“Som capaços de crear infraestructures, però no de mantenir-les”

Després d’un parèntesi d’un any, l’actriu Pilar Almeria (Alcoi, 1958) ha représ en solitari la direcció del Teatre Micalet de València mantenint les regnes de la companyia que porta el mateix nom que el centre teatral del carrer de Guillem de Castro. És una nova etapa d’una companyia i d’un teatre que van nàixer junts. I una nova etapa per a Pilar Almeria, que fa un parèntesi breu en la seua faena d’actriu. “Durant aquests mesos m’ocuparé d’engegar aquest projecte i hi dedicaré una part de la meua vida, però,”, aclareix, “sense renunciar a la meua faena en altres companyies, com sempre he fet, o a les faenes en la indústria audiovisual”.

Pregunta. Sembla que últimament la seua vida està marcada per parèntesis.

Resposat. Sí, està dirigida per parèntesis, perquè son temps de canvis. El projecte de centre de producció que durant anys plantejàrem en el teatre Micalet no podia seguir per falta de suport i havíem de replantejar-lo. Abans, produíem i, de tant en tant, programàvem. Ara és diferent. Ha deixat de ser un centre de producció teatral i ha esdevingut un teatre amb programació que, de tant en tant, farà alguna producció de la companyia.

P. Com queda la companyia el Micalet?

R. Ara mateix, com a directora artística, només quede jo. En l’empresa continue sent sòcia de Joan, però la gestione jo. Quant als treballadors, com deia Lluís Pasqual, en som quatre i el caporal, però nosaltres de veritat. La història és aqueixa, vam començar tres socis, Joan, Ximo Solano i jo, que aportàvem els diners. Jo treballava molt en doblatge, fins i tot en les primeres sèries de Canal 9. Hi havia unes taquilles que repartíem fins que vam tenir un suport que ens permetia fer les coses d’una manera racional, com es farien en un altre lloc, encara que amb menys diners.

P. Tenien un model?

R. Estàvem bojos, però pensàvem que podia ser una espècie de Teatre Lliure. La nostra primera il·lusió era fer un teatre en valencià, un projecte de producció i exhibició d’espectacles, d’una companyia que poguera treballar contínuament amb un equip estable i que això menara a una manera de fer les coses, i és el que, amb més dificultats els primers anys, arribàrem a fer durant un període de temps. Almenys, era el que més s’assemblava a allò que nosaltres imaginàvem del projecte.

P. Per què ho deixaren el 2011?

R. Ens vam equivocar, perquè era un projecte que no interessava la ciutat.

P. La ciutat?

R. La ciutat, sí, vull dir; els polítics, no. El públic hi va respondre. Per això nosaltres no acabàvem d’entendre-ho. Es van fer unes produccions de teatre arriscades, fent coses d’autors com Bertolt Brecht, una producció de 18 persones, que era una tasca pròpia del centre dramàtic, però comercialment no era viable. En el fons érem això, un centre dramàtic en valencià, i pense que si el projecte haguera interessat, hi haurien donat suport.

P. La Generalitat sí que va contribuir a construir el teatre.

R. Sí, però no sé què passa en aquesta terra, que són capaços de crear les infraestructures, però no de mantenir-les. Quan ja hem fet el castell, el tirem a terra. Parle de la gent a qui paguem perquè ens administren els diners. En un moment de crisi brutal com aquesta, podríem tenir retallades, però no estar en perill d’extinció, com estem en aquest moment. Invertir en teatre, invertir en cultura ésinvertir en la gent. Si els nostres polítics no pensen que invertir en cultura és necessari, és que parlem d’un país molt poc civilitzat.

P. En aquest context, és significatiu que hàgeu inaugurat la nova etapa i la nova temporada del Micalet amb Xavi Castillo, perquè sol funcionar sense ajudes i, fins i tot, contra les ajudes? No es pot viure sense suport públic, però ho intenteu.

R. No tenim cap altre remei. Personalment, considere que una sala com el Micalet és imprescindible per a la ciutat de València, perquè ofereix una oferta molt diferenciada, una oferta íntegrament en valencià que no té cap sala ara mateix. Intentaré canviar el finançament, implicar-hi les institucions, fins i tot, entitats privades, que puguen ser sensibles a aquest tipus de programació. Sé que serà complicat i ara mateix he de dir que serà una cosa molt voluntarista, com tot el que passa en la professió, que està totalment amateuritzada.

P. Amateuritzada?

R. Sí, tothom treballa en bars i fa teatre.

P. Això dels bars es deia en la producció Valèntia, que és l’espectacle següent que tenen en cartera.

R. És que és cert. Que el segon muntatge siga Valèntia no és casual, volem que la sala siga també un espai on es puguen dir coses que potser no es poden dir en altres llocs.

P. Com a gestora, ha estat 17 anys en el Micalet. S’atreveix a imaginar-ne 17 més?

R. Ho intentaré, no m’importaria, perquè el Teatre Micalet ha estat per a mi un projecte vital, 17 anys dels 25 de la meua vida professional hi han estat lligats. Espere que amb pas del temps les coses puguen canviar, puguem trobar una manera diferent de fer més produccions de la companyia i que es puguen exhibir contínuament.

P. Hi ha en cartera cap producció pròpia?

R. Farem Poseu-me les ulleres, que no és nova. Però abans programarem La tossuderia, Com a pedres, del Pont Flotant, i Els dolents de Shakespeare, amb l’actor Manel Barceló.

P. El musical Ballant ballant va ser l’èxit més destacat del Micalet, igual que Besos en el cas d’Albena. Es poden repetir èxits com aquests? És a dir, causar sensació amb una producció comercial i de qualitat que alleuge temps de crisi com els actuals.

R. Sí, la idea seria aquesta, perquè allò comercial no està renyit amb la qualitat. Però no és tan senzill trobar una obra en què pugues dir les coses que vols i connectar alhora amb el públic. No n’hi ha fórmules, tothom et dirà el mateix. A voltes es busca, com podria fer-ho en un moment com aquest? No se sap, no n’hi ha fórmules.

P. En un país com aquest, amb solvència professional en el teatre i la música, no serien una opció interessant els musicals?

R. I tant, però són cars pel que fa al muntatge.

P. I un musical pobre?

R. Fins i tot el musical més pobre, perquè siga mínimament digne, és car. Som en el procés de trobar com podem funcionar, què cal fer perquè la gent continue venint al teatre. L’únic que hi ha trobat la fórmula, de moment, és Xavi Castillo. No és que l’haja trobada, és que li ha eixit.

P. Quin feedback ha tingut quan parlava de tornar a dur el Micalet?

R. Uns quants m’han dit que estava una mica guillada. En canvi, moltíssima gent de la professió m’ha dit que gràcies per intentar-ho, que estarien al meu costat. I això reconforta, com també reconforta el suport de la Societat Coral el Micalet.

P. Com a actriu, vosté ha treballat molt el doblatge, amb premis inclosos. Actualment el doblatge està tan malament com sembla?

R. El doblatge ara mateix no existeix. És mort.

P. Podria reviscolar?

R. Caldria buscar un altre tipus de mercats, perquè se l’han carregat totalment. Ha vingut un moment de canvi brutal i pense que intenten provar un model per al qual el país no està preparat. Perquè, per exemple, si vols que les empreses invertisquen en cultura, necessites una llei de mecenatge que funcione. Ací s’ha volgut fer el canvi, tot i que la llei de mecenatge encara està pendent. Treballem en un buit d’esquemes i una de les opcions era: “Em quede a casa fins que vegem per on va açò”. I l’altra: “ens posem en marxa i ja anirem trobant les fórmules”. Com ho faré? M’he cansat de repetir-ho: no ho sé, sincerament. Però crec que des del moviment trobarem la manera de fer-ho. No des de casa.