Josep Padró: “M’hauran de treure arrossegant d’Egipte”

 Josep Padró (Barcelona, 1946), catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona (UB) i director de les excavacions d’Oxirinc, s’ha convertit en el degà no només dels egiptòlegs catalans sinó dels espanyols i s’acosta a l’edat de momificació, ui, perdó, de jubilació. Però això no l’espanta, gens ni mica. Quina importància pot tenir l’edat quan parlem de les piràmides? (el temps els té por, etcètera). Ell continua actiu en els estudis i les excavacions, desxifrant els antics misteris i fent apassionants troballes en la vella Oxirinc: l’última, “més d’un miler de peixos” disposats ritualment en la necròpoli de la ciutat, consagrada precisament al peix amb el mateix nom (Mormyrus oxyrhynchus), que va tenir l’atreviment d’empassar-se el sexe del desmembrat Osiris. “M’hauran de treure arrossegant d’Egipte”, assegura Padró, per a qui el país dels faraons és una segona, si no la primera, casa. Diu que Egipte el vivifica i que mai s’hi ha sentit malalt, però és que ni una trista diarrea. “En tot cas m’he posat malalt a la tornada, allà mai no em fa mal res. A Barcelona em canso de pujar i baixar les escales del Metro però no he notat mai que les cames em flaquegen a les dretes escales de les tombes”.

En el seu cas, per descomptat, no es pot parlar de maledicció dels faraons. Sospira, evocant sens dubte la bellesa immortal del Nil, els crepuscles sobre la riba oest, el lent fluir de la sorra en el rellotge etern de les ruïnes. “No em passa pel cap estar lluny d’Egipte. Fins que el cos aguanti...”.

La història de la relació de Josep Padró amb Egipte comença quan era un nen i una vegada que —precisament— estava malalt, tenia una grip, la mare li va donar, en lloc de l’habitual revista En Patufet, un llibre sobre la Vall dels Reis que, diu, devia ser molt dolent però que li va despertar l’interès. Després el van seguir més volums de civilitzacions desaparegudes. Va estudiar Filosofia i Lletres i l’especialitat en Història Antiga. En un moment decisiu de la seva vida va haver de triar entre Egipte i el paleolític. Va optar per Egipte, òbviament; el paleolític li semblava molt llunyà, i poc gratificant, per què acontentar-se amb una dent si podies tenir un temple? (o una mòmia!). Després de completar els estudis a París, Padró, que insisteix que el seu acostament a l’egiptologia ha estat sempre més racional que sentimental, va tenir la seva primera trobada física amb el país el 1975, en un viatge amb Martín Almagro per embarcar peces del Museu Egipci del Caire per a l’exposició Art faraònic que es va veure a Madrid, Saragossa, Barcelona (Drassanes) i València. Almagro li va deixar diners després perquè es quedés uns dies a Egipte i Padró va visitar Giza, Saqara, Luxor. “Vaig fer diapositives com un posseït”, rememora. Va trobar el país i la gent molt agradables i no ha deixat de considerar-los així. “Em coneix tothom, és com si fos un d’ells, mai no he tingut cap problema; ara?, la postrevolució?, amb prou feines es nota res, tot continua fent el seu camí”.

S’hi va adaptar de pressa tot i que li van seguir cisant rupies durant un temps en el preu del transport fluvial al banc oest. Al 76 hi va tornar per anar al primer congrés d’egiptologia. Després va aconseguir una plaça a la Uned i va conèixer Juan Francisco Presedo que el va fitxar per excavar el 1979 a Heracleòpolis Magna. Més endavant, va fer més campanyes durant els vuitanta amb la següent directora, Mari Carmen Pérez Die. “El 1992 em vaig buscar la vida pel meu compte i vaig començar a excavar, amb els egipcis i la UB, a Oxirinc, i d’això ja fa vint anys”. Recalca que s’hi ha deixat literalment les pestanyes.

L’egiptòleg català considera “un trist honor” ser el degà dels egiptòlegs i quan l’animo saludant-lo com el “nostre Champollion”, nega amb anhel: “No, no, només el veterà”. Diu que els moments més emocionants han estat en el moment de trobar tombes. El més desagradable, les oposicions, les reticències de l’establishment universitari, l’avanç, “com un cranc”, dels estudis acadèmics de la matèria en el nostre país. Sempre s’ha queixat d’això, cosa que, sumat al seu caràcter, que pot semblar no especialment afable, li ha fet guanyar fama de rondinaire.

“Estic prejubilat, sóc catedràtic emèrit des del 2010, ja no faig docència encara que sí recerca. Aquest any, però, he muntat un màster d’Egiptologia a la UB”. L’egiptologia pateix retallades però Padró ha rebut garanties del ministeri que tindrà diners per a la pròxima campa-nya. Ajuda el fet que els projectes arqueològics a Síria estiguin paralitzats. A més he aconseguit un conveni pel qual la Universitat de Montpeller (França), ajudarà en el finançament durant tres anys.

Li demano que ens parli de les novetats a Oxirinc. L’última campanya va ser al febrer i al març. “Trobar un banc de peixos al desert té gràcia”, diu. “Estem pendents de saber de quina espècie són”. Sens dubte no sembla que es tracti d’un mercat. “És una cosa ritual, segur, un ritual desconegut fins ara. Hem de ser prudents, però és temptador pensar que poden ser peixos oxirincs”. Eren enmig de la necròpolis (saïta-grecoromana), posats en capes, algunes separades per fulles de palma.

També han descobert el que sembla un carrer porticat que travessava la necròpolis d’est a oest, amb dues files de columnes amb capitells coríntis. Padró creu que podria ser una via processional del riu al temple d’Osiris (Osireion) que van descobrir el 2000 al desert. Han trobat també aquesta vegada un edifici, possiblement un altre temple, amb una porta, que està sense obrir... Padró cau en un silenci carregat d’enigmes. En torna per establir: “S’ha de seguir mirant cap a Egipte”.