Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
OPINIÓN

‘El futur és un país estrany. Crisi econòmica i canvis socials’

Texto íntegro de la conferencia del historiador Josep Fontana impartida en Claustre Obert

Permeteu-me que comenci explicant a què ve el títol que he triat per aquesta xerrada. Des de fa més de dos segles hem estat educats en una concepció de la societat que es basava en el principi que el progrés era el motor de la història. No m’estic referint a cap mena d’interpretació esquerrana, menys encara marxista, sinó a una cosa tan respectable i acceptada com el que els anglosaxons anomenen la “interpretació whig de la història”, segons la qual, cito el que diu la wikipèdia, “es representa el passat com una progressió inevitable cap a cada vegada més llibertat i il·lustració”. O sigui que es veu la història com “un progrés continuat cap a una societat millor”.

És possible que aquesta visió semblés una representació satisfactòria del que passava al món als segles XIX i XX. De fet s’havia convertit en la base de les concepcions polítiques dominants i de les previsions generals de futur. Els historiadors parlàvem d’un ascens sense interrupcions des dels orígens. Les grans etapes de la història eren la revolució neolítica que havia vist néixer l’agricultura, el descobriment del món en l’era dels grans viatgers, que havia permès d’estendre el comerç a escala planetària, i la revolució industrial, que havia multiplicat la capacitat de producció de béns. En el terreny de la societat, els mals del feudalisme i de les monarquies absolutes havien restat endarrere quan la revolució francesa va conquerir les llibertats individuals; més endavant, l’esforç del moviment obrer va ajudar a que anéssim guanyant drets i serveis socials. Tot això havia comportat que visquéssim en un món més lliure, en què havia anat millorant el nivell de vida dels ciutadans. Semblava lògic pensar que el futur seguiria aquestes mateixes pautes de progrés i llibertat.

En alguna mesura aquestes coses eren veritat, però no eren, com potser pensàvem, el fruit d’una regla interna de l’evolució humana –allò de què teníem la història del nostre costat-, sinó la conseqüència d’uns equilibris de forces en què els guanys havien estat menys el fruit de revolucions triomfants, que el resultat de pactes i concessions obtinguts dels estaments dominants a canvi d’evitar una revolució que capgirés les coses. Per dir-ho senzillament: des de la revolució francesa fins cap a 1970 les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per fantasmes que els pertorbaven el son, fent-los témer que ho podien perdre com a conseqüència d’un daltabaix revolucionari. Els seus enemics fantasmals van anar canviant de rostre; primer eren els jacobins, després els carbonaris i els maçons, més endavant els anarquistes, els comunistes finalment. Eren amenaces imaginàries; però la freqüència dels atemptats, les vagues i les revoltes els donaven credibilitat i facilitaven que es poguessin negociar millores socials. Les manifestacions del primer de maig, que es van celebrar per primera vegada entre nosaltres el 1890, sabem que van produir un pànic irracional, totalment injustificat, en la nostra burgesia; però van ser la base per aconseguir, mitjançant llargues negociacions, una jornada de treball de 8 hores, contra les 10 o 12 que regien abans.

Nouriel Roubini, un dels economistes que van predir a temps la catàstrofe de 2008, ha explicat aixó en un article:

Fins i tot abans de la gran depressió, les classes burgeses il·lustrades d’Europa reconeixien que, per tal d’evitar revolucions, calia protegir els drets del treballadors, millorar els salaris i les condicions de treball i crear un estat del benestar per redistribuir la riquesa i finançar bens socials –educació, sanitat i una xarxa social de protecció.(...) L’ascens de l’estat del benestar va ser, per tant, una resposta (...) al temor a les revolucions populars, al socialisme i al comunisme (...). Tres dècades de relativa estabilitat econòmica i social van seguir, dels darrers anys 40s als mitjans del 70s: un període en què la desigualtat va caure considerablement i els ingressos mitjos van créixer ràpidament[1].

El període de 1945 a 1975 va ser en el conjunt dels països desenvolupats una etapa en què un repartiment més equitatiu dels guanys va permetre millorar la sort de la majoria. Els salaris creixien al mateix ritme que augmentava la productivitat i amb ells creixia la demanda de béns de consum per part dels treballadors, cosa que comportava un estímul a l’augment de la producció. Georg Packer ho descriu com “una democràcia de classe mitja” que implicava “un contracte social no escrit entre el treball, els negocis i el govern, entre les elits i les masses”. Des de la crisi de 2008, ens diu Robert Jensen, hi ha molta gent als Estats Units que enyora “aquella ‘edat d’or’ del capitalisme en què els beneficis i els salaris pujaven, i hi havia molt poc atur”[2].

Aquesta tendència es va invertir en els anys setanta del segle passat, després de la crisi del petroli, que va servir d’excusa per iniciar el canvi. La primera conseqüència de la crisi econòmica havia estat que la producció industrial del món minvés en un deu per cent i que milions de treballadors quedessin en l’atur, tant a Europa occidental com als Estats Units. Aquests van ser anys de commoció social, amb els sindicats mobilitzats a Europa en defensa dels interessos dels treballadors, cosa que els va permetre de retardar unes dècades els canvis que s’estaven produint als Estats Units i a Gran Bretanya, on els empresaris, sota l’empara de Ronald Reagan i de la senyora Thatcher, van decidir que aquest era el moment d’iniciar una política de lluita contra els sindicats, de desballestament de l’estat de benestar i de limitació del paper dels governs en el control de l’economia.

