Cultura

La bèstia desperta. Mai no s’ha adormit. Però, de tant en tant, desperta rugint. La bèstia vol agermanar-nos —una, grande, libre— a la seua manera ancestral: pel clam que apunta al futur decret llei.

Ara vol espanyolitzar no diré Catalunya, intente no caure en el parany de Wert i Mas, espanyolitzar qualsevol indret de la península. Què vol dir espanyolitzar, senyor Wert? La “dreta normal” (hi ha dreta normal?) espanyola és avorrida, si no directament sanguinària, si toca furgar en les ferides. I aquestes ferides sempre estan en els mateixos cossos.

Des de la Inquisició fins ara, hi ha maneres de fer-ho: des de les fogueres evolucionen cap al garrot de l’IVA. El senyor Lara, que sempre troba diners, fins i tot en temps de crisi, s’apunta a la kermesse. Ell deu saber quin rèdit en trau, perquè sempre en trau. Miren el recent premi.

La cultura “espanyola” del s. xx, vegen que no vaig més enrere, és una víctima. En el sentit no victimari (aquesta accepció ja té prou apòstols), sinó en un sentit real d’objecte de tota mena d’agressions. Una història de morts, d’exiliats, de resistents.

Avui, artistes que van desenterrar la torxa pixada en cada fossa comuna per encendre-la de nou malviuen amb totes les víctimes del nou ordre social, que només és l’ordre social de sempre.

Obres de teatre, poesia, músiques i cançons que van ser condemnades al silenci van reaparéixer en la veu i en els actes de persones concretes, amb nom i cognoms. Van pagar un preu ben alt. Ara el paguen d’una altra manera.

Qui va traure obres dramàtiques del silenci? Sense anar més lluny, a València, el TEU, Uevo i un llarg etcètera. Qui va traure del silenci la literatura? Professors herois (alguns ho van pagar amb la presó o la vida) que l’ensenyaven als instituts. Qui va recuperar els clàssics o García Lorca mitjançant la veu fràgil, però decidida, d’un Paco Ibáñez? I Ausiàs March, i Salvador Espriu, i Miguel Hernández, i Bertomeu Rosselló-Pòrcel, i…? Qui va recuperar l’arrel del cant de la nostra terra fins al punt que avui encara és possible seguir endavant (pensen en Carles Dénia, Pep Botifarra, els cantaors que em deien: mai no havíem actuat més que en l’època en què l’esquerra hi governava)?

Aniria més lluny encara: calia malbaratar els diners de tothom dipositats en bancs o caixes valencianes? Fa anys que una caixa, la d’Ontinyent, avui primera entitat, ja apostava per les gravacions de grups representatius del patrimoni cultural valencià. Vull dir: hi havia alternatives, fins i tot econòmiques. Tabalet tanca, com altres estudis valencians. Lluís Miquel rememora el seu naixement i fa curt. La idea inicial va ser més antiga. Potser abans de l’any 1967, quan va dirigir-se a l’únic burgés valencià amb diners disposat, en principi i a la manera de petit Jordi Pujol, a aventurar-los en un projecte “patriòtic” (quin tip de riure, Lluismi. Patriòtic un estudi de gravació? Quina merda de franquisme!): el propietari d’una escola de conduir. Així era el nivell dels nostres prepotents burgesos. D’acord, com diuen ara: “eso es lo que hay”. Això era el que hi havia. El que hi ha.

Però també hi havia la decisió de no aturar-se, de tirar endavant projectes, de ser-hi presents, de dir la nostra.

Tot aquest patrimoni, ara en precari, passant dificultats inimaginables, és susceptible de ser, de nou, espanyolitzat. Com? No en la línia de Juan de la Cruz, no en la línia en què s’ha parlat dels espanyols a la manera de Rosalía de Castro, o de Luis Cernuda. No. Foguera, garrot.

Potser comença el temps en què podem dir en veu alta què pensàvem: la Transició va ser la covardia que encara paguem a hores d’ara. I la cultura, més encara. Amb un IVA “exemplar”. Com són les condemnes a mort o a perpetuïtat.