Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ESTUDIS D’ART | MIGUEL CALATAYUD

Territori personal

Miguel Calatayud en el seu estudi
Miguel Calatayud en el seu estudi

Miguel Calatayud té una veu velada, molt pausada, que s’expressa amb una cadència educada, fixant els ulls grisencs sobre l’interlocutor i exposant de manera raonada el seu pensament. No és propi en ell la vehemència, aquells estirabots que, de vegades, trobes en la manera de ser d’un artista, que fa l’enfant terrible (o que senzillament n’és, de terrible). Ara bé, aquella manera civilitzada de ser no exclou que sempre diga el que pense i que, quan algú ha estat, per la raó que siga, una mica descortés, s’encare amb ell i, amb aquell to civilitzat, li diga de quin mal ha de morir. No sempre qui més crida és qui més es fa sentir, i, quan Miguel Calatayud s’expressa, imposa, des d’aquell estat seràfic aparent, un respecte. Faig aquest exordi per a centrar la personalitat d’aquest artista valencià, nascut a Asp l’any 1942, Premi Nacional de Disseny i dibuixant excepcional. Quan vaig comentar a Carmen Calvo que pensava entrevistar-lo, digué aquestes dues paraules: dibuixant excepcional. I, tanmateix, potser Miguel Calatayud és més conegut com a dissenyador, l’altra vessant d’expressió que li és molt pròpia. Ara mateix acaba d’enllestir el disseny del catàleg de l’exposició de Rosa Torres a la Universitat de València, i el resultat, com tot el que conrea, és brillant: un llibre molt bell i alhora agradable de llegir. En aquest sentit, Miguel Calatayud creu en la funcionalitat del disseny i em diu, sense variar el to de la veu, que una cadira pot tindre un disseny molt bonic, però substancialment ha de servir per a seure. Un llibre, igualment: tots coneguem monstres bibliogràfics en què els grandiosos impulsos del creador han fet que aquella obra no es puga llegir, o de vegades, fins i tot, no es puga ni arriba a obrir (o calga un manual d’instruccions per a aconseguir-ho). En el treball de Miguel Calatayud això no passa: un llibre sempre és un llibre i, en el seu cas, un llibre ben fet.

L’illa fabulosa

Dibuix de Miguel Calatayud.
Dibuix de Miguel Calatayud.

El visitem al seu estudi de la Gran Via de les Corts Valencianes. El pis és molt lluminós i mira al Palau de Congressos. Enfront hi ha aquella torre de l’hotel Hilton, ara potser rebatejat amb un altre nom. Miguel Calatayud no necessita gran cosa per a la seua faena: una taula o, més aviat dit, un tauler sobre dos cavallets, un llum articulat i un carret amb rodes on té els pinzells i els tinters de colors. En una altra habitació guarda l’ordinador, en què treballa les tipografies i altres qüestions menors del disseny: és un PC molt vellet, engroguit pel pas del temps, quasi una andròmina museística, però que li fa el paper, no necessita més. Perquè la seua manera de treballar és bastant distinta de la convencional: l’ordinador, com dic, l’empra poc; en canvi, quan dissenya un llibre, trau unes tisores, uns fulls de paper, retalls de l’obra de l’autor i hi fa un collage. Se’l mira i, si no el convenç, en fa un altre, i així fins que troba la portada i les proves d’interior que creu que s’adiuen més bé a la personalitat i a la naturalesa del llibre. Després, a la impremta mateixa, dóna les instruccions pertinents (amb la seua veu velada i educada, però ferma) i allí fan realitat el seu esbós.

Una cadira pot tindre un disseny molt bonic, però substancialment ha de servir per a seure

D’aquesta manera, Miguel Calatayud, en contra del que és més habitual, dissenya manualment i no amb l’ordinador. Em mostra el catàleg que fa un any va preparar el MUVIM sobre la seua obra i hi veig tota mena de llibres, cartells i portades de revistes (entre aquestes, de la cartellera Turia, que en va fer un fum, i que ara Vicente Ferrer, editor de Media Vaca, vol recollir en un llibre). També hi són les seues il·lustracions de relats i de llibres infantils, amb aquell estil característic: “En el camp de la il·lustració, la figuració és imprescindible —em diu, quan li pregunte sobre el seu estil—. Has de crear un territori personal: en el meu cas hi ha una certa geometria i una simplificació formal. Trie solucions, en rebutge d’altres, és clar! Fa quaranta anys que m’hi dedique, seria difícil no ser recognoscible… Però és cert que hi ha dissenyadors que estan preocupats, precisament, per posseir un estil que no els tenalle, i això els permet fer coses totalment diferents, girs de 180 graus… A mi em diuen, de vegades, que empre massa la línia recta, però…”. Li comente que és cert, que els seus traços tenen una certa angulositat, i riu: “Això és una interpretació. L’angle delimita la forma i a mi m’agrada la concreció. Dins de la forma, ja hi pose el color, ja hi flueix el color, però utilitze sempre la línia”.

Miguel Calatayud amb dues de les seues obres.
Miguel Calatayud amb dues de les seues obres.

