Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Els ‘nens’ de la música catalana

Noms que vénen a ocupar el lideratge de la composició en el centenari de Xavier Montsalvatge

La història de la moderna música catalana té com a compositors de referència Robert Gerhard, Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge. No són els únics autors que nodreixen l’imaginari del país, però ningú no discuteix la seva condició d’icones de la creació musical catalana del segle XX. En el cas de Montsalvatge, la commemoració diumenge vinent del centenari del seu naixement projecta més que mai la seva condició de clàssic, lligada a la gran difusió internacional d’aquestes delicioses Cançons negres que Victòria dels Àngels va passejar amb orgull per tot el món.

 L’escena musical contemporània imposa, tanmateix, noves regles que canvien la condició de clàssic. L’ofici de compositor es mou avui en molts més àmbits, cauen etiquetes i fronteres i les noves tecnologies i el ciberespai obren perspectives fascinadores. Les avantguardes avui són més efímeres que mai i els vents de fusió entre gèneres han escombrat d’un cop de ploma moltes etiquetes. De fet, les noves generacions d’intèrprets, els joves músics que surten dels conservatoris i escoles superiors, ja s’han format en aquest esperit més flexible, més lliure, més respectuós amb altres músiques. Després de la figura, irrepetible, de Montsalvatge, un músic que va buscar el seu propi camí lluny de modes i avantguardes, i amb noms veterans consagrats encara en actiu —Joan Guinjoan, Josep Soler i Xavier Benguerel, entre d’altres— la composició musical catalana travessa un feliç moment. Com a retrat d’aquella efervescència artística, centrem la mirada en set compositors d’estètiques i tècniques molt diverses, però que comparteixen un objectiu comú: escriure música capaç d’emocionar el públic.

Joan Albert Amargós.
Joan Albert Amargós.

ALBERT AMARGÓS
Música sense etiquetes

Agustí Charles.
Agustí Charles.
Quan els directius de la totpoderosa Deutsche Grammophon van sentir el 2010 la genial aproximació simfònica al flamenc de Joan Albert Amargós (Altisent, Barcelona, 1950), Sonanta Suite, gravada per Tomatito i l’Orquestra Nacional d’Espanya, dirigits per Josep Pons, no van dubtar ni un instant: el que havia de ser una producció discogràfica dirigida al mercat espanyol es va convertir en llançament mundial.

Amargós és un músic complet, respectat tant en el món clàssic com en el jazz. El seu ofici i talent i la seva inspiració no accepten límits: ha sabut vestir la cobla amb una nova vestimenta instrumental —supèrbies Coplas del querer, amb el cantaor Miguel Poveda—; donar aires simfònics a les grans cançons de Joan Manuel Serrat o escriure concerts a mida del virtuosisme de destacats intèrprets com el clarinetista Walter Boeykens, la flautista Michala Petri, la versió del Northern Concerto de la qual va ser nominada als premis Grammy, o les pianistes franceses Katia i Marielle Labeque, a qui va obrir les portes del flamenc a De fuego y agua, amb la cantaora Mayte Martín. Pianista, clarinetista, arranjador, director d’orquestra i músic d’una peça, el seu horitzó estètic, que fuig d’experimentalismes i atrapa l’oient per l’energia que té, és un dels més amplis i enriquidors del panorama musical català.

Benet Casablancas.
Benet Casablancas.

AGUSTÍ CHARLES
Virtuosisme amb sensibilitat

Albert Guinovart.
Albert Guinovart.
Seduir el públic escrivint música que provoqui emocions. Així entén el seu ofici Agustí Charles (Manresa, 1960), compositor d’escriptura perfecta i virtuosa, producte d’un ampli arsenal de recursos tècnics i expressius. Només cal escoltar una de les seves últimes obres simfòniques, Elapsed memories (El transcórrer dels records) —estrenada per l’OBC el 2007— per admirar-ne la màgia sonora, la finor de les textures, el joc de colors. També Seven Looks és un bon exemple de la seva subtil escriptura: Charles ha anat depurant el seu llenguatge fins a aconseguir la màxima claredat i refinament sonor, amb peces mestres com el seu Quartet de corda núm. 2 Onada i innovadores obres concertants per a instruments com el clarinet, l’acordió, el fagot o la guitarra.

