potser transgressora, Olid tracta aquests temes sense por de ser políticament incorrecta, sobretot pel que fa al sexe, la mort i la violència; no és casual, doncs, que obri i tanqui La mala reputació amb contes tan impactants com Garlandes i Mons petits, tots dos amb nens implicats en tragèdies familiars. La mataronina és capaç de sacsejar també en l’aspecte formal: juga amb les cadències sintàctiques, com a Lalalà i For No One; combina agosaradament punts de vista, com a Celobert...; i fins i tot és capaç d’incloure relats fantàstics, els tres centrals, per connectar la màgia caldersiana amb el desig de traspassar la ratlla que limita la dona actual, marcada pels imperatius patriarcals que poetitza el títol del llibre.

Menys agressiva, però sempre intensa i profunda, Dedeu adopta formes més clàssiques, més delicades, i malgrat tot arriba sovint a horitzons crítics similars. La seva aposta és per l’ambigüitat, per la nostàlgia, pels elements climàtics inserits en la natura: el mar, els boscos, la pluja enllà de la finestra. Els seus protagonistes, a desgrat d’algun relat caricaturesc com Ensaladilla, tendeixen menys a l’acció que a la reflexió. Llegeixen, callen, i tot i així s’indignen, es rebel·len amb la grandesa de la Blanca a Excursió o la Cecília a De porcellana. No sempre guanyen, però: a Record de Florència, a El jardiner i a El sopar és l’amargor el que s’imposa, la derrota entre línies, l’assumpció en silenci i amb el cap a un altre lloc. Més que el títol del llibre, d’una tristesa paradoxal, és el primer relat el que millor marca el to de L’estiu no s’acaba mai: un conte amable però immensament colpidor, Mar, on un pare camioner enganya la filla amb missatges en ampolles.

De paral·lelismes entre Olid i Dedeu, més enllà dels temàtics, se’n poden trobar de molt significatius, com ara el seu tractament de la prostitució amateur. Tant o més eloqüent, però, és observar un tret estructural que diferencia totes dues autores, i que permet que cadascuna modifiqui amb la seva veu una mateixa recerca. Així, dels 13 contes d’Olid, tots excepte dos estan protagonitzats per dones. I dels nou relats de Dedeu, dues terceres parts estan narrats en primera persona. No són detalls secundaris. Amb les dones de La mala reputació, premi Roc Boronat que consagra l’autora després del Documenta 2011 (Una terra solitària), Olid ha demostrat que volia un recull combatiu, admonitori, que deixés clar que ni les narradores com ella ni els seus personatges femenins s’acaben de conformar amb el paper que els atorga la societat. I amb els punts de vista interiors de L’estiu no s’acaba mai, després d’haver guanyat amb Gats al parc els premis Mercè Rodoreda i Crítica Serra d’Or, Dedeu ha posat l’accent en la persona, en la mirada, en l’indret des d’on s’observa, se sent i es denuncia sense cridar. Potser, en fi, els 21 contes de totes dues són alguna cosa més que bons relats. Potser en llegir-los, en gaudir-ne la tècnica, també cal recordar que són un símptoma.