La muntanya màgica

No cal donar més tombs. Al pròleg d’aquest Fago, del periodista Carles Porta, hi és tot. En sis pàgines queda clar per què aquest és un llibre diferent en el sector editorial català i part de l’espanyol. Hi ha dues raons nuclears, però primer cal disparar el tret: el 13 de gener del 2007 troben mort l’alcalde de Fago, Miguel José Grima. Tothom té memòria mediàtica del cas. De seguida, al poblet de postaleta del Pirineu aragonès (30 habitants amb prou feines) desembarquen desenes i desenes de periodistes afamats.

Ara, les raons. Primera: la mirada. Curiosament hi havia dues cases rurals. Una era del mort; l’altra, de Santiago Mainar. A l’únic periodista (només un basc treu el cap durant aquells dies) que se li acudeix demanar habitació al poble és al català Carles Porta (Vila-sana, Lleida, 1963). La resta a hotels d’Ansó i Jaca. Porta s’hi va estar cinc dies i va xerrar moltes hores amb en Mainar. El 2 de febrer el detenen com a presumpte assassí de Grima.

Segona: el contacte amb la realitat de primera mà, les fonts, la documentació (altrament dit, la feinada). El 3 d’agost del 2007 Porta fa la primera visita a la presó a Mainar. Després en van vindre 60 més. Més de dues-centes converses amb Marisa Mainar (la germana); tantes d’altres amb Amàlia, amiga i finalment amor de Santiago; l’anàlisi (i, d’alguna manera, la crítica) dels 4.000 folis del sumari del cas; de les milers de pàgines de diaris; de les centenars d’hores de ràdio i de televisió; a banda de seguir el judici de prop.

Sí, aquestes són dues raons nuclears per entendre, que, d’acord, potser sí que aquesta és “la història d’una dona que pateix pel seu germà”, perquè aquí comença a néixer el llibre: Marisa truca a Porta i li diu: “He leído tus artículos y me gustaría conocerte. Eres el único que no trata de asesino a mi hermano”. Potser sí que és la història a contravent, mar, terra, contra terretrèmols mediàtics, policials, judicials... D’una dona mentre el seu germà està fora de camp. Potser, però és sobretot la història de com fer periodisme.

Porta ve de lluny, d’aquell Tor (2005) on hi havia “tretze cases i tres morts”, d’aquell Pirineu català on mai ningú s’hi havia fixat, ni sabia que existia. I arriba a Fago (premi Huertas Claveria), un altre Pirineu on, de sobte, tothom hi mira amb flaixos, càmeres, proves judicials, declaracions de culpabilitat. Tothom mira però no hi veu ningú. Perquè aquest llibre té l’habilitat de dir que potser vivim en una societat on tothom mira el mateix i mira on no hi ha res. Hi ha un pujar al cim per veure-hi més clar i veure-ho tot. L’ascensió a la Muntanya màgica es fa amb estil munta-nyenc: sec, precís, de supervivència. Paraules i diàlegs que són piolets, bastons que ens ajuden a pujar.

A dalt de tot es veu la hipervelocitat i la hiperboira del cas: que s’ho va endur tot.

Mainar, condemnat a 20 anys i 9 mesos de presó. Tor, Fago, poques lletres, intensitat màxima, explosiva. La munta-nya màgica dels nostres dies arriba a tot arreu: a la ciutat i al poble minúscul. El necessari repòs, el sanatori del temps, de la interrogació interior, de guarir la mirada...

Temps: es necessita temps per fer bé les coses; per comprendre, per explicar. Potser aquest llibre també marca el camí del periodisme, paradoxalment, es necessitarà temps per fer periodisme, del bo vull dir. Ja fa uns anys que tant als Estats Units com a Llatinoamèrica la no ficció està fent la seva ascensió. Aquí tot just comencem a caminar i a mirar a la muntanya. Porta és dels pocs que hi puja.