L’òpera és la seva passió actual. Les seves dues primeres òperes, totes dues amb llibret del dramaturg català Marc Rosich, van veure la llum primer al Teatre Estatal de Darmstadt (Alemanya): La Cuzzoni. Esperpent d’una veu (2007), estrenada després a Barcelona i Madrid, i Lord Byron, un estiu sense estiu, que va obtenir més èxit en terres alemanyes que en la posterior estrena al Liceu el 2011. Charles ja està preparant l’estrena d’una tercera òpera, una creació de cambra titulada Java Suite.

Ramon Humet.
Ramon Humet.

BENET CASABLANCAS
La tradició renovada

Enric Palomar.
Enric Palomar.
La maduresa li prova a Benet Casablancas (Sabadell, 1956). De fet, des que va fer els 50, la seva música està tenint una difusió extraor-dinària internacional. El darrer any ha vist aparèixer en el mercat ni més ni menys que cinc discs monogràfics amb les seves partitures sim-fòniques i de cambra, i acaba de viure una setmana emocionant, amb l’estrena mundial, el 26 de febrer al Palau, de Darkness Visible, dirigida per Vladimir Jurowski al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Londres, i la interpretació a l’Auditori, el cap de setmana passat, d’Alter Klang, inspirada en Paul Klee, a càrrec de Josep Pons i l’OBC.

Sense renunciar a l’escriptura instrumental més exigent, amb els anys la seva música ha anat guanyant poder expressiu. Obres com els seus Quartets de corda i les Set escenes de Hamlet, que s’han interpretat a Viena, Londres i Nova York, on va estrenar Four Darks in Red, basada en la pintura homònima de Mark Rothko, reflecteixen la depuració del seu llenguatge, rigorós i sense concessions, hereu de la gran tradició i cada vegada més expressiu. Ara mateix està immers en un repte descomunal: la composició de la seva primera òpera, Io, basada en una idea original, amb llibret de Rafael Argullol, per encàrrec del Gran Teatre del Liceu, la qual projecta estrenar la temporada 2014-2015.

Héctor Parra.
Héctor Parra.

ALBERT GUINOVART
El poder de la melodia
El mateix dia que celebrava el seu 50è aniversari amb un concert a l’Auditori el 27 de febrer passat, Albert Guinovart (Barcelona, 1962) rebia dos regals més, una porció de l’Oscar que ha obtingut per la banda sonora del film The Artist, de la qual ha realitzat una part de l’orques-tració, i un documental musical, realitzat per Igor Cortadellas i distribuït per la revista 440 Clàssica el títol de la qual resumeix la seva filosofia musical: I love melody.

El polifacètic pianista i compositor català té sens dubte el do de la melodia, la frescor lírica que connecta directament amb el públic: musicals com Flor de Nit, Mar i cel, Gaudí o la flamant La vampira del Raval (actualment al Teatre del Raval), mostren la inspiració d’un autor que confessa, amb orgull, una devoció per Rachmaninov, Prokofiev, Poulenc o Bernstein. Ha seduït els programadors del mític Hollywood Bowl de Los Angeles amb els seus tangos simfònics, ha escrit un brillant concert per a piano, ha triomfat amb bandes sonores de populars sèries de televisió com Nissaga de poder, El cor de la ciutat i Laberint d’ombres... I ho ha fet amb el poder de la melodia com a principal aliat.

