El nostre jo real i el nostre jo virtual es veuen les cares a la Sala Fènix

Anthony Kmeid basa la seva feina de ballarí, creador, "videògraf", actor... en la seva experiència: "Em baso en la meva pròpia identitat de gènere i d'ètnia", diu aquest artista libanès, que ha viscut a Berlín, París o Barcelona, on aquest dimecres (fins al 5 de juny) presenta a la Sala Fènix Tecnòcrata, una reflexió sobre la (nostra?) imatge que projectem a les xarxes socials. "Tenim la necessitat de compartir tantes coses i això ens fa generar contínuament més continguts, a consumir-ne més, a voler-ne més", considera. El problema és que aquests continguts que creem, més aviat, no són la nostra realitat, són il·lusions, aspiracions, directament mentides.

Más información

La Viciosa trenca el silenci sobre els abusos infantils

La fúria feminista canta les quaranta a Shakespeare a la Villarroel

L’èxit o el fracàs dels ‘millennials’, en mans d’un ‘like’

Tot això ho plasma en una hora intensa de funció. Amb les seves eines, teatre gestual i físic, del cos, projeccions, vídeo, música (també amb la seva veu), dansa, crea una obra que va pujant de to i de ritme. "La dramatúrgia és prou clara, gens abstracta, en el fons, bastant clàssica", assegura. Ell és protagonista i actua amb tota la sinceritat (quina paraula, en el món de les xarxes socials!): "Em presento com a àrab i marica", diu.

El seu aspecte és totalment "occidental, català", diu. Es refereix a la seva estètica, a la seva manera de vestir, de viure... "Però en les meves xarxes em puc presentar 'disfressat' de la meva pròpia cultura per guanyar seguidors". Sempre en el límit de l'engany. Fins al punt que, es pregunta Kmeid a l'obra, ens creem una realitat (que no ho és!) que ens conforta: "Normalment a les meves xarxes hi trobo gent que comparteix el meu discurs, per tant, per exemple, segons el meu insta, no existeix l'homfòbia".

Si a la seva anterior obra, Los papeles, que vam poder veure a la Fènix i a la Sala Trono de Tarragona, parlava (és una manera de parlar: no parla a les seves obres) de les injustícies per qüestions d'origen, aquí, en certa manera, a les injustícies hi arribem solets: "Obrim el telèfon mòbil i no sabem què ens hi trobarem, primer riurem amb un acudit, després plorarem amb una desgràcia... tantes emocions!". I ens viciem. Tot solets. "Quan passa alguna cosa la volem saber ja, en el moment, quan abans, millor".

"Més que crítica social, l'obra planteja una reflexió. Als anys 90 ens escandalitzàvem amb els anuncis de la tele. Ara som nosaltres mateixos l'anunci i el producte, ens hem convertit en material de consum! I ens hem allunyat els uns dels altres". D'alguna manera, l'únic que esperem dels amics (els de les xarxes) és un m'agrada: "Cada like fa que el nostre cos produeixi dopamines que ens relaxen!" D'aquí a la dependència, a la droga, hi ha un pas. "Aquesta eufòria per un like ens fa sentir que dominem la nostra vida, ens fa sentir tecnòcrates. Però en realitat no dominem res, parlem de la nostra vida... virtual".

"Instagram no funciona si no comparteixes la teva vida", diu Kmeid. Però... realment compartim la nostra vida o compartim el que ens agradaria que fos la nostra vida? "Aquest és el problema, que ens ho creiem", respon. "Jo treballo amb el meu cos i trio les fotos més adecuades, les de com m'agradaria que fos el meu cos. I me les crec! I són una il·lusió, no són una veritat". En aquesta obra, l'artista llança un missatge: "Adonar-nos que no necessitem compartir intimitats encara que ens ho posin cada cop més fàcil per consumir-ne més".

Tot i que Kmeid es considera pessimista, reconeix que les xarxes socials també aporten coses positives. "Moltes, coses meravelloses, com l'activisme, començant per la  primavera àrab, que va néixer a Facebook", admet, abans d'exposar un punt d'inflexió: "L'explosió al port de Beirut [el 4 d'agost del 2020] la vaig poder veure de seguida per les xarxes socials i vaig sentir impotència. Jo sé el que és viure una explosió en viu, n'he patit. El meu pare treballava al port...! Fins que no vaig rebre el missatge de la meva germana dient que estaven tots bé, és a dir, gràcies a les xarxes, no vaig estar tranquil".