_
_
_
_
_
MÚSICA
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

C. Tangana al Sónar: Una taula

Les diferents personalitats artístiques d’Antón Álvarez Alfaro es van citar a l’escenari del Sónar. El crític cultural Pau Luque, que també és filòsof del Dret, hi era i ho interpreta com un ‘sarao’

Res vertebra millor el “nosaltres” que canta, menja, balla, maldiu i perdona C. Tangana que una taula.
Res vertebra millor el “nosaltres” que canta, menja, balla, maldiu i perdona C. Tangana que una taula.sonar

El públic del concert d’El Madrileño al Sónar estava entregat, suat, amb la dosi exacta d’eufòria, proveït de molts i variats vanos i cantant i afinant amb un èxit força relatiu. Pel que fa a El Madrileño i la seva tropa, mimetitzaven aquesta imatge de manera gairebé perfecta: entregats, suats, amb la dosi exacta d’eufòria, i no tenien vanos perquè dono per fet que a l’alçada a què es trobaven de tant en tant els arribava alguna pietosa ràfega d’aire. Però a diferència dels qui vam assistir al concert, i tot contradient l’irònic títol de l’espectacle, Sin cantar ni afinar, El Madrileño va cantar i afinar molt bé. Aquesta darrera circumstància té un mèrit descomunal si tenim en compte que el recinte escollit –un hangar de dimensions faraòniques– per a un concert d’aquestes característiques venia a ser, posem per cas, com el Pavelló Firavi de Vilafranca del Penedès, que té una acústica idònia per acollir, com fa cada any, la Fira del Vehicle d’Ocasió. Sigui com sigui, la força i la cohesió de la banda podien amb tot.

No crec que El Madrileño sigui el més talentós dels músics de la seva generació, però sí que m’atreveixo a dir que és el més inquiet i potser per això qui ha entès millor quin paper pot jugar la imaginació en la música. La seva metamorfosi artística culmina de moment en l’apoteòsic espectacle que va presentar a Barcelona.

Durant els seus primers anys, quan es feia dir Crema, i amb una facilitat inusitada no només per rimar sinó per enllaçar les paraules que no cal que rimin, va cultivar l’individualisme i l’egoisme més rampant, que no deixen de ser les actituds que t’acrediten com a raper jove i insolent. Més tard, adoptant el nom de C. Tangana –que potser és el seu sobrenom més conegut–, va convertir-se en un emprenedor que es dedicava a la importació i exportació de sons exquisits entre Espanya, Atlanta (EUA) i el Carib. I en la darrera etapa de la seva transformació i ja conegut com El Madrileño, s’ha convertit en un patriarca generós i inclusiu (“Yo sin esta gente, ¿pa qué cojones quiero pasar?”) que reivindica i fa seva no només una estètica tradicionalment espanyola sinó una manera espanyola de fer les coses: la mena de festa que només s’assoleix en grup, l’agermanament desbocat, la suor desinhibida, l’alè carregós, les discussions que escalen ràpidament i les reconciliacions sinceres i, per això mateix, commovedores. O sigui: una sobretaula a totes hores, una sobretaula a cada cantonada. No en va, l’escenari de la gira de Sin cantar ni afinar mira de reproduir el mateix ambient de sarao, al voltant d’una taula de menjador, que El Madrileño ja va utilitzar per a l’excepcional Tiny Desk que va gravar per a la ràdio pública estatunidenca l’any 2021.

A Barcelona, Antón Álvarez Alfaro –el nom real del cantant– va ser una mica Crema (va obrir el concert tocant fragments de Still Rappin, tema que precisament mira de reivindicar l’època de Crema). També va fer una mica el paper de C. Tangana (va cantar una Llorando en la limo frívola i deliciosa). Però sobretot, envoltat de Nathy Peluso, el Niño de Elche i una altra dotzena de músics i cantants, i amb una americana de color pistatxo deliberadament ampla, va ser El Madrileño.

L’eix de tot el que succeïa a dalt de l’escenari era una taula: es ballava al voltant de la taula, es cantava a sobre de la taula, es tocaven les palmes i les guitarres asseguts a taula. Tot tenia a veure amb la taula. Aquesta manera de concebre l’escenari no era, per descomptat, una coincidència. M’explico. Si alguna cosa tenen en comú els tres personatges que ha parit la imaginació d’Antón Álvarez Alfaro és que tots tres són uns hedonistes. El que els distingeix és la manera com arriben a l’èxtasi. Crema i C. Tangana hi arribaven insistint, fins a un punt irritant, en què una adulació desproporcionada al “jo” era l’únic camí possible. El Madrileño, en un gir potser inesperat per a les persones que odien el rap i el hip-hop, ha passat a idolatrar el “nosaltres”. Res expressa millor aquest “nosaltres” que la mimesi entre públic i banda al Sónar. I res vertebra millor el “nosaltres” que canta, menja, balla, maldiu i perdona que una taula.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_