La singularitat de Tarradellas

"Era un autodidacte il·lustrat, treballador incansable, instintiu i apassionat, sovint autoritari, però amb un do de gents inigualable i una voluntat de ferro”. Aquesta definició del metge i polític lleidatà Humbert Torres descriu amb precisió Josep Tarradellas Joan (1899-1988), baula protagonista dels dos períodes d’autogovern català, separats per 40 anys d’exili, d’esperances, maledicències i conspiracions. Biografiar el mític president era encara un dels grans reptes pendents de la historiografia catalana. Conscient de l’envit, Joan Esculies (Manresa, 1976) ha anat acumulant aproximacions a la seva figura i entorn polític, fins a convertir-se en l’historiador més ben preparat per traçar-ne un relat omnicomprensiu, desfer malentesos i oferir un primer judici equilibrat sobre el seu pensament i actuació.

Amb tot, captiu dels coneixements acumulats i del ric arxiu construït pel mateix Tarradellas –per Vázquez Montalbán, “el president que ha escrit més cartes del món”–, l’Esculies historiador i erudit s’imposa en excés a l’assagista i l’escriptor. Així, la detallada cronologia agrairia més síntesi, tot i que aquesta mateixa prolixitat converteix l’obra en una font incalculable d’informacions sobre les interioritats de la política catalana del segle XX.

A diferència de la resta de la seva generació política, Tarradellas s’acostava més a la idea del self-made man estatunidenca. Amb “una ideologia catalanista, republicana i nacionalista poc definida”, el distintiu era “la translació de la seva pràctica professional a la política”. El seu pragmatisme, juntament amb la seva independència econòmica, el van fer al·lèrgic al tacticisme, al politiqueig i a les entelèquies idealístiques. En canvi, la feina metòdica i “la seva capacitat de posar-se a la pell de l’altre” li van permetre un ràpid ascens, culminat amb l’exercici com a conseller primer durant la Guerra Civil.

Inoculat amb el virus de la política, aquesta va esdevenir aleshores la seva prioritat vital, per damunt de la carrera professional, el patrimoni i, sovint, la família. Superats els convulsos primers temps lluny de Catalunya, el 1954 assolia la presidència. Contra pronòstic i malgrat les dificultats, un Tarradellas més individualista que mai va saber preservar la institució. A diferència de la resta de l’exili, va esforçar-se per seguir connectat amb els fets i els nous líders interiors, veient-se no només com a “partícip del futur, sinó sobretot protagonista, malgrat la seva edat”. L’oportunitat sorgia el 23 d’octubre del 1977 amb el retorn a Barcelona com a president.

Com explica Esculies, el pragmatisme dels inicis més l’experiència humana i de govern acumulades li van permetre transformar les fragilitats del govern Suárez –amb el “cas català” com a prova del cotó de la seva credibilitat democràtica–, de l’oposició catalana –mancada de competència de govern–, i de pròpies en benefici de la recuperació de l’autogovern en un acord previ a la mateixa Constitució que reconnectava amb l’imaginari republicà. De ser pràcticament un desconegut, Tarradellas es convertia de sobte en el referent de la política catalana i, en part, espanyola.

Sense el carisma hegemònic dels seus admirats Macià i De Gaulle, Tarradellas insistia en una recepta política regida per l’exigència d’unitat interna –a ser possible sota el seu lideratge– i per la convicció sobre la necessitat d’entendre’s amb Espanya; i en una actuació de govern guiada per la importància de la imatge, l’assumpció del màxim de responsabilitats i la rendició de comptes. Aleshores com ara, davant d’absoluts ideològics i salvadors patriòtics, el tarradellisme es concretava en una certa manera de fer: governar i –com subratllarien Bricall i Sureda, els darrers tarradellistes– governar bé.