Fuster, una literatura en moviment incessant

Enmig dels xàfecs que cauen sobre la cultura, cal agrair l’esforç i el bon gust d’Edicions 62 i la Universitat de València per publicar els assaigs literaris o generals de Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) en un estoig, integrat per dos pulcres volums, que omplirà de goig tota persona interessada en la nostra literatura.

El 2002 va aparéixer el primer volum de l’Obra Completa que reunia els versos, els aforismes, el dietari, les vinyetes i els dibuixos. Ara acaba d’eixir al carrer el conjunt de papers que els editors cataloguen com a assaig literari o general. El primer volum conté els llibres d’aquesta modalitat que Fuster va publicar en vida, i on es troben alguns dels millors títols, com ara Diccionari per ociosos i L’home, mesura de totes les coses. Els acompanyen altres col·leccions de gran interés: El descrèdit de la realitat, Les originalitats, Examen de consciència, Babels i babilonies i Sagitari, a més d’un seguit d’escrits diversos. Ací hi ha recollit i concentrat en bona part el bo i millor del Fuster assagista literari, on retrobem l’escriptor descregut que raonablement es nega a combregar amb els caramels d’idees domesticades que plouen sobre els mortals, el desconfiat que despulla l’home de la retòrica grandiloqüent i el pinta en samarreta, amb olors, i dolors, i amb el seu “anar fent” diari, l’escriptor amé, incisiu, amenitzat amb gosadies i acrobàcies que sorgeixen del trepador de la seua ironia. Fet i fet, el lector contempla bocabadat l’espectacle que desplega el cervell de l’autor en la seua tumultuosa empresa de voler furgar-ho tot.

La projecció mental de Fuster no s’atura ací. Toquem campanes. Fuster era un manobre de l’escriptura: va manufacturar muntanyes de paper. S’hi guanyava la vida i era lògic, per tant, que el format habitual de la seua escriptura fóra l’article —un “assaig en miniatura”, en deia. També ho era que aquestes miniatures esdevingueren el planter pedrera que abastia de material els seus títols. Per aquest motiu, el segon volum d’assaigs és una aportació immensa a la difusió de l’obra de Fuster, ja que en recull els articles seriats, escrits en català i apareguts de manera regular en publicacions de periodicitat setmanal o bé mensual: Serra d’Or, Tele/estel, Qué y dónde, El Món, Saó i El Temps. Són prop de mil pàgines pràcticament inèdites. Tots dos volums es tanquen amb novetats i materials complementaris. Els curadors, Antoni Furió i Josep Palàcios, en fan breus però orientadores introduccions i redacten un apartat en què es tracta el context en què van aparéixer les diferents publicacions, la seua particularitat i la relació que hi va mantenir l’escriptor. Els papers recopilats se subordinen a un ritme regular, però, com que no pateixen la tirania dels diaris, poden acarar els temes amb més detall i més profunditat. És sobretot en els de Serra d’Or, que representen més del 60 % del llibre, per on desfila el nervi del millor assagista, el més desinhibit, el menys forçat pel dia i el polemista intrèpid.

Joan Fuster entenia

En un detectiu de quasi tot les indagacions han de ser diverses i giren al voltant de la política pròpia, la del costat i l’altra, el drama de València, els episodis històrics i culturals, els maldecaps i les aspiracions de la literatura, la llengua i les circumstàncies, un model de llengua factible i sense punyetes emprenyadores, la realitat canviant dels hàbits i els costums —també les inèrcies—, el malestar de la cultura, la defensa del progrés —sense oblidar-ne els riscos—, la crisi econòmica, la denúncia de les coaccions directes o camuflades del moment i un etcètera quasi inesgotable. La resta dels articles són més breus i d’un registre, si voleu, menor, però sempre hi ha la perspicàcia i l’explosió de moments feliços i de talls profunds. En les ratlles de Qué y dónde pot jugar amb l’anècdota local i el detall erudit, és directe i divertit, però també hi troten dosis altes de vidriol i impertinències sobre el manicomi valencià i els polítics de la Transició i derivats.

