CINEMA

El millor homenatge a Gabriel Ferrater

Un curtmetratge filmat pels estudiants de Cinema en Curs, estrenat a la Filmoteca de Catalunya, és un exemple de lirisme cinematogràfic i de superació de les pors de l’adolescència

A quarts d’onze del matí comença la projecció a la Filmoteca. La primera de les sis pel·lícules del dia es titula L’endemà. L’han filmada estudiants de primer de batxillerat artístic de l’Institut Doctor Puigvert de Barcelona. Aquest és el cinquè curs acadèmic que alumnes del Puigvert participen al projecte Cinema en Curs. Per seguir el procés de creació es pot llegir el dietari dels tallers. Després de moltes setmanes de treball, van rodar els dies 7 i 8 d’abril. Es van dividir per grups i hores del dia.

El començament va ser el final. El moment en el qual una de les actrius, vestida de blanc, contempla l’albada des de la platja, camina per la sorra i s’endinsa dins del mar fins que deixa engolir-se per l’aigua. L’escena la van rodar dues vegades i la noia que interpreta el paper es va pelar de fred. Aquesta escena, com gairebé totes les del film, connota allò que denoten uns versos que llegeix una veu en off. En aquest cas el poema “Vull viure” de Rupi Kaur.

Què implica la immersió al mar? És un alliberament? Per respondre a la pregunta cal començar per l’escena inicial, després de veure les llums dels semàfors difuminades i escoltar la banda sonora que també han compost els estudiants. És l’escena d’una noia enmig del brogit d’un carrer de ciutat. Aturada mentre tot es mou i res sembla tenir gaire sentit, s’escolten uns versos d’angoixa i revolta adolescent. De la consciència de la injustícia i de la fatiga de no saber l’objectiu que pot tenir viure en aquest món. Els altres actors que succeiran tindran una mateixa vivència. També la noia asseguda en un tren de rodalies que torna a casa. Els qui en saben poden descobrir la petjada del cineasta que els ha acompanyat: Pep Garrido. Si tenen una mirada cinematogràfica densa, reconeixeran Olmi o Béla Tarr. I els lectors de poesia potser reconeixeran els versos de l’escena al tren: “El distret” de Gabriel Ferrater.

Aquest poema, publicat primer a Menja’t una cama i després recollit a Les dones i els dies, és una estampa urbana a través de la qual Ferrater fa una proposta moral al lector. Passen els dies i, mentre transcorren, distret, potser no contemplaràs allò que t’envolta. Mirant una part de la realitat, sense consciència que no aixeques la mirada, no veuràs els núvols. I el poeta sap que si s’atreveix a mirar, com li havia passat feia uns dies, potser veuria des del balcó de casa una noia acabada de dutxar i es pentinava. Però pot ser que no ho vegi, com li ha passat amb els núvols, i així la vida li passi de llarg, sense sentit, sense veure allò que paga la pena de descobrir i que, distret, et pot passar per alt.

A l’hora del col·loqui, un estudiant d’una altra escola -el Guim o el Magí de Bordills- pregunten sobre el travelling de l’escena següent. És de nit i la noia camina sola cap a casa. Hi arriba i, al llit, mentre escoltem Pessoa, la veiem atenta a les pors i el vent de la realitat, expectant davant el misteri de la realitat. I aleshores, la darrera escena. No hi ha música, només el so de les ones del mar. En un instant saltem de la nit a l’albada i la protagonista és allà mirant l’infinit. Els versos són de Kaur i no de Ferrater, però és difícil no confondre la vivència de la noia amb l’angoixa del poeta de qui enguany commemorem el centenari. Perquè són versos que parlen de la paràlisi vital que se sent quan se sap que ja no hi ha massa res a dir. I decideix avançar cap al mar. Què implica la immersió? És un final? És un començament?

El títol del curtmetratge dona una pista: L’endemà. El film acaba allà, no veurem res més, però la protagonista viurà el dia després. S’aixeca una mà d’entre el públic i pregunta si hem assistit a un alliberament o l’escena és una claudicació. Són vint nois i noies que han descobert la profunditat del cinema durant aquests mesos de treball. Transmeten il·lusió informal, l’orgull de la feina feta. I una d’elles clava la resposta quan explica que van debatre molt sobre el sentit d’aquella escena, com podria ser interpretada. I al final van concloure amb una veritat que el film concentra en molts pocs minuts. D’allò del que parla no és tant d’un alliberament com d’una acceptació. De la superació de la por, de l’acceptació de la maduresa. Potser no ho saben, però aquest dilema és al cor d’“El distret” i és la tensió que travessa tota la maduresa interrompuda de Gabriel Ferrater.

Sobre la firma

Jordi Amat

Filólogo hispánico reconvertido en opinador y crítico literario. Los sábados publica reseñas sobre no ficción en Babelia y los domingos una columna buscando las raíces de la actualidad política. Ha estudiado la reconstrucción de la cultura democrática catalana y española, y su último libro es la novela de hechos reales 'El hijo del chofer'.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS