LA CRÒNICA
Crónica
Texto informativo con interpretación

Senglars

S’ha fantasiejat tant amb la vida de poble, que a la ciutat alguns han acabat alimentant els senglars com si formessin part d’un paisatge somniat

Senglars al centre del barri barceloní de Vallvidrera.
Senglars al centre del barri barceloní de Vallvidrera. GIANLUCA BATTISTA

Acabo de veure passar la guineu per davant de casa meva a Perafita, tocada la una de la matinada, i espero expectant l’arribada matinera dels caçadors que esmorzen, sempre disposats a abatre senglars, que són animals depredadors, sobretot de cereals i hortalisses, i igual de temibles a la carretera que al bosc, especialment des que no queden llops, almenys al Lluçanès. No em va passar mai pel cap de donar menjar a un senglar en les meves passejades per Collserola de tornada a Barcelona, ni fujo de les rates de la plaça Catalunya des que vaig saber com les tractava el tío Ratero en el llibre de Miguel Delibes.

Encara que de vegades fos per la presència de l’escopeta del nostre pare, els de poble vam aprendre a distingir entre animals domèstics i no domèstics, o entre els que facilitaven la vida i els que no, sense que se’ns posés en dubte la condició animalista, en el meu cas familiarment reprovada perquè m’amagava la matinada que degollaven a la porta de casa el porc que havia ajudat a engreixar des que era un garrí. Era la mateixa covardia de quan m’escapolia per no haver d’ajudar la mare a matar un pollastre o un ànec per a l’àpat dominical o, de vegades, la festa major, el 29 de juny, Sant Pere.

Encara recordo —i revisc— la festa major per l’envelat, al voltant del qual, durant quatre dies, giraven la vida i l’expectativa de trobar una noia casadora al compàs d’orquestres com la Rosaleda o la Maravella, Janio Martí o fins i tot Jorge Sepúlveda. S’havia de saber ballar, i també jugar molt bé a futbol per arribar a disputar el partit contra els veterans del Barça que s’anunciava i no arribava. Però el punt de trobada familiar era l’àpat del dia del patró, en què l’amfitrió oferia les seves millors viandes a la parentela que arribava de Vic i Barcelona.

Res millor que un parell de bones oques per alimentar aquella gentada que preferia l’escumós Delapierre al Rondel i que no perdonava els canelons ni la crema cremada, ni, en el cas dels homes, la fària o el Rössli. M’entusiasmava més amb la festa que amb el tall, fins al punt que la capacitat del plat em resultava un misteri. La mare recorda que de petit em costava menjar, i de gran la meva dona pispa de les meves racions a Perafita i a Barcelona. Sigui com sigui, no recordo haver gaudit mai a la ciutat d’un tiberi de festa major que s’assembli al del poble, i encara menys haver identificat la solemnitat amb un plat a la capital de Catalunya.

No sento afecte per la festa major de Barcelona. I no és perquè prefereixi santa Eulàlia a la Mercè com a patrona, sinó perquè associo el 24 de setembre a la lesió de Maradona que va commocionar el món del futbol l’any 1983. La memòria reté aquella entrada d’Andoni Goikoetxea, fora de temps i de lloc, que va partir el mal·lèol del 10 amb la força d’un esquiador com Alberto Tomba. Així que aquest dia no tinc res a celebrar ni al camp ni a taula, i si aquella setmana no paro per casa prefereixo menjar en llocs que em resulten familiars, com ara el Kiosko Universal de la Boqueria o Can Vilaró.

Allà em sento tan estimat i ben servit com en el Cafè del Mig o Cal Pensiró. No sento nostàlgia de Perafita, sinó que abraço amb gratitud els indrets amables de Barcelona. Sento el mateix recel dels que idealitzen la vida de poble com dels pagesos tan desagraïts com aprofitats respecte a la ciutat i, per tant, em reconforta viure en ruta per Catalunya. No és el mateix passar un cap de setmana, les vacances o viure en un poble sense ser pagès, que ser pagès i engreixar porcs, munyir vaques, pasturar ovelles i cabres, alimentar pollastres, conills, ànecs i oques, o cuidar els cavalls dels xeics de Dubai i els Emirats Àrabs.

Laura Serra, periodista de l’Ara que escriu a la contraportada d’El 9 Nou de forma alterna amb Eloi Vila, ho va descriure molt bé a l’article titulat La vida d’‘antes’: “És divertit imaginar-te, per un moment, agafant els trastos i anant a viure en un paratge bonic com si fossis un vedell i la vida es tractés d’arrancar brins d’herba del marge. Però ni tu ets una vaca, ni viure a pagès és un retir de ioga kundalini. Aquesta romantització de la vida de poble, idíl·lica, se l’han inventat els de ciutat. Els de poble mai a la vida ens havíem aturat a pensar en els arbres, els enciams, el quilòmetre zero i l’aire pur. Senzillament, hi eren”, va publicar Serra.

La pandèmia va canviar molts hàbits i la convivència no sempre és plàcida als pobles quan hi aterren, procedents de les ciutats, professionals addictes al teletreball o joves a la recerca d’una vida millor, davant l’astorament d’aquells avis nostres que es van desviure perquè els seus fills poguessin pagar els estudis als nets que avui exerceixen de veterinaris o enginyers agrònoms com a senyal de la prosperitat i del lligam amb la família arrelada en localitats com Perafita.

S’ha fantasiejat tant amb la vida de poble, que a la ciutat alguns han acabat alimentant els senglars com si formessin part d’un paisatge somniat en què els animals són de dibuixos animats, tan divertits com els protagonistes dels vídeos amb què molts pares entretenen la canalla per menjar tranquils en un bon restaurant. Jo, que observo amb quins ulls es miren els uns als altres perquè vaig i vinc, prefereixo menjar senglar que alimentar-lo, sempre que els caçadors no facin vaga com ara, quan comença la temporada, per desacords amb la Generalitat i el Departament d’Acció Climàtica: hi ha un problema de seguretat i convivència entre caçadors i excursionistes. Que vingui Obèlix!

Sobre la firma

Ramon Besa

Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS