Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES / LLIBRES

La ‘psicosi’ irlandesa

El premi Carles Riba a Marcel Riera aposta per una poesia exigent

Fotograma de la pel·lícula "L'home tranquil", de John Ford.
Fotograma de la pel·lícula "L'home tranquil", de John Ford.

Irlanda, el seu paisatge excepcional, els seus costums ancestrals i la seva convulsa història a l’ombra d’un veí imperial que no ha aconseguit mai anorrear-la, sempre ha estat una gran font d’inspiració literària, i no solament per als seus propis bards. “Altres pobles tenen una nacionalitat. Els irlandesos i els jueus tenen una psicosi”. Aquesta sentència de l’escriptor i dramaturg del país Brendan Behan, desbordant de sentit de l’humor, ens dóna peu a pensar que potser es tracta d’una psicosi que s’encomana. És un país que agrada als escriptors perquè hi troben una sensibilitat capaç de veure en cada indret el pòsit llegendari dels segles i perquè allà la lírica sembla que flueixi en els ànims amb la mateixa facilitat que l’herba sota el plugim. Un exemple recent d’aquest fenomen és la penúltima novel·la d’Enrique Vila-Matas, Dublinesca, en què un editor jubilat, obsedit pel final del temps de la impremta, organitza un viatge a la capital d’Irlanda en cerca de respostes als seus interrogants més íntims i sobretot de la il·lusió perduda.

Marcel Riera (Badalona, 1956), en el que és el seu tercer llibre de poesia, recorre a Irlanda com a escenari des del qual parlar de qüestions que ens toquen de molt a prop. Així, a Els núvols de Connemara planteja el dilema d’un jove que sent el reclam d’emigrar a Amèrica contrarestat pels afectes que el lliguen al tros natal. Finalment es va quedar. “Sembla que va mirar el cel / i, en les tortuoses formes / dels núvols, va veure-hi tres / dracs: el de la fam, el drac / de l’aventura i el drac / de l’oblit”. Qui és més heroi, qui fa més bé als seus: el qui se’n va o el qui es queda? Aquí també les noves generaci-ons comencen a viure aquest dilema, en la impossibilitat de guanyar-se dignament la vida.

A Com Irlanda ens parla d’una “doble illa”, “la del llenguatge aliè que entén tothom i fan / servir com si fos seu, i la d’esculls que serva / l’adversari a distància”. L’oficialitat de la llengua pròpia, el gaèlic, des del 1922, amb la independència, no ha estat suficient per recuperar-ne l’ús, enfront del predomini de l’anglès. Anirem veient com, en el cas del català, s’obre pas la preocupació per una similar tendència a la desaparició, malgrat el triomfalisme de l’estadística oficial.

Però no cal llegir tot el que ofereix Riera en clau catalana, hi ha molts temes irlandesos escampats pel llibre, com el pobre Michael Furey, víctima del desamor, protagonista del relat Els morts, de Joyce, o la pel·lícula L’home tranquil, de John Ford; llocs, llibres i autors que són presents en l’imaginari de qualsevol que hagi acabat seduït per Irlanda. Riera, en aquest poemari, els recrea, s’hi recrea i ens incita a recaure en aquesta font inexhaurible de mites, anècdotes i bona literatura.

És aquest Llum d’Irlanda un recull relativament dens: 45 composicions, algunes formades per uns quants poemes; els versos, gairebé tots són alexandrins; la fluència del discurs és extraordinària, només algun cop trencada per un encavallament massa forçat, i l’estil és planer i narratiu, a la manera anglosaxona —no endebades Riera ha traduït, entre altres, un poemari de Philip Larkin, Finestrals (Labreu, 2009).

És una bona notícia que el prestigiós premi Carles Riba 2011 hagi recaigut en un llibre d’aquestes característiques. Els concursos, si per alguna cosa han de servir, és per guanyar lectors, i no per perdre’n. Ara és un bon moment per apostar per una poesia intel·ligible i alhora exigent, que encomani el gust per la literatura; en lloc de beneir certes extravagàncies que només semblen rifar-se de tot plegat.

 

LLUM D’IRLANDA

Marcel Riera
Proa
112 pàgines. 16 euros