Una generació sense tradició?

Quan ara fa gairebé un segle va llegir la conferència “Una generació sense novel·la?” a l’Ateneu, Carles Riba estava assenyalant un problema estructural d’un sistema literari en construcció: podia una cultura que es volia en diàleg amb la realitat del seu temps desenvolupar-se si el gènere nuclear del sistema era la poesia i no la novel·la? La resposta consensuada va ser que probablement no i, per tant, s’havien d’explorar mecanismes de reversió d’allò que va ser considerat una disfunció. Fa un mes es va celebrar a l’Ateneu un debat que volia plantejar un altre problema estructural: ¿els escriptors sèniors d’aquest mateix sistema sofreixen una manca de reconeixement estructural, és a dir, pateix el sistema literari català un problema de transmissió de la pròpia tradició amb tot el que aquesta interrupció implicaria?

Una novetat dels darrers lustres, ja estructural, és la consolidació de la millor nòmina de traductors que mai hem tingut

L’acte el va moderar Joan Safont; hi van participar Anna Ballbona, Llucia Ramis, Vicenç Pagès Jordà i Àlex Broch. El professor Broch hi era com a representant de l’autoanomenada “generació dels setanta”. La seva vigència és el nus de la discussió. Per edat els seus membres són al pic de la maduresa. Pels motius que sigui, tanmateix, la percepció és que no reben el reconeixement que mereixeria la seva trajectòria i, paradoxalment, com si el nostre sistema fos una piràmide invertida, serien els nous els que sí que rebrien una quota d’atenció desproporcionada. Fins ara la discussió s’ha plantejat en termes extraliteraris, però el desllorigador per entendre què està passant és essencialment intraliterari i està relacionat amb dos vectors: la consolidació d’un grup de traductors al català d’altíssima qualitat i el canvi de sensibilitat.

A la Fair Book de Londres, a principis d’abril, no hi vaig deixar de pensar mentre passejava pels passadissos on les grans editorials anglosaxones mostraven les seves novetats i assistia a debats del Festival Spotlight. Pivotaven entorn de la narrativa catalana. La fórmula proposada des de l’àrea de la literatura de l’Institut Ramon Llull era molt atractiva: s’aparellava un escriptor català amb un escriptor britànic amb qui compartís preocupacions literàries. Funcionava. El diàleg entre els narradors i les seves obres, des d’estètiques i òptiques distintes, era il·luminador perquè revelava una sincronia complementària amb les noves sensibilitats que ara són l’avantguarda de cultures com ara la nostra. Converses com les que van mantenir Marta Orriols i Max Porter, Eva Baltsar i Yara Rodrigues Fowler o Pol Guasch i Manon Steffan Ros van ser la demostració tangible que hi ha autors de la nostra literatura que, amb tota normalitat, es llegeixen com a escriptors de la literatura del món. És ben bé el contrari del provincianisme. És un gran moment.

Raül Garrigasait defensa que la literatura catalana d’avui té la necessitat de reconnectar amb la cultura de preguerra

Marta Orriols ha explicat l’impacte que Rodoreda ha tingut per ella: una escriptura energètica que l’ha acompanyat sempre

Pol Guasch i els límits del gènere. Una camí sense gaire tradició a la literatura catalana, però David Vilaseca l’acompanya

Ho és malgrat aquesta hipotètica suspensió de la transmissió. Però potser aquest debat generacional sobre un problema estructural està mal plantejat. Tal vegada la pregunta seria quins autors de la tradició pròpia ajuden els nous a ser aquests escriptors del món. El que es tractaria de determinar, per dir-ho d’una altra manera, és quina és la utilitat de la tradició com a factor regenerador d’un projecte literari de present. Poden ser-ho els prosistes dels setanta? ¿Encara ho és, per exemple, la figura que va fer el necessari bypass entre la prosa de postguerra i el llenguatge de la postmodernitat per tal que la llengua literària catalana fos un instrument per explicar la contemporaneïtat? No cal ni dir que m’estic referint a Quim Monzó. ¿Encara ressona la vitalitat barroca que Baltasar Porcel va insuflar al català a partir de l’obra mestra que és Cavalls cap a la fosca?

Per a un escriptor la principal utilitat de vincular-se a la tradició en la qual s’inscriu és l’afilament del seu instrument de treball: la llengua. De generació en generació, si no hi ha ruptures (i n’hem tingut de tràgiques), l’art de la prosa es va polint i repolint i facilita l’arrencada de l’escriptor que comença la seva carrera: es troba amb girs codificats que pot fer seus, melodies sintàctiques sobre les quals pot introduir variacions, models contrastats en els quals emmirallar-se...

En aquest sentit, la transmissió de la tradició és d’una gran utilitat. O abans ho podia ser absolutament, més que no pas ara. Perquè ara hi ha alternatives. Una novetat que s’ha viscut durant els darrers lustres, i ja s’ha fet sortosament estructural, és la consolidació de la millor nòmina de traductors al català que mai hem tingut. No només posen a l’abast la millor literatura del món, d’ahir i d’avui, sinó que ho fan amb rapidesa i una prosa vivíssima. De manera que la tradició ja no és l’únic corpus de qualitat que està a disposició dels autors per afilar el seu instrument de treball. Hi ha la traducció, per una banda, i per l’altra hi ha els nostres clàssics. També pel que fa al model de prosa.

A Londres Raül Garrigasait va explicar Mercè Rodoreda com a baula salvadora: ella, a l’exili i sense poder escoltar la seva llengua, hauria aconseguit remodelar un català realista, col·loquial, que encara té la potencialitat d’actuar com a model per al català literari que s’usa avui per explorar sensibilitats contemporànies. Es va referir també a l’afany actual de reconnectar amb la cultura de preguerra avortat per la dictadura franquista, en la mesura que conserva una vitalitat que encara ara, després de l’esllanguiment de la normalització, sentim que redescobrim. El director de La Casa dels Clàssics es va referir altra vegada a Rodoreda i a Víctor Català. Per què elles més que d’altres?

Són les dues escriptores a qui es va referir Irene Solà en la conversa que va mantenir amb Porter a la llibreria Foyles. Són les veus que va escoltar Sergi Pàmies quan va llegir el manuscrit d’aquella oda a la natura, m’explica als passadissos de la Fira. Percebre com Solitud o La mort i la primavera ressonen a Canto jo i la muntanya balla no és difícil, i així, de fet, la novel·la funciona també com un exercici d’actualització de la pròpia tradició, amb prou força perquè hi bategui una energia que arreu del món s’està reconeixent com a pròpia. Però a la vegada Solà incorporava aquelles dues autores a un cànon personal amb Woolf o Enríquez, Morales o Faulkner.

En aquest cànon de la literatura del món, on poden sincronitzar-s’hi autors de la tradició catalana (podrien ser-hi Ibarz o Moncada), diria que hi ha la clau del problema sistèmic que es va discutir a l’Ateneu. Vivim de ple en un canvi de sensibilitat que força la reconsideració del cànon entès com a translació de l’esperit del temps. I el cànon tradicional ja no pot actuar com ho feia perquè estava articulat a partir d’una identitat dominant que ha entrat definitivament en crisi. Els autors que permetin intensificar-la, aquests sí, són els que seran rellegits: la tradició avui és viva quan transmet la ruptura.