Cap a 1973 semblava clar que el triomf de la Unió Soviètica a la guerra freda era impossible i que no calia témer que el comunisme pogués impulsar cap revolució als països desenvolupats. Els empresaris, i els polítics que representaven els seus interessos, podien dormir tranquils. No hi havia cap necessitat de seguir pactant: havia arribat l’hora de restaurar la plena autoritat del patró.

El resultat a llarg termini d’aquest procés, que ha anat augmentant la desigualtat, enriquint els de dalt i empobrint la majoria, es pot sintetitzar en aquestes dades referides als Estats Units que es publiquen en un estudi recent de Lawrence Mishell: entre 1973 i 2011 la productivitat va créixer en un 80’4 per cent; però el salari mig per hora treballada només ho va fer en un 10’7 per cent. És evident que ja no hi ha repartiment equitatiu dels augments de riquesa entre empresaris i treballadors: que s’ha acabat el pacte que havia estat la base de l’harmonia social dels anys de postguerra[3].

Stiglitz ho deia fa pocs dies en una entrevista: “Un treballador a temps complet està pitjor avui als Estats Units que fa 44 anys. És sorprenent –mig segle d’estancament. El sistema econòmic no funciona. No importa si unes poques persones al cim es beneficien escandalosament- quan la majoria dels ciutadans no milloren, el sistema econòmic no va bé”[4].

Si voleu un testimoni de les causes que han produït aquest repartiment desigual de la riquesa en favor dels de dalt ho podeu veure en la carta que Michael Cembalest, cap d’inversions de JPMorgan Chase, va escriure el juliol de 2011 als seus clients, on deia: “els marges de benefici han aconseguit nivells que no s’havien vist des de fa dècades”(...) “les reduccions de salaris i prestacions expliquen la major part d’aquesta millora”. “La compensació pel treball està als Estats Units en l’actualitat al mínim en cinquanta anys en relació tant amb les xifres de venda de les empreses com del PIB dels Estats Units”[5].

Aquesta evolució, que és el que Krugman anomena “la gran divergència”, no va néixer de causes econòmiques, de la dinàmica dels mercats, sinó d’unes causes polítiques, de “la manipulació de les lleis i les regles per obra dels que podien pagar “negociadors”, legisladors i advocats per realitzar els seus encàrrecs”. Les explicacions, per tant, s’han de cercar en el terreny de la política, en la gradual implantació del que Sheldon Wolin descriu com un “totalitarisme invertit”, que neix de la combinació de: “un cos legislador dèbil, un marc legal que és a la vegada complaent i repressiu, un sistema de partits en què cada un d’ells, en l’oposició o amb majoria, s’inclina a reconstruir el model existent per afavorir permanentment a una classe dominant dels rics, els influents i els empresaris. Mentre es deixa els ciutadans més pobres amb una sensació d’indefensió i de desesperació política i, al mateix temps, es manté les classes mitges oscil·lant entre la por a l’atur i l’espectativa d’unes compensacions fabuloses quan es recuperi l’economia”. Tot plegat associat a uns medis d’informació mediatitzats i servils, una potent maquinària de propaganda conservadora i unes policies que cooperen a cercar estrangers sospitosos i dissidents interns [6].

Però jo no vull parlar avui d’aquesta evolució a llarg termini, sinó que preferiria referir-me al que està passant en l’actualitat, després de la crisi de 2008, que no solament no ha canviat les coses, sinó que ha consolidat i accelerat aquest procés iniciat trenta-cinc anys abans, i l’ha dut a instal·lar-se també a Europa.

Des de l’estiu de 2009 es va començar a dir als Estats Units que la crisi s’havia superat, al menys en el sector financer, i devia ser veritat, perquè els beneficis repartits als seus dirigents van tornar a les grans xifres de passat: la mitja dels 100 millor pagats és de 14’4 milions a l’any, poca cosa en comparació al que guanyen els gestors de fons d’inversió, que poden arribar als mil milions.

Per al conjunt de la producció la recuperació de l’economia nord-americana es donava per assegurada al darrer trimestre de 2011. Una gran notícia, diria Robert Reich, però amb un aspecte inquietant, perquè “encara que el país produeix avui més béns i serveis que abans de la crisi (...), s’estan fent amb sis milions de treballadors menys”. Què es pot fer amb aquests sis milions que resten al marge del procés productiu? Cóm repercutirà aixó en els nivells de vida de les classes mitges i populars?

Segons l’oficina del cens hi havia en 2011 47 milions de nord-americans (un de cada sis) que vivien per sota del límit de la pobresa, i 19 milions, un terç d’aquests, eren nens en una situació d’“extrema pobresa”.

Els llocs de treball que s’anaven creant eren en la immensa majoria de baixa qualificació, de durada insegura i de sous molt baixos, en especial pel que fa referència als que s’oferien als joves d’entre 16 i 29 anys, gairebé la meitat d’ells sense treball. Richard D. Wolff, professor emèrit d’economia de la Universitat de Massachusets a Amherst, denunciava el 7 de març passat que les notícies sobre la recuperació de l’economia eren fal·laces: que no hi havia una millora general de les condicions econòmiques. “Recuperació, en aquesta economia capitalista, es refereix als beneficis, no a la gent”.