Es mire per on es mire, l’aparició de Joan Fuster a la València arrasada —en tots els sentits— i temorenca, amb motius, de postguerra va representar un cicló que feia relluir la inconsistència cultural del moment i l’estupidesa dels comissaris intel·lectuals del règim. Això ho deia un col·laborador de Las Provincias tan ponderat com Ernest Martínez Ferrando. A més, l’advertia irònicament que haver-se convertit en puça d’aquelles mules li duria complicacions. L’encertà de ple. Fou considerat el dimoni que espargia sofre en el jardín de España. L’historiador valorava l’escriptor de Sueca com un "despertador de cultura" dels valencians. Un despertador de consciències que, ara sí, rebé la benedicció del nucli fort de la cultura catalana, de dins i exiliada, perquè en va sacsejar les timideses i les pors i s’atrevia a parlar amb claredat. Hi havia hagut un trauma, d’acord. Per això mateix calia agafar els conflictes per les banyes, enfrontar-se als fets descarnats, definir-los i traure’n conseqüències i no perdre’s en suspicàcies, malentesos i debats enverinats. S’havien de ventilar els problemes i buscar-ne vies possibles de solucions i objectius nítids. Era el moment d’actuar. S’imposava, per tant, aprofitar el desert per a reorganitzar els fonaments de la cultura, per a rumiar les coses. Urgia discutir per a bastir unes bases sòlides i continuar amb una certa eficàcia la represa. Una actitud com aquesta explica per què Fuster no defugia les polèmiques: el matx dialèctic li servia per a aclarir confusions i fer pedagogia.

Fuster demanava un salt qualitatiu que implicava, en un terreny bàsic com el "nacional", espolsar-se els prejudicis i els complexos i obligar a pensar en termes generals a fi d’"integrar" les distintes geografies en una unitat productiva amb vista al futur. L’objectiu necessitava revisar la història i, en el cas nostre, la realitat valenciana.

En l’ofensiva fusteriana, tot lliga amb tot. Hi ha l’afany —d’ell i de molts— de posar el rellotge de la cultura pròpia a l’hora europea, perquè es desitja una cultura autèntica, acceptable en l’ambició i arrelada en l’instrument. L’índole individual i col·lectiu es complementen. Així hem d’entendre que el tema de la responsabilitat i de la consciència personal són puntals substancials en la trajectòria de Fuster. Hem de valorar que el sentit fort de la responsabilitat es fa especialment patent quan l’acció humana esdevé punt de debat, de reflexió, cosa que és converteix en angoixant quan es viu sota l’opressió d’una dictadura.

La responsabilitat i la consciència

L’escriptor valencià entenia la literatura com un pensament problemàtic. Cal recordar que en la postguerra, abans també, els prejudicis i les convencions asfixiants, el terror de la llei, els silencis ensordidors eren el drama de cada dia, i a un agitador d’idees l’assaig li és un guant perfecte. No és un gènere, és una disposició, un sismògraf per a detectar indicis, conflictes, anomalies tenebroses; un observatori des d’on participar en el moviment de la història. Per això un dels papers que més li feia il·lusió era el de desinfectant de metafísica. És una operació per a penetrar en les accions humanes, d’examinar anècdotes, sacsejar-les, revisar-les, fer-ne aproximacions i emetre’n algun judici, però sense assercions ni cullerades de doctrina. És una provatura parcial, modesta. L’autor fuig del sistema, però n’és un auscultador sistemàtic. Viu instal·lat en un procés incessant, sempre en marxa. És un vigilant atent, omnívor. Així dirà: la comprensió és un exercici que "cal començar de nou, a cada instant, amb una excusa o una altra". L’espiral de mesurar el món i els altres és alhora una manera d’assajar-se, de sentir-se, de ser, perquè per a Fuster “escriure’ és ’viure’, i viceversa, ’viure’ és ‘escriure". Podria presentar-se com un home de dubte militant i distant, que ho era, però al mateix temps s’implicava en cos i ànima. Li anava la vida, i també, fins a cert punt, la dels altres.

Han passat anys, molts anys, i la incitació i la sorpresa inicials s’han diluït en bona part. També ha passat l’hora, fet ineludible, d’algunes qüestions i idees. La pols no s’acumula en va, ni per aquests papers ni per a ningú. Tot i això, molts dels problemes i de les inquietuds, observacions i opinions continuen tenint una gran actualitat, i amb més força i tot, per a la nostra cultura i la vida del present. Però sobretot corprén la intel·ligència viva, obsessiva i la ferocitat insaciable que corren pels assaigs amb una fluència espurnejada i estimulant.