1.300 fotografies per al segle XX

Paret buida, amb dues esquerdes gegants; tauló i banc de fusta per a la família de pagesos de Sant Feliu de Codines, gos al que se li veuen les costelles i nen amb el cap pelat, que des de la barbeta clavada al pit sembla mirar al seu homònim, assegut en un tresillo de pell de la ben atapeïda sala d’estar amb els seus pares, propietaris agraris al castell de Llorenç del Penedès, també a finals del XIX: parets plenes de quadres, catifa, llum recarregat, mirall ovalat que reflecteix gerros i escultures… L’escultura del general Prim a cavall a terra, amb tot de gent que l’envolta feliç, per damunt de l’estrena del passeig dedicat al dirigent Joaquim Maurín a Badalona; enfrontat, com mirant-s’ho, una escultura del Sagrat Cor suportant estoicament, a la Barcelona de 1936, un barret de paper d’aquells amb els que es ridiculitzen els bojos i una pintada a la túnica amb les sigles de la CNT... Gent esperant ser atesa en una sabateria de Barcelona, poc gènere exposat i un delator cartell on hi diu “Cartillas”, mentre une dones amb galledes metàl·liques als peus fan cua a Sant Guim de Freixenet confiant (a saber a canvi de què) en la generositat de l’inici que té cisterna d’aigua en aquell poble de la Segarra el 1948 i al seu ‘costat’ esperen centenars de persones a la seu de Tarragona per recollir el pa… La plaça de Sabadell plena de gom a gom de feixistes (el règim), el mateix 20-N de 1975 a la plaça Universitat,borrós el policia (tensió al carrer) i l’escombriaire amb el quadre de Franco als peus a punt d’anar al camió de les deixalles (ironia del final del dictador)…

Els quatre quadres fotogràfics formen part, un cadascun, dels diàlegs d’imatges que s’estableixen en els quatre gruixuts volums que conformen Un segle d’història de Catalunya en imatges (Enciclopèdia Catalana), que aquesta setmana s’ha completat després de (també) quatre anys de feina. O sigui, una història de Catalunya dels darrers 100 anys a través de 1.300 instantànies. "Es tracta d’agafar la fotografia com a instrument historiogràfic, igual que els arxius orals o escrits”, resumeix com si fos tan fàcil l’historiador de la Universitat de Barcelona Manel Risques, director general de l’obra.

Sí, hi havia el precedent de la Història gràfica de la Catalunya Contemporània d’Edmon Vallès, on la imatge era l’innovador suport bàsic del discurs històric, però aquesta tetralogia en puja el llistó. Amb la sortida ara del darrer volum, el que comprèn el període 1969-1980, que ha dirigit el mateix Risques, es tanca un projecte iniciat el 2008 on l’equip de directors de cada volum explica moltes coses. D’entrada, la divisió dels períodes: el primer, a càrrec de Conxita Mir, va de finals del XIX fins al 1931, mentre el segon, encapçalat per Ricard Vinyes, va del 1913 al 1939.

El tercer, sota la supervisió de Carme Molinero i Pere Ysàs, va des del final de la guerra fins al 1969. “La història dels anys quaranta a nivell gràfic és molt prima: els problemes de censura amb un fotoperiodisme escàs i molt oficial no donava gaire marge i, és clar, no hi ha imatges de la clandestinitat; si estiràvem fins a la dècada dels seixanta, molt més rica en imatges i moviment social, ho compensàvem força; a més, el 1969 és l’inici de la crisi irreversible del franquisme, la Transició comença als seixanta”, manté Risques. Tancar el 1980 ve donat per la formació del Parlament de Catalunya, que culmina “la institucionalització de la Catalunya recuperada”.

Per a cada volum s’ha

L’argument d’aquesta Tran-sició avançada gairebé una dècada abans del que diuen els cànons és a l’ADN de l’equip d’historiadors. “Generacionalment, som dels cinquanta, venim de l’antifranquisme, tenim orígens i referents culturals semblants, amb una visió molt més crítica del passat i un fort accent en la denúncia social”, resumeix.