El problema, a més, no és solament dels Estats Units. Ho sabem prou en aquest país nostre on l’atur dels joves passa ja del 50%. Però és que la pròpia Organització Internacional del Treball ho confirma a escala mundial en un comunicat de 29 d’abril, és a dir de diumenge passat, on diu: “Malgrat els signes de què el creixement econòmic ha recomençat en algunes regions, la situació global de l’ocupació no mostra signes de recuperació en el futur proper”[7].

El que es pot comprovar, a més, és que el procés a llarg termini que condueix a l’augment de la desigualtat –és a dir, a l’empobriment de la majoria i a l’enriquiment de l’“u per cent”- no solament segueix, sinó que s’ha accentuat com a conseqüència de la crisi. Pel març passat l’equip dirigit per Emmanuel Saez, professor de la Universitat de Califòrnia, publicava les seves estimacions del repartiment dels beneficis del creixement, que mostraven que, si en el conjunt del període de 1993 a 2010 la part del creixement total “capturada” per l’u per cent dels més rics havia estat el 52 per cent, en els anys de “recuperació de 2009 i 2010” aquesta part havia augmentat fins al 93 per cent. Saez acabava el seu informe amb aquestes paraules: “Hem de decidir com a societat si aquest augment de la desigualtat dels ingressos és eficient i acceptable o, en cas contrari, quina combinació de reformes institucionals i fiscals hem de desenrotllar per tal de frenar-la”.

Aquesta situació es produeix, i no pas per casualitat, en un context en què la gestió política dóna ple suport a les mesures que afavoreixen la continuïtat d’aquesta divergència. La decisió del tribunal suprem dels Estats Units en el cas “Citizens United vs. Federal Electoral Commission”, aprovada pel gener de 2010, ha permès multiplicar les donacions polítiques de les empreses. Aquest diner es dóna de forma que no obliga a declarar la seva procedència abans de celebrar-se les eleccions i s’utilitza sobre tot en campanyes de televisió destinades a atacar i denigrar els contrincants del candidat a qui es dóna suport. Els milions gastats pels Super-PACS (Comitès d’Acció Política) en la campanya per elegir el candidat republicà per a les properes eleccions presidencials han arribat a alarmar fins i tot a The Economist, que ha dit: “els Super Pacs estan canviant la política nord-americana. I pot resultar impossible fer retrocedir el seu impressionant avenç”.

Si a aquesta intromissió del diner de les empreses en les eleccions hi afegiu els esforços que s’estan fent per impedir legalment el vot als pobres, els vells, els joves i les minories ètniques, entendreu que Elizabeth Drew es pregunti: “Pot una elecció que està sotmesa a tantes distorsions interessades ser acceptada pel públic com havent-se produït d’una manera correcta? I que passarà, si no és així?”[8].

Aquesta degradació d’una política que es compra i es ven permet als empresaris bloquejar lleis que els obligarien a augmentar els seus costos, com les que es refereixen al control de la pol·lució o les que s’adrecen a la prevenció del canvi climàtic. A banda d’això, els polítics compleixen encarregant-se de rebaixar sistemàticament els impostos a les grans fortunes i, el que és pitjor, accepten que utilitzin argúcies legals per no pagar-los[9].

La compra dels polítics no es limita, a més, als donatius per les eleccions, sinó que inclou els centenars de milions que els “lobbyists” gasten cada any en atendre’ls i complaure’ls. Trenta de les més grans empreses nord-americanes van gastar en els anys de 2008 a 2010 més en despeses de “lobby” –entrades, hotels, restaurants de luxe, viatges en avions privats, etc,- que en pagar impostos a l’estat[10]. Com diu Chris Hedges: “Els caps d’estat i els funcionaris elegits per al congrés són avui en gran mesura irrellevants. Són els “lobbyists” els que escriuen els projectes de llei i aconsegueixen que s’aprovin. Els “lobbyists” asseguren als polítics el diner per sortir elegits i els donen treball quan deixen la política. Els que tenen el poder avui són els membres de la reduïda elit que administra les grans empreses”.

Rick Santorum, per exemple, que ha optat a la nominació republicana amb uns plantejaments de catòlic integrista que el duia a condemnar les universitats, on, segons ell. “el 62 % dels estudiants perden la fe”, resulta que en la seva etapa de senador va afavorir els interessos d’empreses del seu estat, aconseguint-los grans subvencions, que aquestes li van compensar, un cop havia abandonat la política, amb càrrecs i altres beneficis milionaris. Pel que es veu la venda de les decisions polítiques en benefici propi no té res a veure amb la moral cristiana. El cas de les subvencions estatals a les indústries del petroli i el gas, mantingudes en connivència amb els polítics que es beneficien del seu patrocini, arriba a proporcions escandaloses.

Aquesta privatització de la política ens ajuda a entendre les mesures de restricció de la democràcia que permeten assegurar el manteniment de l’ordre establert. Això es pot veure en el desenvolupament d’un aparat repressiu de nova mena, que no adopta la violència pública dels temps del feixisme; però que és molt més eficaç, basat com està en l’espionatge i la prevenció.

