Pública, malgastadora i de mal gust

L’actuació dels creadors plàstics en l’espai públic és sovint tema de debat estètic. O de reflexió sociocultural. I sobretot, en molts casos, de polèmiques acalorades. El diàleg feliç entre escultura i espai públic continua sent una assignatura pendent per als governs municipals. El recent exemple de la construcció per part de l’artista Ripollés d’una gran escultura monumental a l’aeroport de Castelló amb el suport de la Diputació presidida per Carlos Fabra ha fet saltar les alarmes en els observatoris estètics com a exemple d’intervenció babilònica i de gust dubtós. I a més, l’ús de l’erari públic en uns projectes determinats. Com assenyalava el sociòleg Gillo Dorfles, si hi ha un estil amb què s’identifica el monument públic a la nostra època —al llarg del segle XX— és el kitsch. Per a l’historiador del gust, el monument, en lloc d’estar unit a una autèntica convicció, religiosa, patriòtica, mística, "ha estat unit a l’acostumat ersatz, i ha caigut una vegada més en allò sentimental”. “En la nostra època”, assenyala el catedràtic d’estètica Roman de la Calle, “s’ha anat desenvolupant un decantament significatiu que ha conduït a entendre l’art com a reinterpretació o relectura de la seua pròpia història i no tant com a mimesi fonamental de la realitat”. És en aquest context, a parer de Román de la Calle que “s’origina i s’aferma la categoria del kitsch com a paròdia pretensiosa d’allò ja existent, fruit del mal gust i còpia inferior d’opcions artístiques i d’experiències estètiques preexistents”.

L'escultura pública

Només fent una ullada ràpida per una bona part de l’escultura que s’ha produït en els nostres espais públics en les últimes dècades, la mostra resultant ofereix dubtes seriosos de la seua qualitat estètica. A les acaballes del franquisme, l’últim consistori municipal de la ciutat de València ornamentava la plaça de la Mare de Déu —després de la reforma— amb un conjunt escultòric protagonitzat pel “pare Túria” i les “verges-séquies” de la ciutat. El monument que pretenia rememorar la tradició clàssica de les grans fonts monumentals, des de l’antiguitat fins a les fonts barroques, no deixava de produir un efecte final còmic, si no grotesc. Una vegada més, citant Dorfles, “la urgència commemorativa produeix un efecte kitsch”.

Artefactes que no diuen res

Exemples més recents i a l’abric protector del consistori que presideix Rita Barberá, ens han deixat mostres inequívoques d’aquest gust dubtós a l’hora d’actuar en el paisatge urbanístic de la ciutat. Figures d’actors (monument a Antonio Ferrandis) banderillers (escultura de Manolo Montoliu), personatges històrics (Francesc de Vinatea), homenatges a la “dona valenciana”, o a “la pau i la concòrdia” com el que ornamenta un cantó de la plaça de la Reina en són exemples. En altres casos, per defugir el monument tradicional, l’elecció recau en allò “modern” o d’“avantguarda” mitjançant la utilització d’un estil abstracte o simbòlic, que dóna com a resultat final un efecte kitsch més acusat. “Les ciutats”, diu l’artista Carmen Calvo, “estan plenes d’artefactes que no diuen res. S’ha d’acudir als artistes perquè donen solucions a problemes d’espais, no omplir els espais amb peces sense sentit”.

En aquest mapa o guia escultòrica cal assenyalar com un factor potenciador d’aquesta plasticitat equívoca els dictats urbanístics. Per al professor Roman de la Calle “és aquesta funció d’ordenació urbana, a què tant es recorre amb rotondes, cruïlles d’avingudes o accessos a zones residencials, on s’acostuma a produir la resposta kitsch. Quasi sempre donen com a resultat models desmesurats, radicalment confosos en la seua comunicació estètica o reptant la història en la seua simbologia”. Per a Carmen Calvo, espai públic i intervenció escultòrica no han de significar un divorci estètic. “Escultors com Chillida, Oteiza han fet obres clares i pensades per al seu entorn amb un diàleg ben estimulant amb la natura. Entre nosaltres tenim els exemples d’un Andreu Alfaro o un Miquel Navarro, que han aconseguit reeixir en aquest tipus d’intervencions. El mal gust, al cap i a la fi, rau en el projecte" diu Calvo.

Enfront d’aquesta falta d’equilibri amb el seu entorn o paisatge urbà, hi ha per contra un altre tipus d’intervenció, assenyala Román de la Calle, “més discreta, que busca principalment la integració de les intervencions escultòriques en el mateix marc d’habitabilitat humana dins del teixit de la ciutat. Es tracta de propiciar experiències estètiques de descobriment, de marcatge d’espais emblemàtics o de possibles acostaments artístics al ciutadà, en l’àmbit de joc que la quotidianitat possibilita”.

“Ens trobem així amb el desig de transformar l’espai públic a través de la presència d’escultures a l’aire lliure", comenta De la Calle. Per a Carmen Calvo, el panorama general no pot ser mes desolador i de poc interés.“Hi ha una falta d’ètica professional” diu. I allò més greu són els diners que es malgasten en espais públics que són morts. La responsabilitat de l’ornament públic hauria de tornar a ser absolutament democràtica”.

Carmen Calvo: "Les ciutats

Però posats a fer art-ficció igual, molts dels monuments que avui ens semblen de gust dubtós, en un futur són recuperats, ara com a obres pop, dins d’aquest joc que sempre son les oscil·lacions del gust. “La història refugiada en el pas del temps exercita sobre totes les coses els seus poders i les seues influències”, diu Román de la Calle. La mateixa evolució del concepte kitsch així ens ho demostra. “Des que la categoria kitsch fou integrada en la nòmina dels conceptes estètics generals, primerament a Europa, i després des d’Amèrica del Nord, sobretot a Califòrnia, moltes manifestacions kitsch amb els seus excessos, paròdies, pseudolectures, s’han integrat en la mateixa història de l’art” indica De la Calle. Així, potser que la fastuosa escultura de l’aeroport de Castelló i altres exemples frustrats, d’ací a unes dècades es vegen amb la mateixa complaença que avui veiem obres com Disneylandia o els hotels de Las Vegas. O potser com apunta el professor Román de la Calle amb un punt d’humor, caldria “la fixació d una llei de data de caducitat per a escultures públiques i que, passat un temps, la deixara en una jubilació feliç, en una alternativa vall de Josafat visitable, com a lliçó educativa, per a residents i turistes atrets per la història viva de la nostra vida quotidiana”.