Jordi Borja: “Hem resistit poc a l’especulació”

La ciutat va ser per a mi el carrer”. Així obre l’urbanista Jordi Borja (Barcelona, 1941) la “fascinant” autobiografia intel·lectual i política de 300 pàgines que, copiant a Màxim Gorki el títol de Les meves universitats, ha escrit com a “treball complementari” de la seva tesi doctoral Revolución urbana y derechos ciudadanos: claves para interpretar las contradicciones de la ciudad actual. Les 300 pàgines autobiogràfiques, més les 533 de la tesi pròpiament dita, les va defensar el 31 de maig en una atapeïda aula magna de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB), amb el sociòleg Manuel Castells, l’enginyer Manuel Herce i la geògrafa Isabel Pujadas al tribunal. De Castells és l’adjectiu “fascinant” per a una autobiografia que el director acadèmic de Borja, el geògraf Horacio Capel, va recomanar publicar amb més èmfasi que la pròpia tesi, qüestionada pel tribunal en alguns punts però elogiada com a “única i diferent” (Pujadas) i “d’erudició insultant” (Herce), i qualificada així per Castells: “És l’estudi urbà més important del que tinc coneixement”.

 “Ha estat una coincidència que presenti la tesi doctoral a l’edat de la jubilació”, explica Borja, amb 71 anys fets dilluns pas-sat. “Però ni penso deixar la universitat ni és casualitat fer la tesi al final de la meva carrera acadèmica i professional, molt vinculada a l’activitat política”. Ho aclareix qui es va afiliar al PSUC el 1960; l’ideòleg de Bandera Roja i del moviment ciutadà dels anys 70; el diputat i tinent d’alcalde eurocomunista a la Barcelona dels 80; el pare dels districtes de la ciutat i l’ambaixador independent del PSC a qui Pasqual Maragall va fer difondre un model Barcelona que Borja admet avui en crisi des de mitjan dels 90, quan ell va deixar la política.

Descartat un honoris causa que no li feia el pes, Capel va empènyer Borja a fer una tesi doctoral que també volien la UAB i la UPF. És així com l’urbanista que el 2000 va entroncar l’activitat professional amb l’acadèmica (UB, Universitat Politècnica de Catalunya i, des del 2006, Universitat Oberta de Catalunya) culmina una trajectòria iniciada el 1958 fent agitació a la UB (on no va acabar Dret per dues assignatures); seguida a l’exili parisenc de la Sorbona entre el 1962 i el 1968 (s’hi va predoctorar en sociologia urbana) i represa aquell any a Barcelona a l’Escola d’Arquitectura i a la UB, primer, i a la Autònoma, fins al 1983.

“La universitat sempre ha estat present a la meva vida”, recalca qui ha passat per campus d’arreu d’Europa i Amèrica. Però defensa que allò més útil en ciències socials s’aprèn fora de les aules, viatjant, a barris i ciutats, amb els moviments socials i a l’activitat política. I llegint molt. Ho resumeix una vivència que hauria de ser a les memòries: “A primers dels 70, després d’una detenció que em va costar dos mesos de presó, se’m va presentar un alumne d’uns 40 anys, canós, que vaig reconèixer com un dels membres de la Brigada Social que corrien per Jefatura quan m’interrogaven. Jo examinava amb treballs i ell volia justificar un suspens adduint que havia estat ‘molt ocupat’. ‘Doncs millor que no treballi tant’, li vaig dir. I li vaig manar fer a l’estiu un treball sobre tres llibres de Marx”.

Precisament un marxisme no dogmàtic impregna la tesi de Borja, que se sorprèn de repescar i ordenar unes idees “sobre el conflicte capital-treball al territori urbà” que ja havia teoritzat als anys 60. “La ciutat és un mecanisme d’acumulació de capital per a uns i de despossessió per a d’altres, però també proporciona un salari indirecte en forma de serveis, equipaments i espai públic. Per això és potencialment un àmbit de la lluita de classes, on un poder públic amb una base social forta pot aturar el capital especulatiu”, explica posant d’exemple la Barcelona de la transició. Borja subscriu el que Capel va dir en glosar la tesi: “La democràcia està en joc en l’àmbit local”. I cita el geògraf i teòric social anglès David Harvey: “La revolució serà urbana o no serà”.

Borja també constata que “la crisi de la ciutat és la crisi de la democràcia” i lamenta: “Hi ha hagut poca resistència social a l’especulació”. Per què? “A les ciutats s’ha viscut de l’herència dels anys 80, quan l’empenta del moviment popular antifranquista va forçar un equilibri de forces i el consens social”. El problema és que “això es va tòrcer als 90, amb un canvi d’escala en la urbanització i la irrupció de l’imperi del totxo i el capital financer en països com Espanya i els Estats Units, que van fer del territori l’element principal d’acumulació de capital”.

Borja sosté que “urbanitzar no vol dir necessàriament fer ciutat” i denuncia que “els governs (estatals i locals) i els organismes internacionals són còmplices” de la crisi especulativa. Inclou a la crítica una socialdemocràcia “covarda”, però en salva aquesta cita de François Mitterrand: “El socialisme és la justícia, és la ciutat”. Per això proposa “municipalitzar el sòl urbà” amb la mateixa gosadia amb què socialitza la seva tesi: “En sóc responsable però no propietari; el meu treball és fruit d’un procés col·lectiu”. El negoci editorial ja pot espavilar si no vol que tesi i memòries surtin abans al carrer en format PDF que a les llibreries de Barcelona.