La vigilància sobre els ciutadans s’ha convertit en una seriosa amenaça per les llibertats públiques. Bill Quigley ens ha explicat els diversos mètodes pels que, usant les més diverses tècniques, el govern nord-americà manté vigilats i controlats tots els ciutadans: recopilació d’emails i converses telefòniques, control dels telèfons mòbils, reconeixements facials, etc. Una nova llei, la CISPA (Cyber Intelligence Sharing and Protection Act), converteix Google y Facebook, en paraules de Ron Paul, en “espies del govern”[11].

En l’actualitat, segons William Binney, que ha estat funcionari de la NSA (National Security Agency) durant trenta anys, aquests institució té emmagatzemats 20 milions de “transaccions” (emails, trucades telefòniques, etc.) de ciutadans nord-americans. I aquesta capacitat augmentarà considerablement quan es posi en marxa el Utah Data Center, que es calcula que entrarà en funcionament pel setembre de 2013, on, segons James Bamford, “s’emmagatzemaran tota mena de comunicacions, incloent els continguts complets del correu electrònic privat, de les trucades telefòniques i de les recerques a Google, i es registraran dades personals com rebuts de parking, itineraris de viatge o compres de llibres…”.

En un número recent de The Economist[12] se’ns parla de tota una sèrie de programes de “computació social”, dedicats a l’“anàlisi dels sentiments”, que es desenvolupen en diverses universitats o en relació amb empreses com el fabricant d’armament Lockheed Martin, però sempre amb participació i finançament milionari del govern. En la base de tots ells està un estudi sistemàtic de les informacions disponibles, amb una especial incidència a l’anàlisi del que circula per les xarxes socials, i molt especialment pel twitter, per tal d’identificar els possibles punts en què es pot produir una protesta, i facilitar la forma de respondre-hi.[13] El Worldwide Integrated Crisis Early Warning System, de Lockheed-Martin, per exemple, utilitza tota mena d’informació digital per “predir amb anticipació revoltes, aldarulls, crisis econòmiques, intervencions dels governs i guerres internacionals”, fent la funció d’un “radar social”.

Més espectacular sembla encara un programa que es desenvolupa a l’Acadèmia militar de West Point i que s’està fent servir en l’actualitat a Afganistán. L’anomenat Spacio-Cultural Abductive Reasoning Engine, les sigles del qual es llegeixen SCARE, o sigui POR, dubto que sigui per casualitat, ha proporcionat mètodes d’”abducció geospacial” per descobrir dipòsits d’armes; però en un estudi presentat el 2011 en una conferència sobre aplicacions de la intel·ligència artificial llegeixo que ara s’han desenvolupat tècniques per descobrir “high-value targets”, o sigui elements, humans especialment, d’importància vital per a la insurgència. Si afegiu a això la possibilitat d’eliminar-los amb els “drones”. els avions sense tripulació, veureu que les perspectives de futur són estremidores, sobre tot el dia en què es decideixi utilitzar aquestes tècniques en les pugnes civils.

 

Passem, però, dels Estats Units a aquesta Europa nostra en crisi. La persistència de la “xarxa social de protecció” creada pel moviment obrer va retardar d’aquesta banda de l’Atlàntic, excepte a Gran Bretanya, una evolució com la dels Estats Units; però els efectes de la crisi de 2008 van facilitar que el procés s’accelerés a Europa, on, com en el cas d’Espanya, les coses eren en principi molt diferents. Les hipoteques, per exemple, havien estat concedides a persones que eren solvents en condicions normals, però que ho van deixar de ser quan l’impacte de la crisi va provocar un atur proper al 25 por cent. I en segon lloc, la càrrega del deute públic era aquí limitada i no podia per ella mateixa provocar cap mena de crisi.

En el cas europeu, però, per raons que caldrà aclarir, les conseqüències del procés iniciat a partir de la crisi nord-americana van anar més enllà que als Estats Units, tant en el que fa referència a la rapidesa amb què la banca va aconseguir el control de la política econòmica, com en els danys infligits a la ciutadania[14].

La seqüència va començar de manera molt semblant: especulació, crisi, rescat de la banca, empobriment dels treballadors i de les capes mitges. I amb la mateixa faula destinada a convèncer-nos que la culpa era del que havíem “malgastat” en escoles i hospitals, de manera que ens corresponia ara pagar por aquests excessos del passat.

No era veritat. Sí que ho era potser que hi havia hagut un mal ús de la despesa pública, que va resultar escassament productiva; però no ho és que el deute públic hagi estat, com encara ens volen fer creure avui, la causa de la crisi dels països del sud d’Europa. Una anàlisi de les xifres de les últimes dècades mostra que els dèficits i els deutes d’aquests governs estaven en 2008, a l’inici de la crisi, en un mínim històric. El problema el va causar l’augment incontrolat del deute privat, i l’actuació dels governs que el van assumir en arribar la crisi, com havien fet els Estats Units, però de manera molt més àmplia i incontrolada. Krugman mostra que la relació entre l’endeutament públic i el PIB d’aquests països havia anat millorant fins a 2007 i que no podia ser per ell mateix causa del conflicte: “El que tenim en aquests moments, conclou, és el resultat de la crisi, no d’un excés de despesa pública anterior”[15].

