Un home per a una ciutat

Antoni Farrés i Sabater, tal com l’hem conegut és un llibre una mica atípic: no es tracta d’una biografia habitual, ni tampoc d’una hagiografia, sinó d’un retrat coral executat per una quarantena de veus seguint la partitura del periodista Manuel Foraster. L’orquestració (l’edició, vaja) va a càrrec d’un grup anomenat Amics del Toni, ja que no són altra cosa que això: una colla de persones que desitja “mantenir viu el record de qui va ser el primer alcalde democràtic de Sabadell després del franquisme”, mort el passat 2009 als 65 anys.

L’obra és una aproximació a un temps concret, els anys setanta i vuitanta, quan el país engega la seva transformació social i política, i a l’esforç dels joves ajuntaments democràtics. Advocat laboralista, figura destacada a la vaga general del 1976, Farrés s’havia enquadrat a les files del PSUC per presentar-se a les primeres eleccions municipals, però mai no va ser un home de partit. Diguem també que el personatge no responia a cap esquema prefixat.

Fill de la burgesia local, desperta l’inquietud de la seva pròpia classe quan assumeix el poder, i amb el temps esdevé un líder sense, en el fons, voler-ho ser. Però ell té una missió: ser alcalde per voluntat de servei a la comunitat i governar amb honestedat i eficàcia. Cal dir-ho: ho va aconseguir, i això el va convertir en un alcalde molt popular, f ins i tot entre aquells que mai no s’haurien imaginat que el votarien, però gens populista —“Jo no en sóc pas, de comunista”, li deia a la mare del Toni una amiga seva, “però sempre el voto!”—, reelegit un cop i un altre amb majoria pels seus conciutadans. Van ser cinc mandats (1979-1999), i no en van ser més perquè va decidir que ja n’hi havia prou d’alcalde Farrés.

L’obra passa per totes les facetes del protagonista, i el millor que se’n pot dir és que es tracta d’un retrat sincer, no sempre amable però sí proper a la realitat. Familiars, amics, companys de professió i de partit, periodistes i polítics parlen sense embuts de Farrés. A través de les veus de Dolors Calvet, Jordi Casas, Joan Brunet, Xavier Vinader, Josep Oliu, Rafael Ribó, Jordi Pujol, Quim Nadal, Antoni Bassas... surten tots els aspectes de la seva vida i obra, els bons i també els menys bons, com ara la factura personal que va pagar en l’àmbit familiar —ho explica la seva filla Carla— per dedicar-se en cos i ànima a la passió municipalista. L’exalcalde de Girona, Quim Nadal, també en destaca el pragmatisme: “Va saber exercir d’alcalde d’esquerres sense posar-se en contra ni dels fabricants, ni del Banc, ni de la Caixa de Sabadell; podia parlar de tu a tu amb el Pep Oliu i ser amics al marge que un fos banquer i l’altre alcalde”. Un dels col·laboradors essencials de Farrés a l’Ajuntament, l’arquitecte Manel Larrosa, el defineix així: “Se’l descriu sovint com un marxista amb un origen ideològic com a catòlic, però hi ha una tercera peça que s’oblida: era fill d’empresari, i tenia molt clar que els beneficis s’han de repartir però abans s’han de crear. El seu perfil era el dels revolucionaris del Maig del 68, però no sols els de París, també el de Praga”.

Per damunt dels clarobscurs de la persona sobrevola la musculatura ètica del personatge. De l’austeritat i l’honradesa gairebé calvinistes de Farrés hi ha anècdotes que als sabadellencs agrada explicar, algunes de tan sucoses com la del constructor immobiliari que un dia li va posar un maletí ple de diners damunt la taula i ell va fer entrar el secretari de l’Ajuntament per tenir un testimoni i, tot seguit, denunciar-lo per intent de corrupció. Tampoc cal oblidar el marcat sentiment identitari de l’home amb la seva ciutat, present en el discurs farresista, amb el paper de Sabadell en l’organització del territori, tot evitant-ne la satel·lització respecte de Barcelona i fent de contrapès, i on els seus habitants s’hi reconeguessin com a ciutadans amb entitat pròpia. Una idea que reflecteix bé Antoni Garriga Miralles a la introducció.

La reivindicació de la trajectòria de Farrés no pot ser més oportuna en un moment com l’actual, en què l’exercici de la política ha esdevingut una pràctica sovint grotesca. Ens recorda que no tots els que s’hi dediquen són iguals, però que fer-ho honestament, amb un esperit de servei cap a la comunitat real, genuí, no impostat, exigeix una coherència espiritual i comporta uns peatges personals que molt pocs tenen o estan disposats a pagar.