Una primavera... europea

La Primavera àrab l’ha encapçalada una nova generació sense horitzons vitals, cansada de la corrupció i la por, castigada per l’atur i la pobresa i molt hàbil en les noves tecnologies, dibuixa el periodista Lluís Bassets a El año de la revolución. Però exactament igual no es podria dir de bona part de la gent que està sortint al carrer indignada a Europa? En la mena de dietari dels fets que li permet una reflexió geopolítica i social del nou mon àrab (Tunis com a trencagels; els guanys de Turquia...), l’autor hi veu també certa semblança amb el 68 francès, per una sintonia generacional enfront d’un sistema fatigat en un marc cultural juvenil ara vinculat a la tecnologia. Aquest aspecte és justament el que analitza la també periodista Lali Sandiumenge a Guerrillers del teclat, on parla amb molts d’aquests joves àrabs revoltats des de l’arrova.

 A Crónica del Nuevo Oriente esmenta el fenomen Javier Valenzuela, que, com a gran corresponsal a la zona, fa una crònica d’urgència de l’enderrocament dels quatre tirans en el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà en un any i que s’endinsa en aquests territoris seguint les petges del gran Ibn Batuta, que va fer tres vegades la distància de Marco Polo.

Però les coses van maldades arreu. Ho deixà dit en el seu testament polític el pensador Tony Judt, que lamenta al recuperat Algo va mal l’ensulsiada de valors i el buit moral que s’ha produït en aquests darrers 30 anys a Occident. El pare de la idea de societat líquida, Zygmunt Bauman, la torna a encertar important ara el concepte militar de danys colaterals: veu “una combinació explosiva” entre “la desigualtat social en augment i el creixent sofriment humà relegat a l’estatus de col·lateralitat” (Daños colaterales). En la línia reflexiva hi ha el recuperar Marx, com proposà poc abans de morir el líder seixantavuitista Daniel Bensaïd a Marx ha vuelto. Il·lustrat per Rep, és brutal constatar la descripció de la lògica de la globalització capitalista que va fer Marx en el seu Manifest del partit comunista ja el 1848...

Vicente Verdú confia que la truita es podrà capgirar gràcies a la Xarxa i a la nova societat que en surt. Ho manté a La hoguera del capital, premi Temas de Hoy d’as-saig. Curiosament (o no), és la mateixa eina que, molt bel·ligerant, Gilles Deleuze reclama que joves (i no tant) facin servir com a màquines de guerra per aclarir i difondre missatges vers uns poders que només “governen des del terror i la crisi” (Contribución a la guerra en curso).

Moderats en les formes, però no en el fons, el duet Stéphane Hessel i Edgar Morin reclamen una regeneració urgent de la societat des de l’esquerra

Diguem prou! ho tradueix el català Arcadi Oliveres que, amb molta xifra esfereïdora, dispara tant al PP i PSOE per la burla al joc democràtic del canvi de la constitució com a La Caixa (per les autopistes i l’afany de lucre), exasperat perquè siguin “els culpables els que imposen les seves regles”. Actúa, també interpel·len directament els 14 autors (el jutge Garzón, Ignacio Escolar, Mayor Zaragoza, que reprèn la debacle ètica de Judt...) que hi repassen la situació després de cinc anys de crisi i un d’indignació.

Moderats en les formes (per nonagenaris), però no en el fons, el duet Stéphane Hessel i Edgar Morin reclamen una regeneració urgent de la societat des de l’esquerra, on donen cabdal importància a la recuperació de les Humanitats i a la formació dels mestres. Perquè “descobrir l’enemic dintre nostre és més inquietant que creure’l lluny i totalment diferent”, escriu Tzvetan Todorov, que es qui llença la necessitat d’una primavera europea.

Creu que, entre d’altres patètics arguments del sistema per mantenir la situació, “el terrorisme islàmic no és un candidat creïble” a ser enemic de les democràcies occidentals. Per si de cas, l’arquitecte Eyal Weizman (Haifa, 1970) descriu a A través de los muros les noves tàctiques que Israel utilitza contra els palestins, a partir de grupuscles de soldats (en eixam), que foraden parets de casa a casa, sense haver de sortir al carrer, una estratègia de guerrilla urbana que fan servir els revoltats a Síria. I constata que l’exèrcit israelià està influït per les lectures de Deleuze!!! Quin temps més boig, el d’aquesta primavera...

 “La cultura ha mort, només sobreviu en petits nínxols socials, sense influència de cap tipus sobre el mainstream”; la democratització universal de la cultura està destruint l’alta cultura; la interpretació ha substituït l’obra d’art... Són algunes de les duríssimes opinions que manté el premi Nobel en el que és significativament el seu primer —i sens dubte polèmic— llibre després del guardó.

Com ja va fer amb el celebradíssim Tor, el periodista torna a tractar una història real amb tots els bons recursos de la ficció; aquí, més intimista, copsa el sentiments de la família Mainar i, especialment, de Marisa, germana de Santiago, acu-sat d’haver assassinat el 2007 l’alcalde de Fago, al Pirineu d’Osca, amb poc més de 30 habitants. Cinc anys de treball documental i humà per un retrat que ho posa tot en dubte.

 Aprofitant la dita dels maies, que som fills dels dies, l’autor de Las venas abiertas de América Latina fa un dietari on en 366 episodis “quiero explicar la historia grande desde historias chiquitas”: que l’OMS fins al 1990 deia que l’homosexualitat era malaltia, la guerra de les Malvines...

Llibres com el sucós Diccionari per a ociosos i un bon grapat dels seus incisius articles són el canyamàs d’aquest cabdal volum, coordinat per Antoni Furió i Josep Palacios, i on es veu la lucidesa innata, l’estil de prosa seca i l’acidesa que gastava el gran intel·lectual valencià.

 El seu estimat (i traduït) Kafka, Thomas Mann, la Bíblia... El millor de les lletres universals, en especial del segle XX, han estat disseccionats (amb enginy) els darrers 10 anys per Llovet a la seva columna setmanal al Quadern d’EL PAÍS. Les 158 millors creen un fris literari excepcional.