El pas següent, i més greu, en l’aprofundiment de la crisi a Europa el van donar els mateixos governs que, en cedir a les pressions de la cancellera alemanya Angela Merkel, que exigia “posar les economies del continent en la camisa de força d’una continuada austeritat fiscal”, van deixar la direcció de la política econòmica en mans dels dirigents bancaris. Aditya Chakrabborty explicava a The Guardian que havien estat els dirigents de l’“Institute of International Finance”, el grup de pressió integrat per 450 dels majors bancs, que es defineix ell mateix com “l’única organització global d’institucions financeres del món”, els que van decidir en 2011 les condicions que s’havien d’imposar a Grècia; una mesura que va ser acceptada pels governs, la Unió europea i el FMI.

Una política prou hipòcrita, per altra banda, com ho mostra la conducta d’Alemanya que, a la vegada que exigeix que Grècia retalli la despesa en sanitat pública, pressiona pel manteniment de les seves vendes d’armes, de les quals Grècia és el major comprador europeu (adquireixen un 15% de les exportacions alemanyes d’armament, incloent, per exemple, 2.000 milions en submarins, que, a més d’innecessaris, han resultat defectuosos)[16].

No importa que molts economistes de prestigi, als quals va acabar sumant-se l’opinió del Fons Monetari Internacional, hagin criticat una política que es limita a la retallada de la despesa pública i deixa de banda els estímuls per al creixement de la producció. L’obstinació de la Sra. Merkel i dels dirigents alemanys a oposar-se a polítiques d’estímul per als països en dificultats –“la senyora Merkel i els seus votants –s’ha dit- segueixen insistint en què els seus veïns paguin els seus pecats amb retalls dels pressupostos encara més grans”- van arribar a crear alarma als Estats Units. Un editorial del “New York Times” denunciava el 20 d’abril passat els riscos que implicava per a l’economia global la insistència dels dirigents europeus en una “austeritat destructiva”, negligint les crítiques del FMI, del Banc Mundial i del secretari del Tresor nord-americà per “haver retallat els pressupostos amb massa rapidesa, debilitant el creixement econòmic a tot el món i contribuint a una crisi d’ocupació en el continent europeu”. Parlant a Viena el 26 d’abril passat, és a dir fa una setmana, Joseph Stiglitz ha dit: “Penso que Europa s’encamina al suïcidi” [17].

La teoria legitimadora de l’austeritat sosté que els efectes negatius de les retallades salvatges vindran compensats per un canvi en la “confiança” que durà a un nou creixement de la despesa dels consumidors i de la inversió als negocis, com a conseqüència del qual es reactivarà l’economia. Però el que ha passat és el que totes les lliçons de la història econòmica sostenien que havia de passar: la “confiança” no s’ha presentat i, lluny de créixer, la despesa del sector privat ha seguit caient: “La bona notícia, explicava Krugman a finals d’abril, és que moltes persones influents estan admetent que això de la “confiança” era un conte de fades. La mala notícia, que, malgrat aquesta admissió, sembla haver-hi poques probabilitats d’un canvi de ruta a curt termini”.

En termes generals resulta innegable que l’austeritat fiscal ha agreujat la situació econòmica a tots els països en què s’ha posat en pràctica. Grècia, Espanya i Irlanda, que van adoptar una severa política de retallades, han vist com augmentava l’atur, perquè els retalls afectaven sobre tot als productors. “I en cada cas la reducció del dèficit del pressupost ha resultat menor del que s’esperava, perquè els ingressos per impostos han caigut, com a conseqüència del col·lapse de la producció i de l’ocupació”. Si es deixa que una economia es mantingui deprimida hi ha moltes raons per esperar que la situació porti “a un cercle viciós de disminució del potencial, que condueixi a més austeritat i així successivament”[18].

No es pot esperar que el creixement es recuperi amb una política com la que s’ha imposat a Grècia, que té a més duríssimes conseqüències socials: augment dels suïcidis i el crim, i uns hospitals que manquen de medicaments essencials, incloses les vacunes, la qual cosa fa témer que reapareixeran malalties com la poliomielitis o la diftèria. I pel que fa a nosaltres, com evitarem la propagació de determinades malalties, si es nega l’atenció mèdica a una part important de la població immigrant?

Respecte d’Espanya un editorial del New York Times de 12 d’abril, que duia el títol d’“Una sobredosi de patiment”, deia: “Espanya podria ser la primera economia enfonsada per la mala gestió alemanya de la crisi de l’eurozona”. A aquesta afirmació li segueix una denúncia de la política d’austeritat, les conseqüències de la qual són que “com més es contreu el PIB espanyol, tant més cauen els seus ingressos per impostos, cosa que exigeix retalls del pressupost cada vegada més severs”. Incapaç de trobar mètodes adequats per complir els objectius que se li imposen des de Berlín, segueixo citant el mateix article, “el senyor Rajoy ha proposat altres que són dolents, com retallar la inversió pública, necessària per millorar la competitivitat de l’economia, i els fons per a la formació dels treballadors, necessaris per lubricar les reformes del mercat laboral. I ara ha proposat una segona tanda de grans retallades que afectaran a l’escola i a la sanitat. Escatimar en el que necessita la força de treball del demà per pagar la bombolla immobiliària d’ahir no té sentit en termes econòmics”[19]. Bé, això que he llegit s’escrivia el 12 d’abril, fa unes tres setmanes; ara falta saber el que ens reserva la tercera tanda de retallades, que sembla que s’aprovarà demà, i les successives que ja se’ns han anunciat.

