Els grecs i els jocs

Probablement, l’any 776 aC, quan segons l’antiga tradició es van celebrar les primeres competicions en honor del Zeus d’Olímpia, els grecs tenien ja aquell amor abrandat a la polis que després van mostrar amb tanta profusió. Els grecs, en condicions normals, eren patriotes de la pròpia ciutat: la polis, és a dir, l’estat, era la patrís dels ciutadans, i només en situacions extremes —quan els atacaven els perses, posem per cas— es consideraven un sol poble davant d’un enemic exterior. De manera que aquesta és la tradició que hem heretat, al costat de la pràctica dels jocs. Que si bé es mira no eren de cap manera “jocs”, diversions o passatemps, sinó agones o competicions: agonía és lluita (i per això el sentit d’angoixa o patiment), i els verbs agoniao i agonízomai volen dir combatre, enfrontar-se, rivalitzar. Res de “jugar”, per tant: l’atleta s’esforça a guanyar pel propi honor (de fet, athletes és un derivat de la paraula, que significa lluita i premi), i també per l’honor de la pàtria. En temps dels clàssics, això era una cosa relativament modesta i familiar: els atletes guanyaven la corona i el premi, el poeta de torn els dedicava una oda que solia ser avorrida i retòrica, i quan tornaven a casa podien rebre algun homenatge oficial i popular. Els grecs, doncs, inventaven les coses, i nosaltres, passats els segles, les deformem, les inflem fins a l’infinit, i ens fem la il·lusió que som hereus dels antics invents. Mireu què passa amb el teatre: fins a quins extrems d’excés grotesc i pretensiós es poden deformar modernament les antigues tragèdies. Mireu l’ús de la filosofia grega: la de Plató convertida en receptari banal, substitut de les pastilles. I, ara que hi som, mireu les Olimpíades modernes, les de Londres o qualsevol altra. Se suposa que els Jocs per excel·lència han de ser només jocs, exercici de les virtuts morals aplicades al cos (esforç, perseverança, resistència, i tot això), o de les virtuts del cos aplicades amb rigor moral. Se suposa que els atletes són individus excel·lents per ells mateixos, competidors per l’honor personal, i que el seu èxit és seu i només seu. Se suposa, i és fals: són combatents per l’honor dels estats, i l’èxit significa himne i bandera. Tal com passava, més o menys, en els jocs grecs.