Rutes del Nord

Barcelona obre temporada amb una de les galeries més punteres, la Toni Tàpies, anunciant que a partir d’ara serà només un comerç dedicat al producte estrella de la casa, i al d’alguns romanents acumulats amb els anys. I un altre establiment històric, l’Eude —Premi ACCA 2010, tal com ens recorda tothora—, inaugura festiu amb la mateixa interessant expo-sició que va tancar fa un mes, com el pervers déjà vu en què es troben els personatges d’El ángel exterminador de Luis Buñuel.

Mentrestant, pel Nord, encara queden serrells estiuencs aprofitant la bonança que du a la tardor. El juny passat, Girona obria les portes de la Casa Masó al carrer de les Ballesteries, amb la discreta i genial façana posterior que és una de les icones més boniques de l’Onyar, al costat dels campanars de Sant Martí i la Catedral. Un casal magnífic que fins ara havia estat inaccessible al públic. L’escriptor i periodista Narcís Jordi Aragó n’ha fet cessió a l’ajuntament, a canvi d’un usdefruit parcial, i del compromís municipal de conservar i difondre l’obra del seu oncle avi, Rafael Masó i Valentí. La casa pairal es pot visitar amb horari concertat (tel. 972 41 39 89) a causa de la peculiaritat de l’edifici que resta amb la configuració inicial com a habitatge/museu, ben restaurat per Joan Tarrús, un dels grans vindicadors i estudiosos de l’obra de l’arquitecte noucentista —al costat de Narcís Comadira—. També inclou exposicions temporals i s’estrena amb la que dedica als projectes de Masó per la seva pròpia casa.

El fotògraf de Cerdanyola, i empordanès d’adopció, Jordi Puig és qui s’ha encarregat de la part visual del llibre/guia de la Casa Masó, i també qui es va ocupar, fa temps, de la fesomia de la segona edició de la monografia essencial de l’arquitecte escrit per Comadira i Tarrús. La mirada de Puig als edificis, o als objectes i paisatges, que és impecable i nítida es converteix en gèlida i quasi cínica quan fotografia persones. La visió de l’amor fidel i quotidià que presenta al Centre Cultural La Mercè és demolidora, com el pla final dels amants dissecats i mig colgats a la sorra d’Un chien andalou.

I si seguim l’empremta profunda de Masó per les comarques gironines podem anar a raure a Sant Feliu de Guíxols, amb el reeixit edifici de La Caixa, del 1923, tristament desfigurat —amb finestres d’alumini tronat a la torre i el pis en venda—, la Casa Casas, també en estat degradat, i, ja al terme de Castell d’Aro, la pobra —i, d’altra banda ben rica— urbanització de S’Agaró trinxada de mala manera pel mal gust ostentós de la majoria dels seus habitants. Però, ben al marge dels edificis de Masó, allò més mediàtic de Sant Feliu de Guíxols és l’espai Carmen Thyssen situat a l’esplèndid conjunt del Monestir, conegut com la Porta Ferrada, just al costat de la fàbrica de suro on s’espera poder-hi instal·lar algun dia part de la col·lecció de la baronessa —convertida en padrina fidel del poble, atès que no cobra lloguer pels quadres que hi deixa.

L’actual solució és molt pragmàtica: en comptes d’embarcar-se en la faraònica obra veïna, s’han adequat un parell de plantes del Palau de l’Abad i s’hi han iniciat les exposicions temporals. La primera manté una estreta relació amb la que hi ha a CaixaFòrum Girona, també de Carmen Thyssen. De fet, és una mena d’extensió d’aquesta. En una i l’altra, els paisatges catalans dels segles XIX i XX es relacionen amb els d’autors estrangers, més o menys coetanis, i val a dir que en alguns moments la contextua-lització assoleix un clímax sorprenent; en d’altres, però, el discurs es desmanega, malgrat la qualitat d’alguns quadres que resten isolats buscant parella.