El president del govern va iniciar aquest camí cap a l’abisme quan, en disposar-se a rendir homenatge a la senyora Merkel, cancellera del IV Reich, va avençar que el primer era complir amb l’obligació de sanejar els bancs i reduir la despesa pública: els llocs de treball, els hospitals o les escoles no eren prioritaris. Les conseqüències d’aquesta opció no trigarien a fer-se visibles. Si els retalls en la sanitat ens garanteixen un present immediat de patiment, els practicats en l’educació primària i secundària, i els obstacles a l’accés dels joves a la universitat, com a conseqüència de l’augment de les matrícules, impliquen sacrificar el futur i resignar-se a un estancament gradual. El signe més evident que la política d’austeritat a què se’ns sotmet és equivocada ens el dóna el fet que la sola aprovació internacional que té en l’actualitat sigui la del ministre de finances alemany.

El desastre a què ens està portant el revela la devaluació progressiva del deute de l’estat. Com ha dit Landon Thomas, “com més promet el govern retallar el pressupost, tant més s’apressen els inversors estrangers a desfer-se dels seus títols espanyols de deute”[20]. La premsa comença ja a publicar notícies sobre la fuga de capitals que s’està produint a casa nostra: segons una informació d’aquests dies, entre gener i febrer d’aquest any haurien fugit del país 31.000 milions d’euros.

L’estèril “sobredosi de sofriment” imposada a la ciutadania europea ha donat lloc a moviments de protesta, en especial per part dels joves, que en sofreixen les pitjors conseqüències amb la falta de treball. Per ara els governs europeus estan responent a la situació de la mateixa manera que el nord-americà: amb una tecnologia d’informació més elemental, però amb un enduriment semblant de les lleis encaminades a reprimir qualsevol forma de protesta social.

Austeritat i repressió són dues qüestions clarament relacionades, a Europa com als Estats Units, ja que formen un dels elements definidors del nou sistema. La criminalització de la protesta va encaminada sobre tot a imposar unes mesures restrictives que no són solucions econòmiques temporals, sinó que contenen elements de canvi permanent en les regles del joc social, destinats a persistir: reforma laboral, limitació del dret de vaga, atacs als sindicats, privatització progressiva de la sanitat pública, desballestament de l’educació pública...

Pel desembre de 2011 Robert Fisk comparava les revoltes àrabs i les protestes dels joves europeus i nord-americans en un article que es titulava “Els banquers són els dictadors d’occident”, on deia que els partits polítics “d’occident” donen el poder que han rebut dels votants “als bancs, els traficants de derivats i les agències d’avaluació, sostinguts per la deshonesta panda d’experts de les grans universitats nord-americanes, (...) que mantenen la ficció de què aquesta és una crisi de la globalització, en comptes d’una trampa financera imposada als votants”. Les eleccions als nostres països, afegia, “han acabat essent tan falses com les que els àrabs es veien obligats a repetir, dècada darrere dècada, per tal d’ungir els propietaris de la seva pròpia riquesa nacional”[21].

Aquesta mateixa percepció del context polític ens la dóna Michael Hudson, professor de la Universitat de Missouri, que denuncia en un text sobre “la transició d’Europa de la socialdemocràcia a l’oligarquia financera”, que la mena de guerra que estem vivint té objectius que van més enllà de l’economia, ja que amenaça dur-nos a una nova època d’augment de la desigualtat, que es consolidarà a mesura que una oligarquia financera vagi reemplaçant els governs democràtics, i sotmeti a la població a una servitud per deutes. El resultat és “un cop d’estat oligàrquic en què els impostos i el control dels pressupostos estan passant a les mans d’uns executius nomenats pel càrtel internacional dels banquers”[22].

 

Quin futur ens espera? Tenim per una banda la utopia oficial, que ens descrivia The Economist fa un parell de setmanes en parlar de la “tercera revolució industrial”, amb el panorama de la producció digital, amb instruments com la impressió en 3 dimensions, que permetrà d’eliminar pràcticament la càrrega dels salaris, i afavorirà per tant el retorn de la producció als països avançats[23]. Les utopies tecnològiques estan molt bé; però el futur el determinarà l’ús que es faci en les nostres societats dels guanys que poden aportar. I si ens guiem pel precedent del 93 per cent que senyalava Emmanuel Saez, el que cal esperar, si no hi ha un canvi radical en les regles del joc social vigents en aquests moments, és senzillament més atur i menys ajuts socials per fer front a les dificultats.

L’altra cara de la utopia de la tercera revolució industrial és la distòpia d’un món d’atur i repressió, que es pot veure reflectida en algunes anticipacions actuals, com la de The Hunger Games, que ha aconseguit una enorme popularitat entre els joves, on se’ns presenta un futur dominat per la fam i l’opressió política.

 

Hi ha un aspecte preocupant en les perspectives que se’ns presenten. Fins ara hem pogut veure que la privatització de la política ha servit per destruir l’estat del benestar i augmentar els guanys dels empresaris financers i industrials. Però sembla que ens estem adreçant a una nova etapa en què el que es privatitzarà no serà solament la política, sinó l’estat mateix. Fins ara no ens havíem preocupat gaire pels avenços de la privatització de l’ensenyament o de la sanitat. Però el que estem veient en les societats que marxen en la punta d’aquesta evolució, i en especial als Estats Units, és que la privatització dels serveis s’està convertint en un negoci important, que va passant a mans de les grans empreses financeres.

