Fer cultura a la televisió és possible

Alba Blasi (mànager musical), Llucià Homs (galerista), Eva Fernández (perruquera per a teatre i cine), Cristina Daura (il·lustració), Lluís Cabrera (fundador del Taller de Músics), Ariadna Ribas (muntatge cinematogràfic), Chris Gimeno (sastre)... Aquests són alguns dels convidats principals d’Estudi Tísner (Betevé). Sigui perquè el seu ofici no es presta a la notorietat o perquè no la persegueixen, són persones que no pertanyen a l’star system de l’aparell cultural dominant sense que això vulgui dir que circulin per soterranis. No ho fa Gimeno amb una sastreria a Balmes-Travessera, com tampoc no ho fa Montse Ribé, Oscar al millor maquillatge per El laberinto del fauno. Ni tants d’altres. Però són noms desconeguts per a una majoria d’espectadors. I aquesta és la principal gosadia d’Estudi Tísner, convocar-los a parlar del seu ofici, de cultura. Molts no hi estan gaire fets i en alguna ocasió és difícil que el seu discurs vagi més enllà de l’anècdota quotidiana. En d’altres, com el cas de Cabrera, trobes que hauria anat bé mitja hora més perquè expliqués el seu trànsit des de l’emigració més castigada al compromís polític i l’obertura al Raval, l’any 1979, d’una escola de flamenc, jazz i músiques modernes.

El programa té sempre un reportatge complementari més breu, amb la recomanació del convidat d’un creador poc conegut i amb un apunt final d’agenda. Estudi Tísner, de dilluns a dijous, té un grafisme encertat en quasi tot. Està presentat alternativament per Laura Sangrà i Núria Dias i s’ho porten ben estudiat. Una recriminació: sempre acaben amb el mateix consell (“No perdeu mai la vostra mirada i sigueu sempre molt curiosos”), raonable però engolat, catequístic i inútil perquè no els cal a la gent que precisament les mira.

Una altra oferta, de dilluns a divendres, que demostra que parlar i, sobretot, fer cultura a la televisió és possible la tenim a La 2. Punt de vista fa dues setmanes va celebrar el seu programa número cent. És un espai atent a les agendes més conegudes, però ho fa sense excloure els calendaris alternatius en una mena de saludable mestissatge entre la cultura amb més trones i la que ha de combatre el silenci mediàtic. El propòsit l’enuncia la seva careta, amb rajoles que es belluguen independents. El temari és molt obert. Hi ha música en directe i cada programa, de quasi una hora, introdueix uns 10 ítems que Tània Sarrias porta amb solvència amb l’ajuda d’especialistes en diferents matèries com cinema, moda o teatre. Potser la més inesperada va ser al seu dia l’actriu Judit Martín amb les seves perles culturals.

Un aspecte a aprofundir és com, de la mateixa manera que aquests programes fan televisió, amb més o menys intensitat, amb personatges que no han tingut difusió... també donen una oportunitat de descoberta, agradable i profitosa, a un espectador que, en principi, no demanava conèixer aquesta inèdita nòmina de creadors i, potser, s’hi enganxa. Però sobretot satisfà l’espectador tip que els seus no surtin mai a la televisió. Una televisió generalista que, cada cop més, expulsa determinades audiències ignorant els seus interessos. Ho va anticipar Bernat Pivot, molt enfadat, en un llibret quan van posar el seu programa de llibres a unes hores infernals. Pivot deia: quan la publicitat era de rentadores, la televisió feia programes per a les mestresses de casa. Però quan va dominar la publicitat de cerveses i cotxes, les televisions van cercar un públic més jove i les àvies i les mestresses de casa es van quedar sense tele. Ara hi ha un desallotjament televisiu del públic de la cultura –en un sentit gens enfarfegat del concepte–. Estudi Tísner i el veterà Punt de vista demostren que és possible que hi hagi cultura a la televisió pública. Tot i que ara, malauradament, amb betevé mai se sap.