“El nervi d’una llengua és sempre en la parla col·loquial”

El filòleg detectiu Miquel Camiller, creat per Pau Vidal, ja té segona aventura. El vam descobrir a Aigua bruta. Treballava recollint argot per a l’Acadèmia d’Estudis Catalans. Ara, a Fronts oberts (Empúries), dóna classes a l’Escola de Policia.

 Vidal (Barcelona, 1967) és filòleg, com el seu personatge, i traductor, entre d’altres autors, d’Andrea Camilleri. El nom de Camiller, a qui a la novel·la, li diuen Camil, és tot un homenatge a l’escriptor italià. “Un homenatge claríssim i amb molt d’agraïment. Fa 12 anys que el tradueixo al català i sintonitzo amb la seva idea de fer del llenguatge el protagonista”.

No hi ha dubtes, també el llenguatge és aquí protagonista. A part de Camiller, que es passa el dia prenent notes mentals de variacions i significats, els altres personatges representen les diverses parles: la valenciana, la mallorquina, el catanyol, el xava. “La parla xava és una variant més, seria com el cheli a Madrid, i ja està bé que hi sigui, però ara està massa contaminada pel castellà. A cada episodi surt una variant o parla diferents”.

Camiller és filòleg 24 hores al dia, un sibarita de la llengua. La seva autora de capçalera és Mercè Rodoreda i ell viu a la plaça del Diamant, amb la seva padrina, una mallorquina centenària. És detectiu gairebé a contracor. A Fronts oberts descobreix per casualitat un home assassinat i l’intendent Manent dels Mossos d’Esquadra el suborna amb una moto de gran cilindrada —la que tenia abans li van cremar— per aconseguir que col·labori en la investigació. Com a l’anterior novel·la, s’hi acaba engrescant.

“Sóc lingüista i lector de novel·la negra. He triat un lingüista com a personatge, un professional molt obsessiu i reflexiu en aquest món tan visual i vertiginós que lluita contra el temps”. La barreja d’obsessió, reflexió i acció i el permanent monòleg interior de Camiller és la part més atractiva de Fonts oberts. “M’interessa com a construcció novel·lística i com a lector. Joan Francesc Mira és un model per a mi”.

El mort és un jove veneçolà que sospitosament té un bon càrrec a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. La investigació els porta a una xarxa de pederàstia a Internet. “L’inspector Jeroni Domingo s’inspira en un inspector real que investiga delictes informàtics, tan esgarrifosos i tan fàcils de cometre. Tots anem com bojos per les noves tecnologies i en el fons som uns ingenus. L’inspector em va explicar el cas real, que surt a la novel·la, d’una nena que es va embolicar a la xarxa, li van fer xantatge i la van acabar prostituint. Adorem les tecnologies que ens esclavitzen. Aquest vertigen ens matarà”.

Vidal considera que el requisit de versemblança que generalment es demana a la novel·la negra no és imprescindible. “No m’agrada que es prengui l’ADN com si anés a missa. La pura investigació és massa freda”.

“Som uns ingenus.

De tota manera, s’ha documentat a fons sobre el treball dels Mossos, del tipus d’ensinistrament i proves que han de passar els aspirants a policies, del paper que hi fan les psicòlogues… “Tot això és real. Em sembla que part del boom de la novel·la negra és que permet ficar el nas en les coses dels polis”.

Els Mossos utilitzen tres llengües de treball, explica Vidal al llibre. El castellà, majoritari entre la tropa; el català, entre els quadres intermedis i el catanyol, entre els comandaments. Hi surten tots reflectits. “Tinc fantasia per inventar-me parauletes”, admet. Així, Vidal no té cap inconvenient a escriure “guardiacivil” tot junt; “Remfa”, en lloc de Renfe; o “guguel”, en lloc de Google, només per citar-ne algunes. Riu. “Tothom experimenta amb el llenguatge de les noves tecnologies”.

Vidal domina l’argot. “Arrosseguem una confusió històrica que associa la parla col·loquial amb el llenguatge incorrecte. Tots els esforços s’han centrat en la llengua estàndard i elnervi de la llengua és en la parla col·loquial; el que passa és que ara la parla del carrer és falsa perquè està molt contaminada”.

Camiller està envoltat de personatges ben trobats. La padrina Francina, per exemple, addicta a la novel·la negra: el filòleg detectiu li fa de camell literari. En qüestió negra, a na Francina li agraden els mateixos que a Vidal: Jaume Fuster, Philip Kerr, Massimo Carlotto, Albert Villaró, Ferran Torrent... Camiller es defineix com un romàntic de les llibreries i condemnaria qui compri llibres per Internet a “llegir les obres completes de Mari Pau Janer”.

També hi ha la becària Juli 2.0, de la generació manga, “generació molt estrambòtica i tecnològica”. O el misteriós i seductor Toni: “Representa la normalitat. És un servei secret unipersonal, la part més negra de la novel·la; també representa la parla valenciana i més concretament la borrianenca”.

Pau Vidal està construint idioma? S’ho pensa. “Millor dir construir que lluitar. Contestaré amb una anècdota: un dia vaig deixar un missatge a un amic sense dir qui era. Em va reconèixer perquè sóc l’únic que li dic sagal... El fenomen de reducció de variants passa arreu i la interferència entre unes llengües i d’altres afecta totes les llengües del món. Intentar aturar-ho és una causa perduda; però la situació als països bilingües és pitjor: una de les dues llengües pot matar l’altra”.

Vidal és tan reflexiu com el seu Camiller i s’ho pren amb calma. “De la llengua, tothom n’opina encara que no en sàpiguen res”