Musicologia i so

A la història de l’estètica hi ha una llei no escrita que ve a dir que les arts són analitzables en la mesura que es trobin més o menys lligades al llenguatge. Per no exagerar la qüestió diguem que les arts que estan forjades en el llenguatge mateix —la literatura, la filosofia, el discurs historiogràfic, etcètera— admeten amb molta facilitat un discurs meta-literari que explica els secrets d’una composició i alhora afavoreix el goig estètic d’aquesta mateixa obra: un bon assaig sobre la Divina Comèdia, posem per cas —text no precisament diàfan—, ens permet fruir amb més excel·lència de l’obra del Dant i ensems assabentar-nos de moltes coses que, trobant-se com es troben en el text, podrien haver-nos passat desapercebudes: la crítica literària, en aquest sentit, ho té tot de guanyat si es compara amb la crítica de la pintura o de l’arquitectura, les quals s’expressen amb llenguatges que no són, al capdavall, tal cosa, llevat que fem un ús abusiu de la paraula llenguatge.

Amb la música passa el pitjor que podria passar: el llenguatge de la música pròpiament dit és tan summament abstrús i complex per a tot ésser mortal —ésser mortal que, justament, escolta música per transcendir d’alguna manera la seva contingència—, que els melòmans, per tal de conservar el seu amor per les obres d’Euterpe i de Polímnia, solen prescindir de tota lectura musicològica. Són enrevessades la notació musical, la ciència de la composició i de l’harmonia, però encara ho és més, o sempre ho sembla, el corpus hermeticum que anomenem “musicologia”. No hi ha dubte que els musicòlegs, ells mateixos, no pateixen gens, ans al contrari, quan llegeixen, per exemple, una anàlisi exhaustiva de l’opus 111 de Beethoven: fruit d’aquest estudi frueixen d’aspectes de la música mateixa que un pur melòman no entendrà mai, quedant-se, doncs, en certa manera, a les beceroles de tot el que hi pot haver de prodigiós en una partitura.

Però el fet és que un amant de la música es delecta, i ja en té prou, amb l’audició de qualsevol peça musical del seu gust: per a aquest, acompanyar l’audició d’una obra amb un assaig explicatiu musicològic suposa un destorb, un trencacaps, una abstracció infructuosa. Com ja s’ha dit, és gran la distància que hi ha entre la pintura, per exemple, i el discurs estètic que en parla; però és enorme, inabastable i abismal la distància que hi ha entre tot el saber que amaguen la Tetralogia de Wagner o la simfonia núm. 3 de Mahler, posem per cas, i el fet d’escoltar les peces sense més ni més. Al cap i a la fi, potser resultarà que el veritable llenguatge de la música resideix en el seu element sonor —així mateix passava, abans de la impremta, amb la literatura—, no pas en la notació o en els manuscrits gràcies als quals ens ha pervingut el fastuós llegat de la música clàssica. Aquesta és una terrible paradoxa: Theodor Adorno mai no ens farà més joiosa l’audició d’una peça d’Alban Berg —Thomas Mann, per contra, que de música en sabia molt menys, estimula quan ens parla, a Doktor Faustus, el·lípticament, de l’última sonata per a piano del de Bonn.

Allò important del llibre de Carl Dahlhaus i Hans Heinrich Eggebrecht que s’acaba de publicar (Qué es la música, Barcelona, Acantilado, 2012) és que, després de donar totes les voltes possibles a la qüestió de la utilitat de la musicologia per al foment del goig de l’audició dels sons organitzats, els autors acaben insinuant que l’aproximació intuïtiva, impressionista i “inefable” del fenomen musical sigui tal vegada la més eficaç de les maneres per engrandir el cercle dels amants de la música. I el problema mai no es resoldrà, per molt que s’hi acostin els dos autors citats: en el fons, la música deixa sempre al racó més impracticable per al llec els secrets de la seva ars, o tècnica: en el lloc de la transparència regna sempre el so, i és ell el que meravella.