Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ENTREVISTA

Antoni Vives: “Barcelona ha de recuperar tota la memòria, sense cap por”

“El nostre model abjura dels últims 10 anys de ciutat i s’arrela en el dels 80”

El tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona Antoni Vives.
El tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona Antoni Vives.

Quan Antoni Vives va idear com a final de la seva segona novel·la la rebuda, el 1954, dels presoners de la División Azul a Barcelona a bord del Semíramis, no podia imaginar que, mentre Les banderes de l’1 d’abril (que La Magrana presenta avui, a les 20 hores, a l’auditori RBA) arribaria a les llibreries ell rebria al port, com a tinent d’alcalde d’Hàbitat Urbà, les grues que la firma Hutchinson va dur la setmana passada per mar des de la Xina. Aviat rebrà l’hotel flotant que atracarà al Fòrum i, amb el temps, potser iots de luxe al nou Port Vell. O els veïns del futurista barri Blau@Ictínea que, amb l’alcalde Xavier Trias, somia construir al Morrot i que potser s’esbargiran a Eurovegas.

Mentre observa aquest horitzó des de dalt de l’Ajuntament, Vives repassa també els terrats del barri Gòtic i confessa que li agraden “els palaus de govern envoltats de roba estesa”. Al seu despatx, sota un retrat de Martin Luther King, es nega a “barrejar Eurovegas amb l’Ictínea” com l’arquitecte Josep Maria Montaner ha fet per criticar el canvi de model de ciutat. “El nostre model abjura dels últims 10 anys de ciutat i s’arrela en el model dels anys 80 per actualitzar-lo en la tradició de Domènech i Muntaner, el GATPAC, el Grup R i l’Escola de Barcelona”, cita el tinent d’alcalde.

Vives ha creat un consell “amb Oriol Bohigas, Joan Majó, Ramon Folch i Albert Serratosa” perquè l’ajudin “a convertir de nou Barcelona en punta de llança mundial”. Però té clar que la seva generació ha de dissenyar “un urbanisme d’autosuficiència energètica” i que “no faci ciutat amb les plusvàlues urbanístiques”. ¿No ho és el canvi de cromos amb els Muñoz Ramonet en una finca d’Horta de 22,5 milions d’euros? “No. La ciutat s’estalvia força milions d’un judici i guanya Can Batlló, connectar els Tres Turons a Horta i obrir-hi una porta a Collserola”.

Considerat per regidors de l’oposició un dels pocs homes de Trias —la dona és Sònia Recasens— que no va perdut per la ciutat, Vives vol compartir aquest honor “amb Joaquim Forn, Maite Fandos, Jaume Ciurana i un equip compacte de només 14 regidors”. Per això, qui admet que “Trias té baraka” i li ha fet “plena i difícil confiança”, assumeix canvis de posició com el pla de Glòries o donar la cara per l’alcalde en la forta crisi del gas a Poblenou.

“Preparem un projecte

memorial a les Corts

a la plaça del davant

d’El Corte Inglés”

De tot plegat, Vives se n’oblida quan escriu i es documenta sol, trenant personatges reals i de ficció sota “la divisa de Baudelaire recollida per Blai Bonet que la novel·la és la història secreta de les nacions”. Després de reviure la guerra civil a El somni de Farringdon Road, ara inventa la història “d’amor, deses-peració, absència i joia per viure” de Misericordia, la Pasionaria de Chinchón, “una ciutat castellana amb la plaça més bonica del món i que, feu del PCE, va ser la darrera a caure el 1939”.

Són episodios nacionales com els d’Almudena Grandes? “Em sabria greu que m’encasellessin en la novel·la històrica, perquè escric per entendre la meva generació des de la complexitat”. La de qui prové “d’una família de republicans comunistes, catalanistes i catòlics”, es declara “militant del Concili Vaticà II” i posa “quilos de Dionisio Ridruejo” al personatge de Jesús Camacho que retorna amb el Semíramis després de fer aparèixer de figurant l’Albert Manent a qui dedica l’obra junt amb Paul Preston. També homenatja amb un paper secundari que incomoda el bisbe Modrego i el comissari Creix a qui va ser rector de la Vila Olímpica, Jaume Serrano. Vives es treu “les samarretes ideològiques” per denunciar que “el triomf de Franco va ser el cinisme de vestir-se sota pali amb gorra de requetè, camisa blava de falangista, capa de rei i pantalons de militar”. I afegeix: “Espanya i Catalunya li ho van comprar... a base de sang, por i ignorància, però també de col·laboracionisme”.

Després d’escriure a la premsa que cal protegir la memòria històrica “del partidisme de curta volada i encara més de la ignorància de qui, des del púlpit institucional, posa en el mateix sac els uns i els altres”, Vives defuig opinar sobre Joana Ortega al front del Memorial Democràtic. “Sobre la seu de Montjuïc, sé que s’estan posant d’acord amb la cinquena tinença d’Alcaldia”, precisa. Però en la seva triple condició de “ciutadà amb coses a dir”, novel·lista amb la protagonista a la presó de les Corts i regidor d’aquest districte afirma: “És una vergonya haver oblidat les dones republicanes preses on ara hi ha El Corte Inglés”. Vives no en té prou amb l’asèptica placa posada el 2010 i avança que treballa “en un projecte memorial per la plaça del davant”.

“Barcelona ha de recuperar tota la memòria, sense cap por”. Si no la té el regidor que ho diu, menys el novel·lista que hi treballa de matinada. Ara, en un nou llibre “sobre el xoc als anys 60 entre els progres de Sarrià i els militants sindicals i de barri”. El barraquisme “de gran dignitat” ja surt a Les banderes de l’1 d’abril. “Però no es comparable a les barraques del 22@”, puntualitza el tinent d’alcalde.

“Jo escric per
entendre la meva

generació des

de la complexitat"

 

Nissan i el mètode Guardiola

Casat i amb quatre fills,Antoni Vives (Barcelona, 1965) diu que el secret per escriure un article setmanal i novel·les de 500 pàgines que li costen “tres anys i mig” de feina és “posar-s’hi molt d’hora, abans de les sis del matí”. Mètode Guardiola? Prefereix dir-li “disciplina”.

L’ajuden col·laboradors de l’Ajuntament, la seva dona i “la sort d’haver crescut professionalment en una fàbrica, Nissan, on s’entra a treballar a les sis del matí”. No explica que no estava a la cadena de muntatge, sinó de director comercial i negociador per Espanya de l’aliança entre la multinacional i Renault. Tampoc explica (potser no ho sap) que algun sindicalista el recorda “agradable i honest” perquè va voler renunciar a la indemnització de l’empresa en demanar la baixa voluntària el 2000 per entrar al Govern de Jordi Pujol. Prèvia evolució des de l’MDT, l’Acció Catalana de Max Canher i ERC.