Conrad i el progrés

Entre els clàssics, no n’hi ha cap que doni tant de rendiment per fer classes d’estudis culturals com Joseph Conrad. En dóna encara més que Kipling, encara que aquest sigui tan gran, o més, que Conrad. Però abordar Conrad amb el pensament posat en la qüestió fonamental que escau als cultural studies —en aquest cas, la distinció entre progrés (idea blanca) i civilització (realitat tant blanca com de qualsevol altra raça)— ofereix no solament efectes plausibles a efectes de propaganda, sinó també resultats d’enorme dignitat si es té present la destresa narrativa amb què Conrad, a tots els seus llibres de tema colonial, aborda la qüestió.

Aquest és el cas d’Una avançada del progrés, narració que els lectors catalans podran ara llegir de la mà d’un traductor excel·lent, Ferran Ràfols, que la presenta dins el recull de narracions de Joseph Conrad, Tales of Unrest, el primer llibre publicat per l’autor: Contes del neguit, Barcelona, Alpha, 2012. Teníem por que l’Editorial Alpha es limités a reeditar (reproduir fotogràficament) el fons de què disposava de dècades passades, però veiem amb goig que comença a publicar inèdits, o llibres d’antiga i matussera traducció en versió nova, per a confort dels lectors dels nostres dies. No hi ha tanta literatura de Conrad traduïda al català, i aquesta publicació, del tot aconsellable, ens omple de tranquil·litat i d’alegria.

Conrad (1857-1924), nascut a Ucraïna i escriptor en llengua anglesa, és un autor molt gran, en el qual fa sempre l’efecte que tot hagi nascut de l’experiència vasta de l’oceà i els mars extensos. Es va passar 20 anys navegant per tot el món (l’aquàtic, s’entén), i, fruit d’aquests vagareigs —que Conrad va observar i analitzar com ho han fet escassos autors dedicats als mateixos assumptes— va resultar una part molt important de la seva producció: entre aquesta, la seva fonamental El cor de les tenebres, que encara és més colpidora que la pel·lícula de Coppola que sap tothom.

A L’avançada del progrés nar-ra l’aventura de dos homes blancs mediocres, dos mequetrefes, per dir-ho amb paraula portuguesa, Kayerts i Carlier, acompa-nyats d’un negre, Makola, i de deu natius més destinats a unes feines que fan amb una ridícula malaptesa, destacats en un lloc indeterminat de l’Àfrica profunda en el qual hi ha plantat un assentament —una “avançada”— visitada només de tant en tant per un vapor de l’anomenada, amb ironia, Gran Companyia Civilitzadora que proveeix el lloc del necessari. L’avançada es dedica a comprar, a preu de saldo, ullals d’elefant a les tribus veïnes, fins que arriba un dia que aquestes tribus es cansen de col·laborar en aquesta mena d’explotació. No expliquem res més per no espatllar la lectura dels catalans lletrats: fet i fet una petita part de la població, en risc de desaparició, com els elefants mateixos.

Aquests dos pusil·lànimes, l’un mercenari, l’altre extreballador a l’Administració de Telègrafs del seu país blanc, passen per la narració amb una candidesa i una ignorància absolutes del que significa dedicar-se a la compravenda d’ivori enmig d’un paisatge i uns costums que ni coneixen, ni els importen un rave. El final és tràgic, però no ve a tomb parlar-ne. L’important de la narració es resumeix en les paraules que el mateix Conrad va escriure en el seu esplèndid Notes on Life and Letters: “És com si el descobriment que han fet molts homes, en moments molt diversos de la història, que el mal abunda en el món, fos una font d’alegria orgullosa i malsana entre uns quants dels escriptors moderns”. No sé en qui devia pensar l’autor en escriure aquestes paraules, però Conrad queda estalvi d’aquesta simplificació perquè, com va escriure Josep Pla —que sembla que vagi llegir tot el que és interessant de llegir, i mai bagatel·les—, Conrad és una fusió estra-nya de l’art narratiu de Flaubert i l’anàlisi de les pregoneses espirituals i psicològiques d’un Dostoievski.