Quin pis!

Fins al 20 de maig es pot veure una instal·lació titulada Accions a l’Univers al Caixafòrum, francament recomanable. Els artistes Bestué-Vives han construït un pis laberíntic que té dos nivells de lectura, per expressar-ho d’alguna manera. Un és el que ens permet treure conclusions a partir de l’experiència de visitar-lo i de fregar-nos contra les parets del muntatge. De vegades, els espais pels quals travessem semblen una estança amb una col·lecció desendreçada, d’altres són parts identificables d’una casa, com ara una sala, un menjador o un passadís. La instal·lació, però, té un segon nivell de lectura que és el que ens proposa una veu si prenem l’aparell que ens faciliten a l’entrada. Jo potser els recomanaria primer veure-ho sense gadgets, i després tornar a passar escoltant la veu que ens explica què és el que veiem.

D’un temps ençà, un conjunt d’obres d’art contemporani tenen la virtut de significar una mirada sobre l’arquitectura que aquesta sembla incapaç de fer per si sola. Interiors com els de Jannet Cardiff i George Bures Miller, habitacions d’hotel com les de Sonya Hanney i Adam Dade, ballarins com Israel Galván ballant dins un pis de Ciutat Badia o accions com les del festival Liliput o els Living room dancers de la companyia de Nicole Seiler tenen en comú estar pensades des de l’àmbit domèstic. Les mirades d’aquests artistes sobre els espais quotidians privats són, o haurien de ser, un estímul pel camp de la domèstica i resulten molt inspiradores. Perquè això sigui així imagino que no hi deu haver una sola raó i sí, en canvi, una barreja confeccionada segons la proporció que cadascú entengui, però segur que com a mínim hi ha dues raons clares perquè resultin tan estimulants.

Una és que tots ells prenguin l’espai habitable com a escenari. Recórrer a allò quotidià permet identificar-nos d’una manera semblant de com ho fem amb la llengua i, a continuació, dir-nos coses que abans ningú no ens havia dit. Els arquitectes compartim l’escenari, però no prenem la distància que ells semblen haver pres amb la realitat. Una altra raó és el contrast entre la forma d’abordar l’espai domèstic pels artistes i pels arquitectes. Sé que la nostra és una feina que ha d’incorporar variables en el camp de l’habitatge i sé que moltes són ineludibles, però quan veiem aquests treballs tan fora del corrent ens adonem que entre tanta normativa hem matat la casa i estic segur que moltes de les cases que admirem, ben mirat, deuen ser il·legals. Els codis tècnics i la normativa han convertit l’habitatge en un avorriment car i un desert d’idees en què l’únic que creix són els cactus de la sostenibilitat. En canvi, els artistes semblen haver declarat la guerra a allò real amb resultats estimulants.

La instal·lació Accions a l’Univers pot ser visitada com un pis on la paraula decoració pren un altre sentit. Un pis decorat amb un sentit de l’humor disfressat de discurs conceptual. Aquest pis és fantàstic perquè és absurd, està mal il·luminat i s’han de buscar les portes palpant. Tot el conjunt té una condició perduda a l’arquitectura i és que l’hem d’experimentar amb tots els sentits. La instal·lació confon els sentits amb boires artificials, amb terres tous, passadissos folrats de plàstic o objectes que ballen. És així com ens adonem que tenim sentits i que el tacte, per cert, ja no l’emprem a casa. Resulta molt interessant que uns dels espais que travessem representi l’interior del cos humà d’una manera que recorda l’inoblidable pel·lícula Fantastic Voyage. La maqueta penjada en una de les parets tan magníficament mal feta mostra, pràcticament al final de la visita, on som i on hem estat en la instal·lació i és llavors quan ens adonem que hem avançat per l’interior d’un pis poc freqüent. Una de les peces, amb aspecte de menjador, posa en moviment en detectar-nos un conjunt d’objectes banals com el marc d’una pintura, el respatller de la cadira, una tassa o un cendrer al voltant d’un llum que fa de sol en aquesta representació de l’univers a casa. Després, tot torna al seu lloc, es mouen mentre nosaltres ens movem, si ens aturem tot és rutinari.