‘La gran novel·la sobre Barcelona’, de Sergi Pàmies: L’aniversari d’una novel·la

Vint-i-cinc anys després de la seva aparició, la reedició de La gran novel·la sobre Barcelona, de Sergi Pàmies, es pot interpretar de moltes maneres. Pot ser vista com a celebració de la trajectòria d’un autor ja consolidat, un tastaolletes ben visible en el terreny mediàtic, que combina una sòlida trajectòria literària amb la seva faceta com a articulista i crític de programes de televisió, sèries, pel·lícules i futbol. La naturalitat amb què s’expressa com a comentarista es trasllada, en la ficció, en la desimboltura amb què crea personatges anodins. No és estrany, en aquest sentit, que les quinze històries que integren el recull siguin protagonitzades per éssers “metòdics i una mica ensopits”, que sucumbeixen a la temptació de l’aventura, l’atzar, el canvi de vida, d’actitud o d’orientació sexual.

La reedició de La gran novel·la sobre Barcelona pot ser vista, també, com el triomf de la literatura dels espais despersonalitzats. A finals dels noranta aquests espais s’associaven a la teoria dels no-llocs que l’antropòleg Marc Augé havia desenvolupat a l’inici de la dècada, que els vinculava a l’anonimat que caracteritzava la vida social postmoderna. El 2022 continua sent versemblant imaginar personatges que corren a “velocitat de creuer” per entre els passadissos del supermercat, tot evitant el “cementiri dels congelats”. La perifèria també s’associa a una “successió d’edificis idèntics i cuboides que es donen l’esquena els uns als altres”. I encara ens enlluernen, i potser més a causa de la pandèmia, els espais de pas que afavoreixen la promiscuïtat social, com els bars d’“emmoquetada calidesa”, amb una “tassa fumejant òrfena de client” a la barra. Hotels, urbanitzacions i sales de festa creen tensions tan buides com els personatges que les pateixen, els quals, amb la seva quotidianitat insulsa, ens interpel·len.

Reeditar ara La gran novel·la sobre Barcelona implica, també, actualitzar els discursos (paròdics) sobre la literatura centrada en la ciutat comtal. El 1997 el títol jugava amb les expectatives de tenir una novel·la comercial que recreés l’imaginari postolímpic, i les defraudava presentant un recull de contes dels quals només un (l’últim) se centrava explícitament en la ciutat. En l’actualitat, la impostura de la gran novel·la es pot veure com el triomf d’un gènere que ha guanyat terreny en l’espai literari. Per la seva sintonia amb alguns dels valors de la postmodernitat (la importància de la societat de consum, la relació entre l’alta cultura i la cultura popular, l’exacerbació de l’individualisme, la crisi dels grans relats, la desmitificació i el joc amb la tradició), el conte, el gènere breu i sintètic per antonomàsia, s’ha imposat com una de les formes literàries més idònies per a l’expressió del món en què vivim. La reedició d’aquest llibre ens recorda, en aquest sentit, el paper que hi han assumit els reculls de Pàmies, el qual, a l’epíleg, justifica la reedició presentant-la com a resultat d’una “vanitosa gratitud retrospectiva”.

La imatge de la coberta del llibre canvia completament el missatge que transmetia la coberta anterior. Mentre que en el llibre de fa vint-i-cinc anys hi vèiem dos soldats, en l’actual l’editora crea una mise en abyme col·locant, en el mateix espai, el dibuix d’un taxi que mostra una pancarta amb el logotip de l’editorial. Aquest canvi pot relacionar-se amb el darrer conte del llibre, en què el relat d’un manuscrit perdut en un taxi es combina amb altres relats, focalitzats en la ciutat i en una història sentimental. Tots dos taxis responen a una actitud lúdica que obliga el lector i l’espectador a reflexionar sobre el paper de la ficció en la ficció. Ens adverteixen de la importància de l’operació (literària, editorial i comercial) i ens conviden a seguir-los, a celebrar l’aniversari.