Som d’eixe món

Deia Raimon que no, que no érem d’eixe món. I encara el diem, el seu no, però fluixet, amb nostàlgia, sabent com Vázquez Montalbán que contra Franco es vivia millor. Tot i això, ens hi hem barrejat, o contagiat, o tal vegada és que ja ho érem, també, de violents, de mancats de principis i sotmesos a pulsions inconfessables. Potser sí que eixe món no ens és tan aliè, que alguns hi combreguen de fa temps. És el que sembla plantejar, més subtilment, el valencià Urbà Lozano (Alginet, 1967) a La trampa del desig, Premi Ciutat d’Alzira publicat per la incombustible (algun dia caldrà lloar-ne l’aportació) Bromera.

Perquè de resistents sempre n’hi ha, però la lluita és ferotge i desigual, i els errors, imperdonables, per molt que hi hagi redempcions. Veiem si no el cas del Daniel Duart i la Mirsada Beslija, protagonistes d’aquesta tercera novel·la de Lozano. En començar la narració, ell acaba de sortir de la presó, on ha passat vuit anys per un delicte a la conselleria de Sanitat, i ella fuig de les conseqüències de la guerra a Bòsnia amb un nen petit, Adnan, com a únic lligam amb el passat. Tots dos han estimat, han patit, han estat víctimes d’enganys i desenganys. Quan coincideixen en un embús a l’autopista, l’atzar fa que acabin convivint com a matrimoni blanc. Però si hi ha blanc, és que hi ha negres, i això vol dir que ha començat la partida d’escacs: a les motxilles de Duart i Beslija hi ha morts, intercanvis, sacrificis, i reis i reines, i peons en guerra i un tauler ple de jugades equivocades. L’adversari, però, no sempre és clar, i no sempre és fora, perquè Lozano ha vestit d’intriga el que és una novel·la de traïcions.

I és aquí on apareix el millor i el pitjor d’aquesta narració madura, sòlida, ambiciosa, en qualsevol cas destinada a situar Lozano com un autor destacat en el premi. Gràcies a la seva treballada estructura, que juga amb èpoques, herències i escenaris, La trampa del desig arrenca de la trobada Duart-Beslija per empeltar-se hàbilment amb l’Alginet de la transició, la Sanski Most del conflicte balcànic, la Sevilla de la República, la Mallorca de la guerra i la València del primer triomf socialista, taulers pels quals mouen les fitxes un despietat señorito andalús, una germana venuda, un camisa negra megalòman, una turgent secretària i un discret futbolista del Llevant. Un niu d’històries i personatges que s’alternen amb el present dels protagonistes per oferir paralel·lismes interessants entre la guerra civil i la de l’ex-Iugoslàvia, i també per ajudar a copsar els diferents tipus de desig que donen sentit al títol: sexual, de poder, de llibertat, de pau... I de venjança, clar, el gran clàssic literari aquí revisitat.

Al costat d’aquesta estructura i perfils entrecreuats, la novel·la de Lozano, guanyador amb anterioritat de premis com el Vila de Puçol o el Ciutat de València, s’abelleix per l’ajut d’una prosa rica i precisa, tant en lèxic com en registres, tant en l’ús del monòleg interior com en les descripcions d’escenes tòrrides com la que ocupa en una sola frase les pàgines 148-150. De resultes d’aquesta voluntat d’estil sense renúncia al gènere, La trampa del desig ofereix fragments d’alt voltatge, com els centrats en l’Angie o la Didín, tan ben resolts que podrien pertànyer a una novel·la eròtica de la millor tradició. En un altre terreny, l’obra ofereix episodis costumistes carregats de dites populars en valencià, en especial quan el narrador es fon amb la història dels pares del protagonista i es permet amorosir-se en el retrat de la població d’Alginet.

Menys aconseguides són l’evolució i resolució de la trama de misteri que vertebra la història del Daniel, les que en definitiva descobreixen la partida d’escacs. Marcada pel que sembla una concessió a la galeria, aquesta aportació de gènere negre es recolza en un fet amagat al lector, en una trampa no desitjada, un gambit innecessari. És per això que no convé llegir aquest premi Ciutat d’Alzira com un thriller; La trampa del desig és sobretot un mirall: reflecteix mons que encara ens agrada per desgràcia creure lluny.