En el terreny de l’educació, per exemple, els nord-americans es troben ja en la situació en què un nen pot anar a una escola gestionada per Pearson Educational, estudiar amb llibres publicats per Pearson Educational i sotmetre’s a examens dissenyats per Pearson Educational, que té contractes de centenars de milions per gestionar els sistemes d’avaluació. Amb una considerable influència política, Pearson està intentant controlar tot el sistema d’ensenyament nord-americà[24]. Hi ha un altre drama relacionat amb l’educció, com és el dels estudiants universitaris obligats a demanar crèdits per poder fer front al cost creixent de les matrícules, amb un deute global que arriba ja al bilió de dòlars. Incapaços de mantenir els costos de manteniment d’aquests prèstecs, molts estudiants es converteixen en uns autèntics esclaus per deutes[25].

Altre exemple podrien ser les presons, que són avui un gran negoci privat, gestionat per companyies en què participen empreses com Wells Fargo, i que estan creant un mercat de treball esclau en reemplaçament dels immigrants il·legals que són expulsats per les noves lleis més restrictives. El més greu és que, per mantenir el negoci, les empreses exigeixen una ocupació del 90% i pressionen per tal que augmenti la criminalització[26].

No és ja l’estat del benestar el que està amenaçat, sinó l’estat mateix i la societat civil en què es sosté. Tot apunta a un futur de retorn cap a la privatització, com en els temps feudals, on potser no pagarem impostos, sinó taxes a les empreses propietàries de tots els recursos i tots els serveis de què dependran les nostres vides. Aquest és, però, un tema massa important, i massa complex, com per tocar-lo aquí de passada.

 

Com escapar d’aquest destí? He estat estudiant darrerament les realitzacions i els programes dels moviments del model Occupy Wall Street, que han estat prou importants als Estats Units. L’estudi del que ha passat en el 2011, en el que Slavoj Zizek anomena “l’any en què vam somniar perillosament”, semblava poc esperançador. Natasha Lennard, escrivint en abril d’aquest any a l’Occupy Gazette, considerava que el que havien intentat en l’any anterior havia acabat en “una llarga cadena de fracassos”[27]. El gran repte per tirar endavant era la crida a una “vaga general” pel primer de maig, proclamada desafiant la indignació dels sindicats tradicionals, que la trobaven inoportuna.

La sorpresa l’he tinguda en veure quin era el programa que es proposaven desenvolupar, que no tenia res a veure amb el concepte habitual de vaga. Es tractava de tot un seguit d’actuacions a distints llocs del país, que incloïen les activitats més diverses. A Nova York, per exemple, abraçaven des d’una desfilada d’un exèrcit de mil guitarristes pel centre de la ciutat, fins a una universitat lliure en un parc, organitzada per estudiants que protesten per la pujada de les matrícules, amb la participació de professors.

El més significatiu, però, és el que volien fer a Los Angeles, on caravanes de bicicletes i automòbils marxarien del centre cap als quatre extrems de la capital, participant en actes de protesta sindical, en “ocupacions llampec”, menjars gratis, etc., reivindicant tot un seguit d’objectius: contra les expulsions de les famílies de les seves cases, la pujada dels preus de les matrícules dels estudiants, la desigualtat dels ingressos, la manca de drets dels immigrants, la violencia de la policia, la criminalització dels pobres...

“Aquesta àmplia barreja de tòpics i de tàctiques –diu el seu programa- poden desconcertar els suposats experts, però reflecteix una transformació en l’activisme tan profunda com res que hagi passat en el terreny del canvi social en les darreres dècades. La gent s’està movent al defora de les causes i els grups d’interès aïllats. S’estan reunint i compartint anàlisis, demostrant que estan d’acord respecte de les causes d’alguns dels nostres majors problemes”[28].

No tinc més que les primeres notícies del que ha passat, que mostren que si bé el número dels participants va ser menor del que esperaven –a Nova York va començar plovent al matí-, la veritat és que han tingut prou éxit en organitzar un acte de protesta a escala nacional, que ha mostrat una molt bona col·laboració entre els treballadors dels sindicats i els membres d’Occupy en llocs com Los Angeles, Nova York, Baltimores i Chicago, i que ha assenyalat el retorn del moviment als carrers[29].

És un nou tipus d’accions, que ens suggereix que pot ser una bona idea que, en un temps en que estan amenaçats tots els nostres drets, protestem conl·lectivament contra els abusos que ens afecten directament i contra els que afecten a d’altres, considerant-los com a propis i comuns. És evident que aquesta no serà la solució als nostres problemes; però si serveix per tal que es vagi formant una consciència col·lectiva de la naturalesa i de la gravetat dels retrocessos que ens amenacen, pot ajudar-nos en el difícil camí de començar a reconstruir una societat democràtica que tingui com a objectiu central proporcionar llibertat i benestar a la major part dels que en formem part, i que ens permeti recuperar un futur més esperançador.

 

 

 

Josep Fontana

Maig de 2012.

 

 

 


[1] Nouriel Roubini, “After the storm: the instability of inequality”, a Project Syndicate, 15 d’octubre de 2011.

 

[2] Georg Packer, “The broken contract. Inequality and American decline”, a Foreign Affairs, novembre/desembre 2011, pp. 20-31; Robert Jensen, “’There are marxists in India?’ Economist Prabhat Patnai on the global crisis”, a Dissident Voice, 23 d’abril de 2012.