La traducció d’aquest ideari en la col·lecció és apassionant: a les imatges s’acota la importància política i es defuig de protagonismes individuals a favor de gent anònima i dels col·lectius. Així, la proclamació de la República el 1931 no s’explica a partir de la foto famosa de Francesc Macià i Lluís Companys al balcó, com tampoc apareix gairebé cap líder antifranquista i la presència de Josep Tarradellas és força minsa: que ningú busqui el famós “Ja sóc aquí!”. “Imatges com la del balcó quan la República o la del retorn de Tarradellas no aporten res de nou, és coneixement consolidat. Així no avançarem mai; el nostre interès està en explicar els processos amb la seva dinàmica social”, diu Risques.

Hi afegeix un altre argument: “També ens movia la voluntat d’oferir imatges més polèmiques en un moment historiogràfic on tothom és bo”, llança. Potser ho diu pensant en la imatge gairebé inèdita de dos fotògrafs alemanys, Hans Namuth i Georg Reisner, vinguts per l’Olimpíada Popular però que immediatament es passaren a testimoniar els primers dies de l’aixecament a Barcelona, on captaren un cartell al fossar de Montjuïc on s’assenyala on foren afusellats els rebels de l’agost de 1936. O en la d’un cartell a Igualada denunciant els desertors de l’exèrcit republicà o en la instantània d’una feliç família catalana fugida a Sant Sebastià.

A les imatges s’acotala importància política
i s’aposta per gent

L’escassa presència de personatges famosos també s’explica per l’aposta pel material inèdit i de fotògrafs poc coneguts, tasca en què han treballat sis documentalistes, que els ha dut a remenar entre 75 i 90 arxius per a cada volum, buscats a llocs tan sorprenents com Osca, EUA, Alemanya o a les antípodes, a l’australiana Canberra. Però Risques destaca, sobretot, els arxius municipals i comarcals de Catalunya. “Els de Granollers i Igualada han demostrat ser d’una riquesa extraordinària”, diu, juntament amb la cessió de material feta per familiars i fonts particulars, entre les quals sobresurt “l’arxiu del Doctor Comas, a Barcelona, cabdal pel primer volum; el de Rosset, a Rubí, o el del professional Foto Luigi, de Berga; la sensació és que a Catalunya tenim un patrimoni fotogràfic riquíssim que caldria ajudar a preservar millor”. Això explica que Risques calculi que deuen haver remenat “unes 5.000 imatges”, entre les quals hi ha un fotimer de poc vistes o inèdites, com un fotomuntatge de Francesc Masachs sobre l’alliberament de Barcelona, del 27 de gener de 1939.

L’estructura dels volums ajuda a fer una lectura històrica molt clara. Cada període consta d’una introducció global de l’època feta pel director del volum. En paral·lel s’ofereix una altra de les perles de l’obra: a les més de 300 instantànies que recull cada llibre n’hi ha 25 més escollides per l’experta Laura Terré, amb les que aprofita per fer una història de la fotografia a Catalunya. Emmarcades en una pàgina en negre, l’experta va posant-hi icones de les fites del mitjà a Catalunya, que poden anar des de la radiografia d’un nadó de 1896 (feta poc més d’un mes que s’hagués presentat la primera a Alemanya) fins a les més experimentals dels anys vuitanta. La contextualització farà saber al lector, per exemple, que a finals del XIX a la pionera Barcelona hi havia 71 fotògrafs professionals, dels potser 400 que hi havia a tot Espanya.

A partir d’aquí, hi ha capítols temàtics ordenats des de dobles pàgines on les fotografies, generalment agrupades de tres en tres, expliquen per si soles l’aspecte històric a abordar. Es complementen i, com li agrada dir a Risques, “dialoguen” entre elles.

La diversitat (a la que hi ha ajudat la voluntat d’escollir imatges d’arreu del territori català) converteix el fet de fullejar el llibre en un veritable àlbum amb instantànies ben sorprenents. Un bateig a Arenys (1923), una dona alletant a Barcelona (1918) i una primera comunió (senyal d’entrada al món adult i símptoma d’incorporació precoç al mercat laboral) al poble berguedà d’Avià serveixen en una de les dobles planes per tenir consciència que el milió de persones que vivien el 1787 a Catalunya la xifra es triplicarà el 1930. A l’eclosió hi ajudarà una millora notable del sistema sanitari, si bé no era el mateix ser atès gairebé al carrer per un metge a Reus el 1898 que a la sofisticada Casa de Lactància de Barcelona el 1903, com deixa palès el primer volum.