RAMON HUMET
Sofisticació i alè poètic
Fascinat per la filosofia i la música tradicional japonesa, Ramon Humet (Barcelona, 1968) dota la seva música d’un singular alè poètic i una sofisticada sonoritat, molt propera als èxits de la moderna escola francesa. Humet va saltar a la fama quan va guanyar el Premi Messiaen 2007 per la seva obra orquestral Escenas de pájaros, estrenada ni més ni menys que per la Simfònica de Montreal. El refinament tímbric, la pintura d’atmosferes i l’encant sonor atorguen un gran atractiu al seu cicle Música del no ésser, integrat per quatre peces inspirades en un breu poema pòstum del monjo zen Daido Ichi’i: Sol de primavera, Vent transparent, Blancor de neu i Núvols brillants, aquestes últimes estrenades per l’OBC ara fa dos anys.

Peces simfòniques com Gagaku, inspirada en l’antic gènere musical japonès i el Concert per a piano i conjunt instrumental ‘And the world was calm’, mostren a més la vitalitat d’un autor que explora amb imaginació l’univers pianístic en els quatre quaderns d’Escenes del bosc, realitzades entre el 2002 i el 2007. Dos discs que apareixeran pròxi-mament constaten el poder comunicatiu de la seva obra simfònica, amb gravacions en viu, i tres significatives obres de cambra —Quatre Jardins Zen, Jardín de Haikus i Pètals— gravades per la London Sinfonietta.

ENRIC PALOMAR
La irresistible força rítmica
No hi ha res millor per bandejar etiquetes absurdes que escoltar atentament la riquesa del llenguatge musical d’Enric Palomar (Badalona, 1964), orquestrador subtil i brillant, en la línia d’Amargós, creador també pròxim al món del jazz i el flamenc en la seva triple faceta de compositor, arranjador i director musical. Les seves col·laboracions amb artistes com Santiago Auserón i Miguel Poveda (Poemas del exilio i Desglaç) mostren un músic flexible i inspirat, enamorat del teatre musical.

Després de dues òperes de cambra —Ruleta i Juana—, va fer una passa de gegant amb l’estrena mundial, al Liceu, de La cabeza del Baustista (2009), adaptació lírica de l’obra de Valle-Inclán, amb una esplèndida paleta orquestral i un gran vigor rítmic que segueix la petja traçada per Falla i Gerhard en l’ús d’elements, temes i girs de la música popular. Sempre amb la col·laboració artística del director d’orquestra Josep Caballé-Domenech, Palomar va estrenar el 2011 el brillant Concert per a piano —encàrrec de l’OBC, amb Iván Martín com a solista— i el ballet Negro Goya, ara petició del Ballet Nacional d’Espanya estrenat al Festival de Granada, obres amb aclaparadora força rítmica i opulència orquestral.

HÉCTOR PARRA
La plasticitat del so
Catapultat a l’escena internacional per la seva tasca com a compositor en residència de l’IRCAM de París, Héctor Parra (Barcelona, 1976) es consolida com el creador jove català amb més reconeixement i projecció internacional. Acaba d’estrenar, el cap de setmana passat, a la temporada de l’OBC, Infall-Chroma, una obra impactant d’on traspua la seva fascinació per la plasticitat del so, de textures i tensions d’una gran força dramàtica. Formacions d’elit, com l’Ensemble Intercontemporaine i el Klangforum Wien estrenen les seves obres, cada vegada més ambicioses, i amb èxits com la fascinant Caressant l’horizon.

La pintura, la física i la poesia nodreixen la seva imaginació sonora, amb una predilecció especial pel tractament innovador de la veu i les possibilitats expressives que obre l’ús d’avançades tècniques d’avantguarda i sofisticats recursos electrònics, com reflecteix la seva òpera Hypermusique Prologue, amb llibret de Lisa Randall, estrenada el 2009 a París i posteriorment representada al foyer del Liceu. La concessió, el 2011 del prestigiós Premi de Composició de la Fundació Ernst von Siemens, situa Parra entre els més importants joves creadors del panorama musical europeu.