El Carnaval posa el retrovisor

Som a les darreries del segle XVI. Un viatger turc relata, de tornada a la cort de Constantinoble, les aventures viscudes per Europa. “Vaig veure un fet meravellós a la ciutat de Barcelona. Que [al llarg de] vuit dies [els habitants] havien caminat com folls sense seny, que, de fet, pensava que havien embogit, i que un dia després, van anar a les esglésies i els havien posat cendra al front i havien tornat en si”.

 Aquest testimoni el va citar el 1583 el religiós andalús Diego Pérez de Valdivia, professor de Sagrada Escriptura a la Universitat de Barcelona, durant una homilia a la catedral de Santa Maria del Mar. Amb el discurs, que porta per títol Lección de las máscaras, en la cual se tracta si es pecado mortal, o no, el enmascararse, el sacerdot pretén adreçar el ramat d’ovelles que es desencamina durant el Carnestoltes: “no parlo aquí de màscares en general sinó de les de Barcelona, on en aquesta matèria no hi ha terme, ni raó, ni concert: sinó que quan a qualsevol li ve de gust, i com, i quan vol, s’emmascara, i comencen gairebé per Nadal, i van creixent com un mal: i, al final, ja no és Barcelona, sinó Babilònia”.

És un dels documents que ha investigat l’historiador Albert García Espuche per documentar una part de Festes i celebracions Barcelona 1700 (Ajuntament de Barcelona, 2010), un llibre que examina els arxius i la correspondència privada de l’època per fer aflorar l’ambient festiu, replet de llums, màscares i balls —i per molts desconegut— que es vivia a la ciutat ara fa cinc segles. “Els carnavals barcelonins durant el XVI i el XVII van ser famosos a tot Europa”, apunta Espuche, que justifica el seu postulat amb cròniques de viatgers de l’època i les referències a les festes en la literatura del Segle d’Or, com a El pintor de su deshonra, de Pedro Calderón de Barca. A aquest esplendor és el que justament enguany el Consistori s’ha proposat de fer-hi al·lusió: la festa que comença avui i que acabarà dimecres posa el retrovisor amb la intenció de recuperar el costat més tradicional del Carnestoltes, i es desplega fins allà on la Història ho permet fent un especial èmfasi al segle XIX.

Tot i que ara l’atenció recau sobretot en les festes que es fan a localitats com Sitges, Palamós o Platja d’Aro, el cert és que la mare d’aquestes celebracions són les festes del Born. “A Barcelona el Carnestoltes s’estenia més enllà de la vigília de la Quaresma. A la pràctica, s’enllaçava amb les festes de desembre”, explica Espuche. L’historiador, al costat de Xavier Cordomí, expert en cultura popular, s’han encarregat d’assessorar el govern de Xavier Trias en la recuperació del passat del Carnaval. Anar-se’n de festa no era un fet insòlit a la capital catalana de 1700. De fet, un de cada dos dies era festiu si tenim en compte que a les festes decretades per l’Església se’ls agrega un rosari de celebracions civils espontànies en honor als esdeveniments de la Casa Reial, com eren naixements, nomenaments, millores en la salut de Sa Majestat...

El Carnestoltes barceloní responia lògicament a la tríada d’excessos, subversió de l’ordre establert i crítica al poder. Aquest últim punt, fa ressaltar Espuche, marcava la festa a la ciutat. Els voltants del Palau del Virrei, l’actual Pla del Palau, allotjaven el clos, un dels epicentres de la festa. Era aquí, pel fet que era de fusta i on el poble es podia asseure pagant un sou, on tenien lloc diversos actes festius, com els balls de màscares.

Per allà també passaven les desfilades “reials”, paròdies de les visites que els Reis feien a Barcelona, un leitmotiv de la celebració anterior a la Quaresma. La idea que arribava un monarca de terres llunyanes, amb el seu seguici, amenitzat amb música i torxes era part fonamental del relat carnavalesc. El rei Carnestoltes —que aquest any encarna el pallasso barceloní Tortell Poltrona, vestit de nou rococó per la dissenyadora Valèria Civil— és el predecessor d’altres personatges com el rei Belluga, que les fonts històriques descriuen com a portador d’un gran barret ple de molinets de paper, o la reina de Catay.

“Els carnavals de Barcelona van ser famosos a tot Europa durant el XVI i el XVII”

Així, la festa s’estructurava com una visita. Al rei nouvingut el saludaven delegacions d’“altres nacions” i es feia una gran desfilada. El de 1633, per exemple, va començar a la Universitat i va baixar per la Rambla. Un altre dels punts claus de les festes eren el carrer Ample, la plaça de San Francesc o la plaça central de la ciutat, l’actual passeig del Born. El 1647, segons narra el cronista de l’època Miquel Parets, aquest passeig es va convertir en un gran bosc artificial amb “pins i altres branques”, que seria l’escenari d’un espectacle de caça. Hi corrien conills i un senglar. Parets, però, critica que “la multitud de gent” no feia gaire agradable l’espectacle.