L’experta Laura Terré

La mort, l’eclosió dels vehicles (impagable assortidor de benzina a Sabadell) i l’obsessió per l’esport (reflectida en la classe de gimnàstica per a nenes a l’escola El Escorial de Vic, als anys vint) donen pas, ja en el segon volum, a la celebració de la República, amb un tríptic dels millors: una dona repartint publicitat electoral el 12 d’abril del 1931; un quadre d’Alfons XIII per terra i la comitiva reial marxant a l’exili per carretera.

És l’eclosió d’una nova societat, bàsicament urbana, formada per gent de coll blanc, pixatinters i saltataulells (tot ben retratats: les cuines d’un restaurant de Vic; la seu del CADCI i les oficines de la conselleria d’Economia). Sí, una societat on el 26% treballava al sector agrari; un 51% a la indústria i un 23% als serveis, paràmetres gairebé idèntics als d’Anglaterra...

El muntatge dels avions Polikàrpov a Sabadell o el blindatge de cotxes al taller de l’Hispano Suïssa són, entre d’altres, senyals de la guerra civil, que a rereguarda comportà la cacera de desertors, com reflecteix un cartell denunciant amb noms i cognoms els veïns d’Igualada que no s’havien allistat. Un grup de rebels fent la salutació feixista al balcó de l’Ateneu Llibertari de Bellpuig, just sobre el cartell, simbolitza sarcàsticament un trist final d’etapa.

De vençuts a víctimes dreça amb molt d’encert un dels capítols del tercer volum, que fins a la meitat entristeix: imatges de centres de leprosos i tuberculosos, malalties que tornaven; hi ha l’enervant imatge del gran Francesc Català Roca captant la compravenda de productes d’estraperlo; falangistes ballant sardanes a Vilafranca del Penedès; catalans incorporats a l’exèrcit soviètic; fotografies de carnet dels principals maquis...

“El carrer farà que

A poc a poc, la quantitat ingent de militars i sotanes va desapareixent camí dels seixanta, substituït per exemple, per joves cridant al concert famós dels The Beatles el 1965 i una parella abraçada davant una botiga de nuvis. I és que el 1970, el 25% de la població és menor de 15 anys a Catalunya.

Són la base d’una piràmide, en part alimentada per una fortíssima immigració, a la que li comença a quedar lluny els fastos dels 25 años de paz, una generació els pares de la qual ja han estat afectats per la febre del cotxe 600 (no té pèrdua la foto clàssica d’una família el 1959 fent parada amb el vehicle de marres davant l’Arc de Berà), que experimenten les avantatges de certa societat de consum (el posat de l’arquebisbe de Tarragona davant una demostració d’un tocadiscos elèctric és impagable; per no dir de com s’abraonen els que proven màquines elèctriques a la mostra d’Hogarhotel de 1967 a Barcelona).

També és el moment dels policies entrant a la Facultat de Medicina el 1968. Perquè el carrer ja comença a ser de la gent. “La irrupció de la gent al carrer es dóna a partir de la lluita obrera, que fa de propulsora d’altres sector socials; serà el carrer el que farà que el continuisme del franquisme sigui inviable”, apunta Risques, responsable específic, també, del darrer volum, el que va des del 1969 fins al 1980, i on queda ben palès aquest fenomen.

Si bé no compta, és clar, amb imatges de la gestació del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, sí que en dóna Risques de la lluita obrera; per exemple, de les dones de Motor Ibérica o de la que mantingueren també els presos comuns. Hi queda reflectit, també, la ruptura catalana que comportava la victòria de les esquerres a les eleccions catalanes —“sense aquesta ruptura s’hauria fet una divisió administrativa, no un estatut”—, l’ascens de Convergència Democràtica de Catalunya (“Anem per feina!”, diu un cartell electoral del partit el 1979. I algú hi pintà: “Estos cerraron la Moritz”)...

Sí, hi ha molt de carrer, que torna a ser d’ús públicament democràtic, que acollirà nous moviments socials (ecologisme, pacifisme...), que alhora es farà ressò d’una eclosió cultural trencadora (“surt molt l’Ocaña, paradigma d’això”) però que també serà escenari de la delinqüència i la droga, en unes imatges sorprenents de Xavier Miserachs que s’han trobat al seu arxiu ara que està dipositat al Macba. Un bon lloc-metàfora per fer reposar una part de la memòria fotogràfica d’un segle.