Presons particulars

Quan Joan Ponç (Barcelona, 1927-Saint Paul de Vence, 1984) feia entremaliadures de petit, a casa seva el castigaven a les golfes, a quedar-se sol com un cargol. I com que pel camí, i també un cop dins, no parava de guixar les parets, els seus pares van optar per tancar-lo al soterrani i a les fosques. De més gran i ja lluny dels pares, el càstig seria el manicomi, on va passar-hi alguna temporada. De fet, abans de néixer, Ponç potser ja ni volia sortir de la matriu i es van necessitar fòrceps per extreure’l cap al món, tal com explica ell mateix en un esplèndid text autobiogràfic que té penjat l’Associació Joan Ponç al seu web. I pot ser que aquest contratemps, irreparable i fatal, el consumís durant quasi tota la seva amarga vida. Sort que a més d’un enorme sentiment tràgic també tenia un gran sentit de l’humor, i una sensibilitat exquisida. L’aïllament total, però, semblava ser el seu destí i així el va viure pràcticament sempre, tancat en l’univers claustrofòbic i espès que es va construir, com una closa protectora però també com una presó privada que l’allunyava de la resta dels mortals.

 Ponç encarna a la perfecció la figura romàntica de l’artista com a bufó/arlequí/pallasso i, simultània-ment, mag/bruixot/xaman/diable/heretge/messies/màrtir, personalitats en les quals sovint s’autorepresentava en bona part dels seus dibuixos i teles. No és estrany que se sentís molt bé interpretant Kafka o Cervantes. Els esplèndids gravats que va fer l’any 1978 per al Quixot es compten entre les millors que s’hagin fet mai del cavaller de la Manxa. I els coetanis de les Metamorfosis Kafka-Ponç, reforçats amb textos de Pepe Corredor-Matheos, són tan delirants com deliciosos. Uns i altres es poden veure aquests dies a la novella i fugaç Sala Cràter, situada a l’antiga seu de la Galeria dels Àngels, al Raval barceloní. Un espai que, tot just acabat d’obrir, ja anuncia el seu imminent trasllat sense un destí concret. Caldrà veure cap on tiren finalment les activitats de Cràter i la l’Associació Joan Ponç de la qual depèn, més enllà dels personalismes dels principals impulsors i amics més propers.

A les mateixes parets on ara pengen els gravats poncians fa deu anys Peter Halley (Nova York, 1953) hi mostrava les seves estridents i juganeres geometries. De fet, Halley és ja un pintor habitual en el panorama artístic barceloní. Va fer la seva primera individual a la capital catalana el 1992, a la Galeria Senda en la qual ha continuat exposant de manera periòdica, algunes vegades en combinació amb la Galeria dels Àngels. A Senda, Halley presenta vuit magnífiques petites presons, junt amb els dibuixos preparatoris i una tela de gran format del mateix tema, amb clares referències a Josef Albers. Quan, fa molt de temps, el pintor novaiorquès va decidir profanar amb una graella el quadrat sagrat de Malèvitx, i també els d’Albers, va desmuntar de cop la rigidesa mística o matemàtica de la geometria en dues dimensions més austera per retornar-li la idea de la representació espacial, sense trair, en cap moment la idea de superfície plana i fugint de la perspectiva, va convertir la forma pura del quadrat en una presó que tant podia ser vista, de forma simultània, des de fora com de dins. A més, Halley, amb un gran sentit de la ironia, ha sabut conferir a la geometria més elemental qualitats humanes com la solitud, la comunicació, la col·laboració o l’antagonisme, potser seguint de lluny el que havia iniciat Mondrian al final de la seva trajectòria, amb l’alegre brogit cromàtic de Broadway Boogie Woogie.