Assignatura obligatòria

No es pot passar per aquest món i no veure The Jon Spencer Blues Explosion en directe. Ras i curt. Tractem d’un omnívor. A l’escenari i a l’estudi, Jon Spencer s’ha sabut reinventar i en el procés s’ha endut per endavant la música americana tradicional de manera salvatge. Aquest camí creatiu neix amb Pussy Galore i encara manté la seva força. Ja han passat vint anys des que va treure el seu primer disc d’estudi, dues dècades després de carregar-se l’escena indie-rock amb una revisitació genuïna del que suposa el rock-and-roll creant una legió de seguidors del que es va establir un gènere nou: el blues-punk.

A part del seu talent Jon Spencer té el mèrit de ser el primer, l’original. Energia i riffs de blues que va sacsejar les arrels del rock i que va crear escola, fins i tot imitadors que viuen d’això encara avui. Cal reivindicar els Pussy Galore amb qui es va barallar amb els mateixos Rolling Stones i els mítics Stooges. Es més, va tenir els nassos de torejar amb l’eclosió de l’anomenat so industrial i allò que es digué garage fuzz. Dit així sembla poca cosa, però no ho és, no, és un valent pioner.

Ja amb la Blues Explosion va assolir el seu paper enèrgic en l’escenari amb esperit rocker autèntic: rebel·lió, valentia i ferocitat. I això converteix la banda en un referent underground, això i la seva història. Prenguem un moment de la seva història per entendre això. El 1993 va aparèixer el tercer disc de la Jon Spencer Blues Explosion Extra Width, produït pel mateix Spencer i considerat per la crítica més imparcial com el millor treball d’aquesta icònica banda. És en aquest àlbum que hi ha un trencament, una crisi de creixement que es diria en una escola de negocis. La Jon Spencer Blues Explosion comença a sonar com una banda de la dècada dels setanta —i tot el que això significa— i una deriva que el porta a ser un rei de l’escenari, hi ha qui el veu com Elvis Presley, per l’actitud, per l’essència.

En aquell moment aquest Extra Width es pren com un monument a l’energia, fins i tot un poc histèric, però en qualsevol cas suposa un sacseig més que interessant al panorama del moment. Un altre moment tel·lúric va ser l’aparició del disc Acme (Matador, 1998) que per d’altres és el millor treball de la banda. Es tracta d’una feina d’estudi on el so bàsic (dues guitarres i bateria) seguia sent el mateix, però amb una metamorfosi que beu d’elements de la música electrònica i del rap.

Amb aquesta motxilla d’històries, i més, arriben a Barcelona, The Jon Spencer Blues Explosion, amb una gira sense disc nou. De fet, el darrer que hi ha publicat és un conjunt de rareses anomenat Jukebox Explosion, del 2007. Però en directe sempre sonen a nou, a fresc.