Descobrint la ‘botifarra fusió’

El lector ja deu saber relativitzar la pulsió periodística de classificar-ho i etiquetar-ho tot, continguda en el titular. Però és poderosa la temptació de batejar d’alguna manera el darrer llançament discogràfic de Pep Gimeno ‘Botifarra’, Botifarra a banda (2012), on el xativí fusiona el seu cançoner tradicional amb la música de banda. Parlem d’una gravació en què la rondalla del cantaor comparteix partitura amb la Unió Musical de la Nucia dirigida per Ramon Lorente, que s’ha encarregat també de trobar els arranjaments de banda adients a la proposta tradicional. En acabant, una “afortunada confluència dels dos universos sonors més privativament valencians”, en paraules del musicòleg Josep Vicent Frechina, encarregat del text que introdueix i contextualitza el nou llançament de Botifarra.

El cantaor de Xàtiva mai no ha tingut un maneig estàtic de la seua producció. Des de la sorprenent irrupció amb Si em pose a cantar cançons (Cambra Records, 2006) i la confirmació de Te’n cantaré més de mil (Temps Record, 2009), Pep Gimeno ha posat el seu repertori popular, fruit d’una investigació de camp minuciosa de tres dècades, en mans de músics experimentats, com ara Néstor Mont o Tóbal Rentero, per embolcallar de manera atractiva les cançons i conjugar des de diferents visions el material primigeni, la intuïció musical i la portentosa veu del xativí. Aquesta línia de recerca és també present en La barraca (DiscMedi, 2011), la col·laboració amb músics de terres de l’Ebre, Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries, on es posaven en comú els cançoners tradicionals valencians i els de les comarques meridionals de Catalunya. Per no esmentar col·laboracions diverses amb músics de coordenades semblants (Miquel Gil) o més llunyanes (Obrint Pas) en un intercanvi que va multiplicar el coneixement i la valoració de Botifarra entre les noves generacions.

Pep Gimeno ho planteja com un

La col·laboració amb banda de música i la immersió en arranjaments de caire simfònic és un altre pas endavant que, a més, té el precedent de l’actuació a Llíria amb Miquel Gil i la Unió Musical, el novembre del 2009. Amb el seu tarannà humil, Pep Gimeno ho planteja com un projecte sense grans pretensions, com un reconeixement al món de les bandes, “una tradició molt valenciana que ha nascut de la música popular, que ha begut de la saviesa del poble”, segons explicava en una entrevista recent al periodista Paco Cerdà. El repte, en qualsevol cas, era que la ‘botifarra fusió’, la connexió entre la rondalla, la veu del cantant i una ben nodrida banda de més de trenta músics, produís química digna de ser enregistrada. I s’ha de dir que, amb els inevitables daltabaixos, l’experiment funciona. Costa acostumar-s’hi al principi, però l’aproximació en clau de música de moros i cristians a la Granaïna del tio Palero, originària de Montaverner, acaba rendint l’oient. Més immediata és la intensitat i l’acoblament d’ambdós llenguatges en Dotze i U de la tia Rosario, a qui escoltem en acabar la peça, a través de l’emocionant gravació original. També hi ha dianes en Cant de batre de Sella, Malaguenya de la tia Emilieta o Els vetlatoris. O a l’hora de cobrir d’un mant de solemnitat musical, l’humorística Romanç de les dones que juguen al burro. O, fins i tot, en creuar aires d’havanera i banda sonora de cinema en Les marenyes.

La gravació es tanca amb La sandinga, de Xixona, incursió única en les comarques del sud, i una versió instrumental del Dotze i U de la tia Rosario a càrrec de la Unió Musical de la Nucia que demostra que hi ha marge per a una aproximació més estreta entre el folk i la música de banda. De fet, unes quantes agrupacions musicals s’han oferit per portar als escenaris Botifarra a banda. L’actuació més propera d’aquest tipus serà a Llíria, el 29 de setembre, acompanyat de la Lira Almusafense.

Un apunt final: en un disc farcit de detalls, no passa desapercebut l’esforç per a fer atractiu el disseny de les cobertes, encomanat encertadament al pintor de Xàtiva Joan Ramos.