[3] Lawrence Mishel, “The wedges between productivity and median compensation growth”, a Economic Policy Institute, Issue brief 330, 26 d’abril de 2012.

 

[4] Joseph Stiglitz, “Politics is at the rrot of the problem”, a The European, 23 d’abril de 2012.

 

[5] Timothy Noah, Brooks Brothers bolshevism: Wall Street discovers income inequality”, a The New Republic, 6 d’octubre de 2011.

 

 

[6] Sheldon S. Wolin, “Inverted totalitarianism”, ea The Nation, 19 de maig de 2003; Democracia S.A. La democracia dirigida y el fantasma del totalitarismo invertido, Madrid, Katz, 2008.

 

[7] International Labour Organization, “No recovery in sight for labour markets, warns ILO”, 29 d’abril de 2012.

[8] [8] Elizabeth Drew, “Can we have a democratic election?”, a New York Review of Books, 23 de febrer de 2012.

 

[9] Paul Buchheit, “Five tax fallacies invented by the 1%”, a Common Dreams, 30 d’abril de 2012.

[10] “For hire: Lobbyists or the 99%? How corporations pay more for lobbyists then in taxes”, un informe de Public Campaign, desembre de 2011.

[11] Steven Rosenfeld, “Facebook and Google turned into government spies? The dangerous new law before congress (CISPA)”, a AlterNet, 25 d’abril de 2012.

 

[12] “The science of civil war: What makes heroic strife”, a The Econmist, 21 d’abril de 2012, pp. 77-78.

 

[13] James Bamford, ”The NSA is building the country’s biggest spy center (watch what yo say)”, a Wired, 15 de març de 2012.

[14] Sobre aquesta quesito veieu Ellen Brown, “How the Goldman vampire squid just captured Europe”, a Truthout, 18 d’abril de 2012.

[15] Paul Krugman, “European fiscal zombies”, a New York Times, “The conscience of a liberal”, 29 de desembre de 2011; Steve Keen, “On the problems racing the world in 2012”, a Real-world economics review blog, 30 de desembre de 2011.

 

 

[16] Helena Smith, “German ‘hypocrisy’ over Greece military spending has critics up in arms”, a The Guardian, 19 d’abril de 2012.

 

[17] Joseph Stiglitz, “Politics is at the root of the problem”, a The European, 23 d’abril de 2012; vegi’s també Mark Weisbrot, “Breaking the eurozone’s self-defeating cycle of austerity”, a The Guardian, 27 d’abril de 2012.

[18] Paul Krugman, “Pain without gain”, a New York Times, 19 de febrer de 2012.

[19] “An overdose of pain”, editorial del New York Times, 12 de abril de 2012.

 

[20] Landon Thomas, “Spain is still awaiting the payoff from austerity”, a New York Times, 27 d’abril de 2012.

[21] Robert Fisk, “Bankers are the dictators of the West”, a The Independent, 10 de desembre de 2011.

 

[22] “Europe’s transition from social democracy to oligarchy”, article publicat originalmnent al Frankfurter Allgemeine Zeitung i reproduït al blog de Hudson el 6 de desembre de 2011.

 

 

[23] “A third industrial revolution”, Special report, a The Economist, 21 d’abril de 2012.

[24] Sobre els problemes que s’han plantejat amb uns examens amb els mètodes de Pearson a New York, Gail Collins “A very pricey pineapple”, a New York Times, 27 d’abril de 2012, i Alan Singer, “The pineapple taht ate global history”, a History News Network, 30 d’abril de 2012, que acaba dient: “Pearson Educational (…) should be thrown out of the educational business”.

 

[25] Rebecca Solnit, “Welcome to the 2012 Hunger Games. Sending debt peonage, poverty, and freaky weather into the arena”, a TomDispatch, 1 de maig de 2012.

 

[26] Dina Rasor, “Prison industries: ‘Dont’t let society improve or we lose Business”, a Truthout, 26 d’abril de 2012; Glen Ford, “Private prison corporations are slave traders”, a Black Agenda Report, 24 d’abril de 2012;

Steve Fraser i Joshua B. Freeman, “Locking down an American workforce”, a TomDispatch, 19 d’abril de 2012; “Georgia, out migrante workers, turns to prison labor”, a Common Dreams, 20 d’abril de 2012; Susie Madrak, “Wells Fargo now a major shareholder in for-profit prisons”, a Crooks and Liars, 13 s’abril de 2012, etc.

 

[27] Natasha Lennard, “Occupy & failure”, a Occupy Gazette, 25 d’abril de 2012.

[28] Sarah van Gelder, “Why this May Day matters”, a YES! Magazine, 30 d’abril de 2012.

 

[29] Brett Smiley i Joe Cascarelli, “Protesters deploy, police brace for May Day protests”, a New York Times, 1 de maig de 2012; J.A. Myerson, “Across New York City, people honor May Day”, a Truthout, 1 de maig de 2012; Susie Cagle, “May Day celebrations continue in Oakland, San Francisco”, a Truthout, 1 de maig de 2012; “Live coverage: May Day protests nationwide” a Storify, 1 de maig de 2012; Yana Kunichoff, “Chicago’s May Day takes the streets”, a Truthout, 1 de maig de 2012, etc.