‘L’artefacte’, de Josep Ortiz: La culpa i la redempció

Per escriure HHhH, una novel·la sobre l’atemptat contra Reinhard Heydrich, l’home de Hitler a Bohèmia i Moràvia, Laurent Binet es documenta llegint biografies i llibres d’història, diaris i novel·les, emprèn viatges als llocs de l’acció i mira pel·lícules i noticiaris de l’època, però en el moment d’haver de començar l’escriptura se sent en fals, convertit de cop i volta en una víctima de les grandeses i les misèries de la novel·la històrica: es veu incapaç de descriure llocs que ja no existeixen, la impotència el venç quan s’ha d’inventar els diàlegs, se li fa estèril detallar el que no pot conèixer de cap de les maneres. Aleshores, per tirar endavant el projecte, pren una decisió: el llibre serà al mateix temps una novel·la i un making of, i el lector hi troba tant la narració d’uns fets com els dubtes metodològics i compositius que li van sorgint a l’hora d’inclinar-se per un determinat punt de vista, comentaris sobre altres llibres que també han gosat aproximar-se a esdeveniments històrics a través de la novel·la: “inventar un personatge per comprendre uns fets històrics és com falsificar les proves”, diu a propòsit de Les benèvoles, de Jonathan Littell, i alguna cosa semblant se li pot acudir al lector de l’ambiciosa primera novel·la, ricament documentada —o sensiblement documentada, es podria dir també—, de Josep Ortiz (Barcelona, 1967), L’artefacte, recreació del suïcidi d’Europa i l’ascens de Hitler, narració de les vicissituds que viuen a Anglaterra els sospitosos de col·laborar amb el nazisme i la seva deportació a Austràlia, testimoni de la construcció de la bomba atòmica a Nou Mèxic, constatació de les conseqüències de l’explosió a Hiroshima, i descens infernal a la vida quotidiana a la Budapest de la postguerra. Certament, no és poc ni curt el periple vital que ha d’entomar el protagonista de la novel·la que s’inventa Josep Ortiz, el físic hongarès d’origen jueu András Éber, envoltat en tot moment de les celebritats reals de l’univers de la ciència que van participar en el disseny de la bomba atòmica.

Contràriament a l’estratègia que fa servir Laurent Binet, que mostra les cartes amb què juga des del primer moment i no tracta el lector com un ingenu disposat a deixar-se enganyar per la ficció, Josep Ortiz no trenca explícitament el pacte de versemblança que s’acostuma a exigir a una novel·la, però sí que se les enginya per construir un moviment que s’hi aproxima perquè L’artefacte, més enllà d’una col·lecció de fets indiscutiblement verídics, és la narració de com es poden escriure unes memòries, que és el que pretén el protagonista, si es pateix una amnèsia traumàtica i “el cervell, de forma inconscient, evita els records i els estímuls relacionats amb el trauma”. En decidir posar en ordre els seus records, potser no surt tant una autobiografia del protagonista com una panoràmica històrica, però en dotar-lo de la dificultat de recordar què va viure i què li va passar havent acabat la guerra, Josep Ortiz aconsegueix cavar el forat negre que estira la curiositat lectora, amb un protagonista enderiat a descobrir quina és la transformació que ha deixat un solc tan profund a la seva vida i que indubtablement —se sap des del prefaci— està relacionat amb el fet que la dona que va estimar durant el nazisme no va morir durant la guerra, tal com ell creia, sinó que encara és viva. Per fer avançar la novel·la, Josep Ortiz ha de dur a terme un seguit d’equilibrismes argumentals dels quals no sempre surt indemne, havent de silenciar elements que haurien sigut massa significatius i que omplen d’estranyesa la primera trobada amb l’oncle a la Budapest comunista, per exemple, o recorrent a unes lleis de l’atzar que es podrien considerar massa generoses amb la trama de la novel·la, o introduint solucions poc imaginatives com optar per la via d’unes sessions terapèutiques amb un psicòleg per combatre la desmemòria.

Una novel·la històrica que lluita per deslliurar-se dels clixés que tan sovint campen quan es conrea aquest gènere

A pesar de tot, L’artefacte és una bona novel·la històrica, que lluita per deslliurar-se dels clixés que tan sovint campen quan es conrea aquest gènere, i que avança a poc a poc i sense seguir una línia recta i clara —“és com si tinguéssim un homenet a la nostra sala de control decidint què ens ensenya i què no”, reflexiona el protagonista sobre l’escriptura d’un llibre de memòries—, acompanyada d’un lector que agraeix a Josep Ortiz l’honestedat dels seus trucs narratius, que el seu afany documental no embafi i que escrivint sobre la bomba atòmica hagi lliurat, en fi, una novel·la sobre la culpa i la redempció.