‘Els possessius’, de Jenn Díaz: Els nusos sentimentals

L'obra és una novel·la sobre els paisatges interiors i les petites virtuts d’un estol de personatges naturalment egoistes, mesquins i fràgils

Díaz no revela ni el territori ni el temps de la seva història. 
Díaz no revela ni el territori ni el temps de la seva història. M Puig

Els inferns domèstics que Jenn Díaz (Barcelona, 1988) narra a Els possessius són tan suaument terribles i tan delicadament vulgars com els que Natalia Ginzburg va anar construint llibre rere llibre. I si aquí s’esmenta precisament l’autora italiana no és només perquè sigui una ombra persistent al llarg de l’obra de Jenn ­Díaz publicada fins ara —plena d’accions minúscules i amb uns drames gairebé invisibles, semblants a uns drames senzills que només passessin per fer que la rutina de cada dia continuï tan impassible com sempre—, sinó perquè des del principi fins al final Els possessius és una novel·la concebuda com un fèrtil diàleg amb La ciutat i la casa, l’últim títol que va publicar Natalia Ginzburg i que avançava exclusivament a partir de les cartes que s’escriuen els personatges protagonistes: Els possessius, doncs, és també una novel·la epistolar on Jenn Díaz agafa les dates de les cartes del llibre homenatjat, que es despleguen durant dos anys i mig, i les adapta a la seva trama, una crònica familiar amb dues germanes —l’Agnetta, que s’ha divorciat de l’Oliver, i l’Emma— i els seus pares —l’Helga i en Samuel—, amb la presència d’uns amics —en Mattias i la Sylvia—, una parella infeliç que també se separa, i amb la participació estel·lar d’una dona de poble, la Tina, que ja havia cuidat l’àvia al mas familiar i que en una carta a la seva amiga Camila potser acaba fixant el nucli moral que alimenta bona part de la novel·la, el sofriment confús que rela­ciona els diversos intèrprets: “Segueixo pensant que els membres d’aquesta família fan coses perquè estan avorrits. La mare tot el dia compra. La filla gran es divorcia. La petita té una filla sense que el pare la reconegui. I el senyor Samuel és amable amb la persona més invisible de la família, és a dir, amb mi”.

La novel·la està concebuda com un fèrtil diàleg amb ‘La ciutat i la casa’, l’últim llibre de Natalia Ginzburg

Una de les primeres coses que pot sorprendre el lector d’Els possessius és que no se sàpiga amb certesa quin és el territori geogràfic on es desenrotlla la novel·la i que tampoc es reveli amb exactitud en quin temps s’habita: no hi ha mòbils ni ordinadors, no tothom té telèfon, a vegades sembla que disposar d’un cotxe per salvar les distàncies entre un lloc i un altre és un luxe, i a vegades es pot creure que les normes de conducta que regeixen les relacions humanes pertanyin a una època on els únics colors possibles són el blanc i el negre. És una estratègia que Jenn Díaz ja havia utilitzat a Mare i filla i als contes de Vida familiar, com si la indeterminació espacial i la pàtina d’atemporalitat esdevinguessin un mètode per augmentar l’eficàcia del que en realitat incentiva els seus interessos fabuladors: el vessant psicològic d’uns personatges desemparats i immadurs, sense la voluntat de créixer ni d’assumir la responsabilitat de la vida adulta, que s’aboquen a contemplar com una inèrcia, amb atordiment i perplexitat, el pou sense fons del malestar que els omple de buidor i soledat. I aleshores, per fugir de la desolació íntima que els persegueix, entre la ingenuïtat i la insolència, tots els personatges d’Els possessius s’escriuen, es confessen les seves veritats particulars —i que no tenen per què ser veritats—, i, sobretot, s’amaguen les penes, els rancors i els enutjos que els provoquen les seves relacions amb els altres. Tots els personatges, però, desconeixen que en un cercle familiar, o en un cercle diminut d’amistats, totes les vides circulen i es creuen, que els uns parlen amb els altres, que tothom s’escriu entre tothom, i que, al cap i a la fi, tal com afirma en Mattias —un personatge amb vocació literària que també celebra “com de divertit és veure la intimitat de les cases dels altres” i que anuncia que “algun dia escriuré una novel·la i hi sortireu tots”, potser algun text semblant a Els possessius—:“No podem tenir secrets, perquè les coses cada cop estan més barrejades i és difícil separar-les”, com si Jenn Díaz retés un altre homenatge implícit a La ciutat i la casa i hagués dut a bon port la novel·la que hi escriu un dels protagonistes, justament titulada El nus.

Sense escenes vertiginoses, allunyada de qualsevol moda, com si Jenn Díaz es conformés a construir sense cap exhibició emfàtica una història tan trista com un conte de Txékhov —una de les admiracions de Natalia Ginzburg—, Els possessius és una novel·la sobre els paisatges interiors i les petites virtuts d’un estol de personatges naturalment egoistes, mesquins segons les circumstàncies i molt fràgils en el fons.

Normas

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS