De poesia alemanya

Georg Trakl (Salzburg, 1887 - Cracòvia, 1914) ha estat considerat per un crític i home de lletres tan perspicaç com Claudio Magris “el millor poeta alemany del segle XX”. Malgrat la nostra personal amistat amb el de Trieste, l’afirmació sembla lleugerament exagerada: no perquè Trakl no sigui un poeta imponent, sinó perquè les lletres en llengua alemanya van donar, aquell segle, almenys dos poetes dels quals es podria dir exactament la mateixa cosa: Rainer Maria Rilke i Paul Celan. Deixo a banda, i també és injust, els poetes de l’escola expressionista més notables, com ara Hasenclever o la gran Else Lasker-Schüler. Deixo a banda, encara més injustament, la figura de Stefan George, que entenc molt bé que cap demòcrata del món no s’atreveixi a qualificar de “millor poeta del segle” a causa de la seva declarada filiació nazi.

Encara podríem afegir una altra consideració que, tot i deixar Trakl en lloc suprem, en relativitza la figura per raons genètiques. Les lletres alemanyes del segle XX, en efecte, presenten inevitablement una deixia de la gran literatura dels períodes clàssic i romàntic. Molts escriptors alemanys del XIX ho deuen tot a Goethe (és el cas de Thomas Mann); d’altres deuen moltes coses, com en el cas de Trakl, a dues figures emblemàtiques: Hölderlin i Novalis. Aquest fenomen és propi de quasi tota la poesia alemanya del segle XX i és un senyal de salut literària envejable. De la mateixa manera que la poesia noucentista catalana ho deu tot a Verdaguer, Maragall i l’Escola Mallorquina, així mateix l’alemanya ho deu tot, o quasi tot, al primer romanticisme propi. Les referències a la nit i la tendència a la metaforització són filles de Novalis (en part, també són deutores de Rimbaud), i, encara amb més potència, les al·lusions a tota relació entre els ordres del Sagrat, de la Naturalesa i de la Humanitat són filles claríssimes de Hölderlin, en especial dels Himnes de la darrera època del poeta de Tübingen (1800-1806).

El que hem volgut dir fins a aquest punt no li treu cap mèrit a aquest enorme poeta que és Trakl: només ha pretès explicar que en un país normal —com el nostre només va ser-ho, recentment i literàriament parlant, entre la Renaixença i l’any 1939, potser fins a la mort de Carles Riba— les grans figures neixen rarament com els bolets, per molt cert que sigui que els poetes neixen poetes i els prosistes n’esdevenen. Quan l’amic de Trakl, Karl Heinrich, escrivia que aquest “era un home girat sobre si mateix que, a causa de les ruïnes de la seva cultura, apartat dels altres, va quedar en una autosuficiència heroica, noble i sol amb si mateix”, ometia l’aspecte “comunicatiu”, amic de la seva comunitat de parlants, a la qual va servir amb la mateixa eficàcia, i amb una retòrica no massa diferent, pindàrica, que Friedrich Hölderlin.

Vet aquí una altra explicació de la gènesi de la poesia de Trakl: tot i que era de família catòlica —i que, per això, va detestar sempre Viena, que estava massa poblada de jueus, dels quals va dir a un amic, l’any 1911, literalment, que “els jueus, quan follen, agafen lladelles”—, Trakl sentia, per la seva comunitat alemanya, exactament el mateix impuls protestant que Hölderlin a parlar-los en termes veladament profètics i sapiencials en moltes de les seves composicions: es tracta del famós Gesang de la tradició litúrgica luterana. Aquesta és, doncs, una raó per oblidar l’anècdota i afirmar sense embuts que Georg Trakl, en el context d’una cultura literària més aviat desorientada —la que va veure néixer expressionistes i avantguardistes— s’aixeca encara avui, per a nosaltres, com una de les veus més altes, més pures i més perdurables de tota la poesia alemanya del segle passat. Potser en aquestes virtuts pensava Magris quan se li va escapar aquella amplificatio. I, sens dubte, en això pensava Feliu Formosa quan va oferir-nos per primera vegada aquestes versions de Trakl (Empúries, 1990), que avui ens ofereix com un do renovat: Obra poètica, Martorell, Adesiara, 2012. Gran traducció i gran poesia.