De plàstic i aire!

Una exposició al Macba celebra la instal·lació de la Ciutat Instantània d’Eivissa (ISCID) el 1971, una ciutat que tenia una peculiaritat: era inflable, només feta de plàstic i aire. L’exposició permet recordar un moment de l’arquitectura en el qual l’espai interior va ser indiscutiblement el protagonista. Aquells anys, l’interès per l’espai va ser compartit per altres disciplines com el disseny industrial o el cinema, i totes elles semblen, ara retrospectivament, mirar el cos humà per donar sentit a les seves formulacions. Avui trobem a faltar aquesta tossuderia envers l’interior, tan rica fins i tot amb les seves equivocacions, un període que resulta un antídot contra la febre dels interiors containers.

Les fotos de la Ciutat Instantània mostren aquesta presència, una presència gandula i relaxada. La mateixa exposició del Macba agrupa en una sala un conjunt de seients, sacs plens de boles de poliuretà, que més que convidar, obliguen a mantenir una postura desinhibida i gens convencional. La ciutat en qüestió era un conjunt articulat d’espais semblants al desemmotllament d’una caverna o a un conjunt d’òrgans vitals. Espais tots ells units necessàriament pel material amb què estava construïda aquesta ciutat, l’aire, imprescindible per establir una pressió interior que la mantenia dempeus. L’aire era paradoxalment el material de la seva estructura portant, i és també el que li donava intuïtivament una forma de globus amb un interior habitat, formant espais en els quals parets, sostres i, gairebé, el terra eren una mateixa cosa.

A l’interior d’aquest globus els cossos semblen trobar-se en el seu hàbitat natural tornant a un estat uterí. Espais i cossos adquireixen una peculiar relació que sembla tenir el seu punt àlgid en aquest període, entre els 60 i primers 70. Coincideix tot plegat amb la popularització del plàstic com a material de construcció que sembla, és cert, adoptar l’aspecte superficial de qualsevol cosa, però també és el primer que s’adapta al cos humà, tal com mana la seva genètica de material emmotllat. Repassar la història de les cadires modernes permet veure que després de la fusta, els tubs d’acer i la fusta plegada, l’arribada del plàstic dóna lloc a un conjunt de seients que semblen una extensió del cos humà, cadires com a ous, com a guants de beisbol, com a sacs tous o com a culleres gegants són exemples d’aquesta afinitat del plàstic amb el cos humà.

Els interiors de la mostra Visiona II organitzada el 1970 a Colònia, un any abans que el ICSID d’Eivissa, mostraven uns espais dissenyats per Verner Panton, autor d’una de les més celebrades cadires de plàstic, que tenen una clara semblança psicodèlica amb els que es veuen a la mostra del Macba. En aquests espais també els cossos semblaven relaxats adoptant postures més properes a flotar que a sentir-se afectades per la gravetat, que tan bé va retratar Stanley Kubrick a 2001: una odissea de l’espai, el 1968. Tot plegat un retrat de l’estat d’ànim d’un dels bàndols de la guerra freda que va utilitzar el cos humà i les seves postures lliures com un estil de vida contrari al de l’altra banda del mur. De fet ningú no es podia imaginar els soviètics reunits en un comitè i asseguts amb postures així.

Aquesta comunió de l’espai amb el cos pren l’expressió més àlgida a una altra pel·lícula menys celebrada que la de Kubrick, Viatge fantàstic (també de 1968), de Richard Fleisher, en la qual es produeix la millor síntesi entre el cos i l’espai, ja que els científics protagonistes viatgen per l’interior del cos humà, que resulta el més inspirador dels espais interiors, demostrant-nos que no calia viatjar a l’espai sideral per imaginar les mateixes sensacions. Vostès s’ho poden imaginar senzillament anant al Macba.