Li pregunte si se sent més il·lustrador que no dibuixant. “Vaig passar dotze anys fent classes a l’institut Benlliure. La meua formació és pictòrica, per a mi el dibuix és bàsic, la línia s’ajusta a la forma. Els meus treballs no són gens matèrics, el que faig sempre és transparent. Per això m’agrada tant l’aquarel·la, que deixa veure-hi el paper. El meu rol seria més aviat de dibuixant que no d’artista plàstic”. Pense en Josep Segrelles i en el seu paper tan important com a il·lustrador, i, en especial, en aquella col·lecció tan esplèndida d’aquarel·les que va fer per a les Mil i una nits. Miguel Calatayud hi està d’acord, i m’explica que Segrelles va deixar d’il·lustrar quan un bon dia el paper que emprava per a fer les seues obres es va deixar de fabricar: va provar amb una altra classe de material i va fer servir oli, i el resultat fou catastròfic. “Però Segrelles és un il·lustrador: quan il·lustra sap fer el rol d’il·lustrador… També Artur Heras és un il·lustrador grandíssim… En canvi, hi ha pintors que, quan els demanen que il·lustren un llibre, hi fan un quadre. Això no és”.

En Calatrava hi ha una motivació escultòrica que té poc a veure amb l’arquitectura…

Em mostra un dels seus últims treballs: la il·lustració d’un llibre infantil de Joan Manuel Gisbert, titulat Las islas fabulosas (Editilde). Em diu que, quan li fan aquesta mena d’encàrrecs, busca crear un relat il·lustratiu paral·lel, una interpretació pròpia del text: “Hi ha massa influència de Disney entre els il·lustradors… També, de vegades, un excés de convencionalisme, un filtre massa amable, com si els xiquets foren ximples…”. Un dels dissenyadors que més li interessen és Heinz Edelmann, el creador de Curro, aquell ocellot que fou el símbol de l’Expo de Sevilla del 92. Li pregunte la seua opinió sobre Xavier Mariscal: “Més que com a artista m’interessa com ha prestigiat la il·lustració —diu, després de pensar-s’ho una mica—. El conec des dels orígens, i un dia, quan ja havia triomfat, em va dir que jo continuava sent bohemi…”. Miguel Calatayud riu: “Volia dir que continuava sent fidel a la meua taula d’estudi, al meu vell ordinador, a les meues tisores… En canvi, ell ha creat tota una indústria al seu voltant”. En aquesta derivació lògica vull saber què pensa de Santiago Calatrava, i la seua resposta no desentona de les explicacions anteriors: “Quan se sobrepassa la funcionalitat, i hi ha una intenció aliena a la raó de ser d’allò, no m’interessa. En Calatrava hi ha una motivació escultòrica que té poc a veure amb l’arquitectura… El disseny mai no ha de ser el protagonista de res: sempre ha d’haver-hi, primer de tot, la raó de ser de l’objecte. És com en el cine, si es veu massa el guió, mala cosa! Cal protegir la ficció”.

Dibuix de Miguel Calatayud
Dibuix de Miguel Calatayud

Li demane que ens explique el seu modus operandi per a il·lustrar un text. “Primerament, faig un esbós al llapis. Ho faig relaxadament, potser assegut al sofà. Quan veig que allò pot funcionar, passe a la taula i duc el carret amb els colors. Si cal, trac la calcadora i passe en net l’esbós. Utilitze un plomí i tinta negra…”. De sobte riu i diu a Jesús Císcar, que ha aprofitat el fet que Miguel ha agafat el plomí per a fer-li fotografies (ja m’imagine el peu de fotografia: “L’artista i el seu estri”): “Quan vaig guanyar el Premi Nacional d’Il·lustració vingué un periodista del teu diari. Portava davall del braç, enrotllat, un full gran que va desplegar per terra. Volia que jo m’hi posara a dibuixar i ell, des de dalt d’una cadira, faria les fotografies… No cal que et diga que no ho va aconseguir, i se’n va anar una mica emprenyat”.

Ara mateix acaba d’enllestir el disseny del catàleg de l’exposició de Rosa Torres a la Universitat de València

M’imagine l’escena, l’estira-i-arronsa, la sorpresa del reporter gràfic, potser massa avesat al fet que els artistes es presten a les extravagàncies i als escorços més forçats. Faig una última ullada a l’estudi. És funcional, les parets estan lliures de quadres, una llibreria amb obres de literatura i art, uns mobles de línies rectes, de qualitat, sense cap complicació, d’una discreció completa. Li pregunte per què té l’estudi allí, en l’avinguda del Palau de Congressos, si hi ha cap raó especial: “Abans tenia l’estudi al carrer d’Alboraia… Però ací vam tindre la possibilitat de comprar dos pisos, tenen molt bona llum, i el lloc està ben comunicat… M’hi trobe a gust”. Mire pel balcó i, al fons, a mà dreta, s’alça la dama ibèrica de Manuel Valdés, que aquell dia de ponent intens sembla flotar en l’aire. Siga com vulga, ara, cada vegada que passe per aquella avinguda, mire cap a la finca de Miguel Calatayud. Me l’imagine entotsolat, immers en un dels seus dibuixos, en una de les seues illes fabuloses. Aquell edifici té molts pisos i moltes finestres, totes iguals, però ara sé que la llum que hi entra per una il·lumina tot un món.

Más información