‘Contes urbans’, de Mercè Ibarz: La ‘flâneuse’ recorre la ciutat

En un excel·lent estudi sobre les possibilitats de construir una mirada femenina sobre la ciutat, Montserrat Lunati afirmava que Mercè Ibarz creava, en els seus contes urbans, una narradora-flâneuse. Al seu parer, les protagonistes d’Ibarz es podien interpretar com a contrafigures al flâneur de Baudelaire (segons la lectura que en va fer Walter Benjamin), en la mesura que resignificaven, tot passejant, l’imaginari visual barceloní. A través dels seus ulls, la ciutat ja no era un espectacle de consum privat i a disposició del passejant, sinó un espai de relació, fragmentari i parcial, que calia llegir històricament.

La reedició, amb el títol Contes urbans, dels llibres A la ciutat en obres i Febre de carrer, publicats el 2002 i el 2005, ens permet recuperar aquesta observació. També s’ha de relacionar amb un altre llibre de l’autora, Tríptic de la terra, aparegut el 2021, que recuperava les novel·les La terra retirada (1994) i La palmera de blat (1995) i hi afegia un text nou, Labor inacabada. Tots dos llibres combinen elements autobiogràfics, narració i escriptura documental. L’objectiu, però, canvia. A Tríptic de la terra el centre és el territori natal de l’autora, Saidí, que és explicat a partir de la crònica familiar que n’ofereixen les narradores, que la utilitzen per denunciar les transformacions profundes i irreversibles a què està sotmesa l’agricultura. A Contes urbans, en canvi, el centre són els carrers, barris i carreteres que fan possible establir trobades fortuïtes i travessar “les pantalles del passat”, recuperant, sobretot, memòries personals que remeten a l’exili i la transició.

La mirada que Ibarz construeix sobre l’entorn és una mirada molt cinematogràfica, que combina tràvelings, grans panoràmiques i focalitzacions en detalls del mobiliari urbà. A través del contacte visual, les narradores dinamitzen l’espai. Ho fan gràcies a la seva agudesa perceptiva i imaginativa, quan veuen “sanefes” a les parets, un “mar vegetal” a l’umbracle, una “randa” humana en bancs gaudinians o una “diadema de platja a la sorra”. Fins i tot el desert dels Monegres, tradicionalment associat al buit, és reconvertit, als seus ulls, en “una espècie de catedral dedicada al record d’una vida arcaica o medieval”. Aquesta visió dinàmica i viva ajuda els personatges a enfrontar-se a experiències de malaltia o de precarietat laboral i a acceptar tot allò inesperat i sobrevingut (fantasmes inclosos) com a part de la realitat.

Rellegir els contes implica actualitzar inquietuds que encara són vives, i la més recurrent és la memòria popular i artesanal

El moviment és clau en les trajectòries de les protagonistes dels tres contes d’A la ciutat en obres. La primera deambula per carrers que “celebraven la pasqua buidant-se”, en un itinerari que la porta, primer, a una taverna a Santa Caterina i, després, a l’umbracle del parc de la Ciutadella. La segona ascendeix al pis d’una veïna cega i, després, al terrat, impel·lida per la necessitat de localitzar l’origen d’una taca d’humitat. La tercera accepta una feina nova al barri de Sant Antoni, motivada, en part, per la possibilitat d’anar a peu al mercat. La topografia urbana s’amplia en els contes (més breus) de Febre de carrer, que tenen lloc a la Boqueria, el Park Güell, Bloomsbury, Montjuïc, Saidí, els Monegres i la Zona Franca. En les referències a locals o dissenys concrets (el bar Trole, Happy Books o un anunci de lleixiu Conejo), podem veure-hi traces de la Barcelona dels noranta, una època que Ibarz va tractar com a articulista i que lliga amb la seva reflexió crítica sobre el paper que tenen l’arquitectura i l’urbanisme en la vida dels ciutadans.

Rellegir els contes d’Ibarz implica actualitzar moltes inquietuds que encara són vives. La més recurrent, sens dubte, és la defensa que fa l’autora de la memòria popular (i artesanal), una memòria que, tal com vindica Marta Marín-Dòmine a Fugir era el més bell que teníem (2019), és indestriable de l’errància i no busca posseir, sinó habitar, en moviment perpetu. Aquesta memòria es construeix a partir de dos elements. D’una banda, el sentiment de frustració provocat pel fracàs de moltes de les expectatives creades durant la transició i, de l’altra, l’assumpció d’una “herència baldera, estimada però inútil”, que sovint es concreta en objectes de valor (obres d’art o joies). D’aquest diàleg (amb la tradició cultural, amb la memòria i amb l’espai) surt la força del llibre. Una força que s’expressa en la capacitat de convertir en relat, imatge i moviment les runes i els residus de la història.