Rutu Modan dibuixa el terratrèmol polític d’Israel i els territoris ocupats a ‘Túnels’

Durant la preparació d’un nou àlbum de Tintín (parlem de còmic), Hergé solia posar davant dels assistents: quedava congelat en una postura, més o menys teatral, i esperava que l’esbossessin amb quatre traços. Així, Hergé transmetia amb exactitud la imatge tal com la concebia i, en el moment d’il·lustrar la vinyeta definitiva, podia imprimir cert realisme als moviments i les expressions de Tintín i companyia. Les figures dibuixades per Rutu Modan (Israel, 1966) calquen gestos i cossos vistos d’escorç amb resultats prou realistes. Al seu darrer còmic, Túnels (Editorial Finestres, 2022), la línia és clara, simplificada, i els colors plans defugen el verisme de les llums i els ombrejats (com faria una mà infantil), però salta a la vista que rere la postura dels personatges hi ha imatges d’arxiu precises. Aquesta fidelitat amb el model realista contrasta amb la manera en què Modan dibuixa les cares i les dota d’una expressivitat deformada pròpia de la tira còmica. En aquesta tensió, aquesta tria estètica, hi ha el quid de l’aposta ètica de Modan: sobre la base d’un conflicte real aplicarem la caricatura pròpia dels ninots. Quin és el conflicte real de què Modan vol parlar en clau còmica? El terratrèmol polític d’Israel i els territoris ocupats.

La Nili és la protagonista d’aquesta obra, que es mou entre la sàtira política i l’aventureta arqueològica a l’estil de Les mines del rei Salomó de Haggard (atenció al mapa que un dels personatges traçarà de memòria). Quan era petita, la Nili ajudava el pare a excavar un jaciment amb la il·lusió que hi descobririen l’Arca de l’Aliança... La missió va quedar avortada just abans de la Primera Intifada. El pare de la Nili es diu Israel (sense comentaris) i una malaltia degenerativa l’ha apartat de la seva professió. De seguida que la Nili adulta veu factible reactivar la cerca de l’arca perduda i satisfer el somni patern, involucra un elenc de personatges de tots els colors i totes les intencions possibles: hi ha el fill addicte al mòbil, el germà acadèmic (amb qui lliurarà una guerra de germans, esclar), una parella de palestins de l’altra banda del mur, un ultra veterotestamentari i el seu seguici de joves eixelebrats més papistes que el papa (bé, no pas catòlics sinó sionistes). Val a dir que en la caricatura de Modan tothom rep: hi ha una vinyeta intel·ligentíssima i hilarant en què, després que jueus i musulmans hagin fet el ridícul (cadascú a la seva manera i segons les seves possibilitats), una infermera filipina fa la seva aportació cristiana a tot el rebombori...

Contrastant tots aquests punts de vista polítics i religiosos, rient per no plorar, Modan es preocupa per parlar del present a l’Orient Mitjà, així com dels usos interessats que fem del passat (en són culpables la religió, el nacionalisme ranci, l’arqueologia i el tràfic d’antiguitats). L’aventura narrada persegueix l’objectiu de desenterrar un tresor sagrat, nacional, però el que l’excavació farà sortir a la llum serà l’immens repertori de motivacions humanes: de l’interès propi més filisteu a l’heroisme més altruista.

L’Editorial Finestres es proposa de contribuir a la parcel·la (menudeta) del còmic català. Llegir un còmic excel·lent, per a adults, amb consideració per la complexitat política, i amb personatges que diuen coses com ara “et faig confiança” (així els fa parlar la traductora, Eulàlia Sariola) no hauria de ser un plaer tan rar, oi?