Tancar

No és fàcil fer vida normal un cop tornat de vacances, sobretot per la gent de costums. Aquesta setmana, sense anar més lluny, m’he trasbalsat molt perquè alguns dels llocs de pas han canviat poc o molt i m’han fet repensar la meva ruta diària.

He trobat tancat el bar on anava a fer un mos quan no esmorzo a casa. M’agradava la truita de patates que feia la dona de la casa i la manera com el cambrer tirava la cervesa, cosa difícil de trobar a Barcelona. M’ha explicat l’amo quan l’he trobat pel carrer que hi havien entrat a robar la nit passada una colla que sabia molt bé el que es feia, més que res perquè li han netejat la caixa i la màquina escurabutxaques, sense fer res malbé. Una feina tan polida només l’ha poguda fer algú que s’ha begut molts carajillos a la barra d’aquell bar.

Al costat mateix, hi ha una botiga que em té el cor robat perquè encara arreglen bosses i maletes de pell. A la porta hi ha un cartell que diu: “Reparació artesanal” i, a sota, ara mateix hi penja un paper escrit a mà: “He anat a buscar material. Torno d’aquí a mitja hora”. A ningú no se li acut entrar ni forçar la porta fins que no torna l’amo, com si l’advertència fos dissuasiu.

Faig via carrer avall i em trobo la persiana metàl·lica abaixada en una botiga on abans sempre m’aturava davant d’un lloro per aprendre a xiular. Ja no hi ha ni lloro, ni gats ni gossos. Trobo l’antic propietari al costat de casa i m’explica que el gestor li va recomanar tancar durant les vacances, sense avisar ningú, perquè així s’estalviaria de negociar i donar explicacions als treballadors.

No m’hauria pensat mai que es pugui ser tan barrut fins que vaig a parar al restaurant que dino quan no ho faig a casa i sóc pel barri. Els treballadors de sempre m’expliquen que la mestressa ha tocat el dos i els ha deixat en mans d’una franquícia sense previ avís, d’amagat, com si no els hagués conegut. El mateix truc que ha fet servir el de la botiga d’animals: s’ha jubilat d’amagat. Els nois se senten traïts i no saben com sortir-se’n perquè la nova empresa no els respecta ni el sou ni l’antiguitat. M’asseguren que aquesta és una pràctica tan corrent últimament com la de traspassar el bar als xinesos, que l’endemà obren i baixen les portes como si no hagués passat res.

Fill de botiguera de poble com sóc, gent que no tancava ni al migdia i explicava fil per randa, de viva veu o per escrit, tot el que passava a casa a fi de complaure i fidelitzar el client, m’adono que ara ja només interessa el consumidor. La vida ja no queda escrita a les parets dels bars i la meva única recompensa és quan em paren els paquis de la botiga del costat i em diuen: “I doncs? Que està enfadat? Quan fa que no ve?”.