Amb comptagotes

La crisi econòmica que no parem de patir no solament ha afectat la construcció, la borsa, els bancs, els estalvis del personal i la premsa escrita; la vida cultural també s’ha vist severament racionada, en especial els espectacles artístics patrocinats per les institucions. A Barcelona, el nombre de jornades i conferències ha disminuït per tercer any consecutiu; els teatres oficials programen muntatges tan austers com les mesures que predica el president Mas; el Liceu continua en hores baixes, i si la Setmana de la Poesia de Barcelona ha tingut un nivell digne ha sigut perquè ha apostat per figures renovadores –els malpensats dirien marginals- que, en altres circumstàncies, més que protagonitzar-lo, haurien completat el cartell. Tot això és comprensible, encara que siga trist. Quan necessitats bàsiques com la sanitat i l’educació perillen, la cultura ha de batre’s discretament en retirada. Es pot al·legar que Catalunya és, sobretot, una manera d’entendre i de viure la cultura. Per a un sector escàs però influent de la gent d’aquest país, ser català vol dir llegir més llibres, anar més al teatre, menjar amb més discerniment i discutir amb més plaer de poemes i tenors que la resta del personal de la península. Els agradaria que fóra així. Això no vol dir que siga així, o no tant. El fet és que, quan cal, els luxes es llancen per la borda. I la cultura continua sent un luxe per a la majoria de la gent, ací com a tot arreu.

Les grans exposicions també s’han vist dràsticament retallades per la crisi. Per a eixir del pas, o per a salvar la cara, el que ara s’estila és muntar exposicions barates i el que se’n diu resultones; és a dir tan lluïdores com ho permeta un pressupost curt. Un exemple és la que ara es mostra a les sales temporals del Museu Nacional d’Art de Catalunya, dedicada al gòtic internacional. La idea és bona, perquè aquest breu període del gòtic europeu va ser una etapa daurada de l’art a la Corona d’Aragó, i a la ciutat de Barcelona. És un moment d’esplendor innegable, perquè Barcelona es trobava molt a prop de dos dels principals centres artístics de l’època: Itàlia i Avinyó, i tenia forts contactes comercials amb el tercer, Flandes. Les novetats arribaven prompte i s’aprofitaven amb encert. Com passarà una mica més tard a València, els resultats mereixen la fama de què disfruten entre els experts.

A més, és una exposició barata, perquè bona part de les peces que la il·lustren es troben a Catalunya, o en el mateix museu que l’alberga, i cal gastar poc en desplaçaments. El problema d’aquesta exposició és que els curadors han extremat en excés l’economia. Un dels sentits d’aquesta classe de mostres és fer accessibles al ciutadà local obres valuoses que es custodien en paradors remots. I d’això, n’hi ha ben poc. De fet, hi ha ben poc de tot. Una de les coses que criden l’atenció, quan entrem a les sales, és la quantitat de murs buits que ens esperen. Una mica d’orfebreria selecta, un grapat de miniatures, uns quants relleus i estàtues, molt pocs retaules sencers –ja s’entén que són fràgils-, i unes quantes taules i teles disperses per ací i per allà. Si es volia evocar un temps d’esplendor, la impressió que en queda és massa pobra.

Si es volia evocar un temps d’esplendor, la impressió que en queda és massa pobra

Això no vol dir que no hi haja peces mestres. Per descomptat que sí. Hi ha el meravellós tapís de sant Jordi de la capella de la Generalitat; hi ha unes quantes –poques- escultures finíssimes de Pere Sanglada, Jordi i Pere Joan; hi ha bones taules de Pere Serra, Guerau Gener –que també treballà a València-, Lluís Borrassà, Ramon de Mur, Joan Antigó, Joan Mates i sobretot Bernat Martorell, que és l’estrella indiscutible de l’exposició gràcies a les taules procedents de París d’un retaule de sant Jordi, que enlluernen per la minuciositat dels detalls, l’expressivitat dels rostres i la gràcil harmonia dels gestos. Però tot això sap a poc. Hauria calgut portar la taula principal d’aquest retaule, el Sant Jordi matant el drac, que és un autèntic prodigi i sens dubte el millor testimoni conservat de l’art de Martorell, i que es guarda a Chicago, com també convindria haver mostrat el deliciós retaule de la Transfiguració de la seu de Barcelona, que cau més a prop. Dels altres artistes es pot dir el mateix: el que hi ha és bo, però escàs, i massa obres disperses per aquests mons de Déu brillen per la seua absència. La veritat és que en una exposició prou improvisada (i en absolut brillant) que es muntà a València sobre el segle XV fa uns 25 anys hi havia moltes més obres mestres per metre quadrat que en aquesta massa austera exposició. La publicitat, com sempre, és atractiva, però les comparances poden arribar a fer mal. El fet és que vivim temps empobrits, i cal anar dissimulant mentre no escampe. No deixa de ser una llàstima.