POSTALS / LLEIDA

Les catedrals amagades

La petita catedral subterrània de Lleida és tirant a desconeguda, com un tresor amagat

Antic dipòsit d'aigües de Lleida.
Antic dipòsit d'aigües de Lleida. Ajuntament de Lleida

Lleida té la Seu Vella i la Seu Nova i una petita catedral subterrània. La primera és símbol de la ciutat i de la seva condició fronterera; per això un dia va ser catedral, l’endemà, caserna militar, i l’altre, atracció turística. La segona és conseqüència de la primera. I l’altra catedral està sota terra: ja ho porta escrit que ha de ser tirant a desconeguda, com un tresor amagat. Té 25 pilastres de pedra i sis voltes de canó, i des que es va construir mai ha tingut ni Cristos ni sants. El que ha contingut, en les seves millors èpoques, és nou milions de litres d’aigua, cosa que, per a un lloc com Lleida, es pot tenir per una benedicció. Un amic ens porta a visitar el Dipòsit de l’Aigua, el gran receptacle que es va fer el 1784 per abastir d’aigua potable la ciutat, a l’època que la catedral nova va substituir la vella, després de l’ocupació borbònica. Com que l’amic és geògraf, per un moment dubto si ens ensenyarà una d’aquelles dè­ries d’especialista febrós. Descreguda de mi. “A Lleida l’aigua sempre s’ha hagut d’anar a buscar”, diu un panell explicatiu a l’entrada. Tot just comencem el descens, comença el meravellament, una reacció poc associada al gest de davallar. És la sorpresa per com ha perviscut aquesta petita proesa d’enginyeria, una instal·lació pensada per a la vida pràctica i moderna que, passats tres segles, manté un encant estrany: “és una mena de catedral!”. I entre els xip-xaps dels peus i els ressons de la veu a les parets, imaginem que s’hi podrien fer recitals i performances... Amb el públic abrigat, és clar.

Tornem a la superfície i a dinar. Després, volta per pair i comença a sentir-se una remor. “Ara passarem per la plaça del Dipòsit”. De sobte, apareix un mercat de Calaf –l’expressió no és cap ironia–, una mena de mercat ambulant, barreja –mirant les pells– nord-africana i subsahariana. Alguns venen gènere divers –“Zara més barat!”–, d’altres ja marxen, d’altres s’ho miren i la fan petar. La remor que no baixa ens ha sobtat venint de quatre carrers enllà del centre històric exquisit. El contrast és exquisit, també. Hi ha algun missatge que deu enllaçar la catedral subterrània i aquest corrent humà i electritzat pel món global a la plaça de just a sobre. Aquest corrent també sembla sortit del no-res. Sembla un retaule pasolinià d’aquella Roma on “la pobresa i la bellesa” eren “una sola cosa”. T’hi sents espectadora. I meravellada, de nou. Ets tu, que no en saps els codis. Tu només ets una passavolant que caçarà al vol una postal. Quines són les seves històries? Quina vida porten? Potser encara són més desconegudes que la catedral subterrània.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS