Escruiximents refinats

A vegades, hom es veu atret obscurament per la crueltat. Afortunadament, els novel·listes aconsegueixen assedegar —en part— aquesta set. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) ho fa passejant el lector per una girola d’imatges rotundes, sovint plenes d’afilat erotisme o de sofisticada violència. Així fa en les seves novel·les, des de L’extinció (1999) fins a Miracle a Llucmajor (2010), a través d’una veu de gran factura, on sempre hi sorprèn la nuesa crua i directa del seu discurs, que obre el meló de gairebé tots els tabús i tracta d’acaronar el lector amb un delicat brutalisme.

 Amb Crims de sang, que ha rebut el premi Sant Jordi 2011, segueix a la recerca d’aquest escruiximent refinat, emprant materials de la novel·la gòtica (la més versada en això). N’escull els seus tòpics més cèlebres: el vampir (com ho és un dels protagonistes), el monstre Frankenstein (tot i que en forma d’andròmina equina) i la preceptiva donzella desemparada davant el tirà (en la pell d’una novícia atemorida per un bisbe).

També empra Alzamora elements de la novel·la detectivesca en la figura del comissari i el jutge que han de resoldre l’assassinat vampíric d’un capellà i un nen. I, ja ficats, no s’està d’adoptar el posat de la novel·la històrica, amb aquell escenari que no podia faltar...: la Barcelona de la Guerra civil (format: repressió anticlerical).

En un primer pla, el còctel funciona gràcies al fet que la lectura va compassant-se a través de cinc fils narratius, que mostren un pelatge verbal ben particular en cadascun. El discurs sap captivar el lector, fent-lo passar per uns personatges i escenes ben dispars i sempre des d’un llenguatge d’enorme imaginació descriptiva i amb un peculiar dring poètic. Així aconsegueix el dens i lent dir del vampir (“Sovint, quan la set m’arriba, penso en l’Esperit Sant”, pàgina 13) o la precisa exploració del sofriment de la novícia o el capbussament en els malsons del comissari...

En canvi, en un pla més profund, podem trobar elements que dilueixin aquest gaudi primer: els tòpics amb què juga, que potser sonen massa, ja que de vampirs n’hi torna a haver per totes bandes a la narrativa, i no cal dir d’això altre de buscar qualsevol tema i entaforar-lo en el decorat de la guerra civil espanyola. En aquest difícil encaix, per exemple, la recreació d’un personatge històric com és el de Manuel Escorza (cap de l’espionatge de la CNT), sembla esdevenir la caricatura maniquea del tirà més absolut. Això mateix passa al final, quan la novel·la deixa fer-se creïble en l’última escabetxina, en abandonar-se definitivament a un embriac decadentista. En aquesta escena no acaben de casar l’ús d’un fet històric com la massacre de maristes, amb una vertadera escena de western entre el capitost Escorza i el comissari, acabada d’adobar amb una aparició quasi celestial (un exacte deus ex machina), que resol la situació amb sobredosis d’artifici. I tot això rematat, encara, amb una sorpresa final a les darreres línies, quan es revela la identitat del vampir.

Excrescències a part, la novel·la segueix l’alt voltatge d’altres narracions de l’autor, com Sara i Jeremies (2001) o Nit de l’ànima (2007), amb una veu ja molt afermada, que continua aquell desacatament adolescent, que tant caracteritza els novel·listes de la seva generació com poden representar Francesc Serés, Ramon Erra o Héctor Bofill. Ara, de nou, aconsegueix això tan senzill però tan difícil d’obtenir, com és sonar bé, deixar-se llegir, i perdurar en el pensament del lector.