El 1647 l’actual passeig del Born es va convertir en un gran bosc artificial

Segons Espuche, “els temes del Carnaval canviaven any rere any, però les desfilades amb carros i música eren una constant”. Un altre factor bàsic era la llum. “La festa era convertir la nit en dia, una cosa que ara ens semblaria normal”, afegeix l’historiador. Per aconseguir-ho, els veïns col·laboraven posant torxes a les cases i finestres.

La música era un altre element fonamental i, de fet, encara tenim testimoni d’algunes de les cançons que es cantaven durant el Carnaval. Algunes de les lletres les recull el cronista Rafael Nogués als seus relats de les festes: “És el món cosa de boigs / mossèn Belluga / pus que si no pot fer més / visca qui puga”. Un altre dels cants feia: “Pus que Carnestoltas / desterra als trists / viscan els alegres / muyran els podrits”. La llista d’intruments que acompanyaven era important: gaites, arpes, llaüts, trompetes, panderos moriscos, clavicèmbals...

És difícil saber quines disfresses es feien servir a l’època, encara que les fonts parlen d’un ampli ventall de possibilitats. Algunes pistes es poden trobar al gravat de les festes dels argenters, de Francesc Via (1677) i que il·lustra aquest article. Óssos, patges, soldats, personatges d’El Quijote de la Mancha... El 1677, recorda un altre cronista, una comparsa de l’Amazones protagonitzada pels veïns dels Encants va ser la sensació. Precisament les comparses vingudes d’altres barris, com el Raval, Santa Caterina i Sant Pere són una mostra que no era una festa centralitzada, sinó que a l’extraradi de la ciutat també era ben viva.

Els estudiants i els aprenents dels gremis com els argenters eren els que més enrenou solien fer i participaven activament en les celebracions. García Espuche recorda un passatge en el qual les autoritats religioses de la ciutat demanaven de prohibir que els joves es disfressessin amb robes exclusives del clericat.

Però, a l’hora de voler figurar ser una altra persona, el més estès era l’ús de màscares. “Es venien una infinitat de màscares de cera pintada, amb preus molt assequibles, de sis sous les d’home i set les de dona”, explica l’historiador. El mercat era tan important que consten processos judicials per competència deslleial. Festes i celebracions... recull un cas de 1703, en què el Col·legi de Pintors porta a l’Audiència Reial una causa contra el perxer Joan Alabau, que havia vulnerat “els drets del Col·legi en la fabricació i venda de les caretes”.

La màscara, evidentment, donava pas als excessos i al relaxament que propiciava l’anonimat. “Si l’emmascarat sabia alguna cosa de l’altre emmascarat, encara que fos al davant li ho deia, fet que causava baralles, amb morts i també d’altres maneres es feien afronts a Déu”, deia un predicador de l’època, les paraules del qual són recollides per l’historiador Martín Gelaberto Vilagran. Els clergues de l’època asseguraven que els balls d’emmascarats provocaven embarassos no desitjats i abandonament de nens. Diego Pérez de Valdivia escrivia: “Has notat per molts anys d’experiència, que comptant des d’aquells dies de Carnestoltes el temps que ha passat, s’escau que arriben una multitud d’infants a l’hospital. Per la qual cosa es corregeix la dissortada dissolució de les màscares, ja que en resulten molts parts ocults”.

No és estrany, per tant, els diversos intents per part de l’Església d’aturar la festa a la capital catalana. Els historiadors no es posen d’acord amb una data de prohibició. Durant la Guerra dels Segadors (1640-1652) la intensitat de les festes va disminuir. En la postguerra, segons García Espuche, Joan d’Àustria va optar per retornar l’ambient festiu en lloc de ser opressiu en aquest sentit.

Però, el 20 de desembre de 1679 el rei Carles II, mitjançant un reial decret, prohibeix el Carnaval, instat per les autoritats religioses i locals. El text diu que “no solo se prohiban totalmente las máscaras y disfraces, sino que también quiten los bailes así de día como de noche en la Ciudad y en lo restante del Principado”. García Espuche explica que l’esperit festiu es va tornar llavors un assumpte de l’àmbit privat, de portes endins tant entre els rics com entre les classes més humils. La prohibició cauria gràcies a la intersecció de la duquessa de Medina Sidònia, el 1693. La festa no s’havia acabat.